El filòsof i articulista de l’ARA Ferran Sáez Mateu és un senyor de 61 anys que llegeix i escriu, fa música a casa (toca i col·lecciona violins i violes, flautes i teclats: té una col·lecció de 500 instruments), camina molt per Barcelona, dorm poc (unes cinc hores de mitjana, fins a les 05.30 h aproximadament) i recorda sovint somnis recurrents, té una mala salut de ferro (diabetis i altres noses), va a missa als caputxins de Pompeia, compra llibres antics per internet, li agrada el bon vi i el bon sake, cuina alguns plats festius (fricandó de cérvol i coses així), està casat amb la Maite (que parla xinès) i té un fill, l’Octavi, té molts amics interessants, dona classes a la universitat, observa la vida que passa amb atenció (la sortida del sol, l’arribada dels falciots a la ciutat, l’anar i venir histèric i hiperactiu de turistes i conciutadans...), s’estranya dels hàbits de la gent (i dels propis) i recorda el tedi rural de la infància i adolescència al poble, la Granja d’Escarp, que el dia que ell va néixer, una nit de Sant Joan del 1964, tenia 1.600 habitants i ara en té 900. Tot sempre canvia, esclar. I "la infància arriba quan ens fem vells, perquè només és un record". Avui, la biblioteca pública on de petit llegia porta el seu nom.

Ferran Sáez Mateu no perd el temps a les xarxes socials. Es dedica a llegir i escriure, a tocar i escoltar música, i a caminar. Viu a la manera clàssica, antiga, presencial. Dorm poc, somnia despert. Ara ha escrit una novel·la inquietant amb títol d’assaig: L’altra hipòtesi (Electa). Un malson. El narrador és un home vell, de 141 anys, al qual no li queda gaire temps abans d’encarar l’estat de LFV (Límit Físic Vital), fixat als 150 anys, per després passar a ser un EPV, és a dir, una persona enquadrada en l’Estat Virtual Permanent, amb el cervell digitalitzat, sense cos biològic. Al final del segle XXII, la mort ha mort: és una categoria obsoleta.

Fa poc li vaig preguntar a Ferran Sáez sobre la seva relació amb l'espiritualitat i em va assenyalar una finestra discreta situada molt amunt de la cambra on ens trobàvem. Era un dia gris, la llum natural perdia contra l'artificial, i a l'ampit hi havia un pardal que aprofitava les formes de l'edifici per resguardar-se de la pluja. "Podria posar una barrera entre el que estem fent aquí i aquest pardal, entre jo i el món, però trio no fer-ho", va dir. Érem a una sala d'actes de la Casa de Convalescència, una joia de l'arquitectura civil barroca catalana que serveix de seu a l'Institut d'Estudis Catalans, al final d'un simposi dedicat a celebrar Sáez en tant que "clàssic contemporani" i aprofundir en el coneixement de la seva obra. Després de quatre hores de ponències acadèmiques, a la perifèria d'una bombolla d'assoliments humans la resta del món continuava girant amb una indiferència laboriosa i calmada. És una d'aquelles imatges que et fa veure't des de fora i, en aquest canvi de la mirada, consideres la possibilitat que hi hagi alguna cosa genuïnament important més enllà de tu mateix. 

"Tot i que pugui semblar una paradoxa, relativitzar el relativisme és una forma efectiva de neutralitzar-lo, i fins i tot de desactivar-lo, sense haver de recórrer a la creació de nous mites o referents pseudosagrats". A La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic), Ferran Sáez assaja una resposta a la "postmodernitat paròdica" que, en el terreny polític, està donant peu als populismes de la dreta extrema.

Com hem vist amb els resultats PISA, la lectura va de baixa entre els adolescents. La lectura a fons, concentrada, sense interrupcions. En realitat, esclar, els nois i noies són el nostre mirall. També els adults, salvant totes les excepcions que calguin, cada cop dediquem menys temps a asseure’ns en un sofà durant unes quantes hores per devorar un llibre. El ritme i l’estil de vida ens ho posen difícil: els mòbils, sí, però també la mobilitat frenètica i el lleure exponencial. Tenim tantes possibilitats que la pressió social converteixen en obligacions. No has vist aquesta sèrie? (per cert, no us perdeu El encargado). No has anat a aquest restaurant? (per cert, apunteu-vos Ca l’Amador de Josa de Cadí). On has viatjat aquest Nadal? Etc. El temps és finit i el temps per llegir s’ha anat reduint dràsticament. La competència és fabulosa.

Divertit, enginyós, a estones vehement però també amarat de la tendresa d’un “nihilisme agropecuari”. Així ha desplegat el filòsof Ferran Sáez l’insòlit monòleg L’animal filòsof al Teatre Romea. Insòlit per la posada en escena: al centre de l’escenari, un cap de toro damunt un pedestal, i en un lateral Sáez dret darrere d’un faristol. Insòlit també pel punt de partida dramàtic: el filòsof, diu, fa temps que ha deixat de sentir-se un ésser humà, i ha triat el Romea per culminar el procés de transformació en animal. “Pinso, per tant, existeixo”, ha dit regirant l’humor cartesià i qui sap si fent servir per última vegada l’atribut que ens diferencia dels animals: el llenguatge articulat, els signes.

El talent literari de Ferran Sáez Mateu és polimòrfic, proteic i prolífic. Tot i que assegura que no escriu tant com pot semblar, durant els últims cinc anys ha dedicat assajos al populisme, a l'herència cristiana i a la vida entre pantalles. Ha publicat també una novel·la ambientada durant la Transició, Els morts riallers (Amsterdam, 2021), i un dietari d'una singularitat remarcable, La vida aèria (Pòrtic, 2019), amb el qual entronca el seu nou llibre, Acaçar la boira (Pòrtic, 2022), una mirada autobiogràfica al Segrià on l'autor va créixer durant les dècades dels 60 i 70. Sáez Mateu escriu sobre els anys decisius en què va descobrir tres de les seves grans passions, la literatura, la filosofia i la música.

Per començar, ajunta Miquel Àngel, Bach i Pasolini.

A Slobodan Milosevic se li atribueix una frase que, tant si és certa com si no, compendia perfectament l’acció política que va dur a terme al llarg dels anys en què va ocupar el poder: “Sèrbia és allà on hi ha serbis”. La República Sèrbia de Bòsnia, més coneguda com a República de Pale (una població propera a Sarajevo que feia les funcions de capital), va constituir un dels resultats tangibles d’aquella curiosa doctrina nacional. L’experiment territorial va durar poc, però els seus resultats -la completa devastació de Bòsnia- encara són visibles. Malgrat desembocar en la destrucció massiva i la neteja ètnica, la doctrina Milosevic no era tan ideològicament rudimentària com la del gran Borís Ieltsin, segons el qual “tots els txetxens són terroristes per naturalesa” (no consta el grau d’ebrietat en què va ser proferida aquesta frase).

Com que els coneixements no es transmeten en el claustre matern ni neixen per obra i gràcia de l’espontaneïtat, i menys encara els inútils, que són els únics d’una certa utilitat, sembla oportú agafar, de tant en tant, algun llibre d’història, filosofia o ciència. En cas que pensem que això és ser partidari d’una pedagogia abrupta i sense amenitat podem llegir, senzillament, aquesta magnífica novel·la d’entreