No disposo de contactes directes ni de cap altra informació privilegiada que no sigui la que llegeixo –amb un punt d’escepticisme– a la premsa seriosa. Però tinc memòria en relació als comportaments polítics passats, i crec conèixer força bé quins són els límits de la tolerància de l’estat espanyol amb Catalunya. I, amb tot aquest bagatge, imprudentment, goso fer una anàlisi amb predicció inclosa de com crec que es planteja realment la qüestió de la formació de govern a Espanya, i de com acabarà. Per tant, que el lector no s’ho prengui com una profecia sinó com una mera especulació. 

En plenes especulacions i negociacions sobre la possible formació d’un nou govern de l’Estat, vivim moments prou excepcionals en què s’alternen escenaris polítics plens d’esperança amb altres de plens d’amenaces, barrejats amb projectes de reforma de les relacions entre Catalunya i l'estat espanyol amb nivells d’ambició molt diversos. Avui focalitzaré l’atenció en un element intermedi, que podria resultar interessant tenir present en els escenaris negociadors. Em refereixo al model de finançament de les comunitats autònomes (CA).

Com que ell mateix es troba graciós, fa uns dies Alfonso Guerra es va permetre una ocurrència a compte de les negociacions dels independentistes catalans amb el govern d'Espanya, comparant-les a una llonganissa (sempre és xocant recordar la tírria que es professen mútuament Guerra i Felipe González, sense que això impedeixi l'acord fonamental que mantenen en tot allò que concerneix la configuració i la unitat nacional d'Espanya). Segons Alfonso Guerra, els insaciables catalans desmunten l'estat de dret i la democràcia espanyola de manera semblant a com es va menjant una llonganissa (ell va parlar d'un salchichón): ara un tallet que serien els indults, ara una altra mossegadeta que seria la reforma del Codi Penal, ara l'ús del català al Congrés, i suara una tallada grossa i definitiva, l'amnistia, després de la qual ja no hi hauria democràcia que valgui. Tot això amb la col·laboració necessària del malvat i traïdor Pedro Sánchez, etc.

La decisió del rei de permetre al Sr. Núñez Feijóo cercar suports parlamentaris per ser nomenat president del govern té un perill. Si quatre vots dels 350 del Parlament canvien de bàndol per raons d’interès personal, no polítiques, el Sr. Núñez Feijóo seria nomenat. Seria un frau de llei, però un fet d’impossible marxa enrere. Un ridícul col·lectiu amb conseqüències polítiques per a la legislatura i més enllà. El perill no és hipotètic perquè la decisió es pot justificar sobre la base d'evitar que el “Gobierno de España esté condicionado por independentistas acabando asi con la interinidad institucional que ello representa”.

En política els miracles –fets extraordinaris que no es poden explicar per causes naturals– no existeixen. Només se solen qualificar de “miracles”, en un sentit irònic, aquells canvis acomodaticis que, com deia Anselm Turmeda que fan els diners, a qui diu no li fan dir sí. Els resultats electorals del 23-J n’estan provocant molts, d’aquests falsos “miracles”, bé sigui per acomodar-s’hi i no perdre el poder que es tenia, bé per aconseguir-ne més. Però, no ens enganyem, de miracles de veritat no en veurem.

Deia en Xavier Rubert: “Crec més en el que em passa que en el que penso. Que el teu interès pel que mires no sigui més fort que el que mires. No t’ho deixarà veure”. Em sembla un aforisme útil per enfocar una temporada política marcada per un fracàs del PP que ha obert significativament el joc. Una carambola en el repartiment d’escons ha donat a l’independentisme –i a Junts en particular– un poder desequilibrant inesperat. El seu vot al Parlament espanyol pot decidir si hi ha nou govern o si es repeteixen eleccions. Naturalment, donar una mà a Pedro Sánchez perquè governi ha de tenir un preu. La bona política és aquella que aconsegueix el màxim possible. Exigir l’impossible –és a dir el que les relacions reals de forces deixen fora del teu abast– és jugar a fer política. No val enganyar-se, ni enganyar els ciutadans. El que marca un bon lideratge és l’optimització del possible.

Les negociacions per a la formació de govern han tingut un bon inici amb l’acord per la constitució de la mesa del Congrés. S’ha posat de manifest un tarannà constructiu per totes les parts. Ara bé, el camí cap a l’acord definitiu serà de trànsit dificultós i ple de paranys. A continuació uns comentaris dispersos sobre el tema. 

Disponibilitat. Aquesta és una de les paraules que la número dos del Partit Popular, Cuca Gamarra, ha repetit més després de la primera reunió del comitè de direcció del partit després de les eleccions generals del 23-J. En roda de premsa aquest dimecres, la portaveu popular ha insistit a dir que "si el cap d'estat [Felip VI] encarrega al PP la investidura", compliran amb aquesta "responsabilitat". És a dir, que el líder dels populars, Alberto Núñez Feijóo, manté l'aspiració de ser investit president del govern espanyol malgrat que els números continuïn sense quadrar-li.

Tal com avançàvem ahir, el consell nacional d’Esquerra va donar suport al pacte amb el PSOE, i ho va fer de manera gairebé unànime: 196 vots a favor, 4 abstencions i tres vots en contra. Esquerra va demostrar ahir que és un partit arrenglerat darrere el lideratge de ferro d'Oriol Junqueras, que ningú no discuteix, excepte la justícia espanyola, que l’ha inhabilitat.

Davant de problemes tan complicats en l’esfera internacional com la guerra civil a Síria i el programa nuclear de Corea del Nord, l’administració Obama va advocar per la paciència estratègica. La idea era ben simple: donat que no hi havia cap acció immediata que amb elevada probabilitat pogués millorar la situació, era millor mantenir el màxim nombre d’opcions obertes i esperar que una finestra d’oportunitat s’obrís en el futur. Aquesta posició va ser àmpliament criticada per l’oposició i per part dels comentaristes experts en afers internacionals. Al capdavall, mentre tu no fas res, l’oponent sí que actua. Per tant, és possible que mentre tu exerceixes paciència, la situació vagi empitjorant. Aquesta crítica és ben raonable, però cal destacar que l’administració següent ha abandonat explícitament aquesta posició pacient i els resultats han estat força decebedors.

“Només qui salti del cap del lleó demostrarà la seva vàlua”, diu l’Indiana Jones al límit del precipici en la darrera de les proves que a la pel·lícula L’última croada l’ha de dur al Sant Grial. Davant seu no veu cap passarel·la, tanmateix, si no confia en ell mateix, no aconseguirà el calze sagrat que guarirà el seu pare agònic.

Les eleccions a l’Estat deixen un escenari per a la investidura que confirma que al PSOE li ha sortit malament. No podia ser d’altra manera. Confirma, després de 4 eleccions en 4 anys, que el govern espanyol no tindrà estabilitat ni recorregut si no té el coratge d’enfocar la qüestió catalana.

En la cursa per fer canviar d'opinió el PSOE, cada dia compta. També el diumenge. El president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, d'una banda, i el dirigent de Ciutadans Carlos Carrizosa, de l'altra, han redoblat avui la seva pressió sobre el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. Fins al punt que, seguint la línia del líder del PP al Parlament, Xavier García Albiol, Rajoy ha utilitzat per primer cop públicament la data d'unes terceres eleccions –per Nadal– com a motiu perquè els socialistes cedeixin.

Ciutadans segueix fent equilibris amb la investidura del proper president del govern espanyol. Amb un veto a Mariano Rajoy que a estones posen en primer pla i a estones suavitzen, els d'Albert Rivera han posat sobre la taula aquest divendres una nova possibilitat. El fins ara portaveu del partit al Congrés, Juan Carlos Girauta, ha plantejat en una entrevista a TVE que qui sigui escollit president se sotmeti a una qüestió de confiança un cop hagin passat dos anys.

Fins ara s'havien resistit a admetre-ho en públic, però aquest dilluns els dirigents de Ciutadans ja donaven per tancada qualsevol opció d'un acord 'in extremis' que eviti unes noves eleccions. Assumida la proximitat d'una nova cita amb les urnes, el partit d'Albert Rivera malda ara per allunyar-se del pacte amb el PSOE –el PP ja l'ataca per aquest flanc– i intenta recuperar l'etiqueta de partit equidistant. Per això, aquest dilluns el vicesecretari general, José Manuel Villegas, ja carregava indistintament contra PP i PSOE i els responsabilitzava del bloqueig institucional.

Amb els partits ja pensant en la nova campanya electoral, el rei Felip VI ha mogut fitxat aquest dimarts i ha comunicat al president del Congrés, Patxi López, que convocarà una nova ronda de contactes amb els partits els dies 25 i 26 d'abril.

Una reforma horària perquè la jornada laboral acabi a les sis de la tarda i la modificació del fus horari perquè l'estat espanyol es situï en la mateixa franja horària que Portugal. Aquestes són les dues principals propostes que el president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, ha plantejat aquest dissabte des de Sevilla, on ha presentat l'eix de polítiques socials de la proposta d'acord que va fer arribar a PSOE i Ciutadans per intentar un acord de govern.

"Un govern que no robi i que quadri els comptes". Aquesta ha estat la petició que ha fet aquest dissabte el líder de Ciutadans, Albert Rivera, que ha tornat a demanar a PP i PSOE que s'asseguin a negociar per intentar formar una triple coalició per formar govern. Una petició que ha dirigit especialment al president del govern espanyol, en funcions, Mariano Rajoy.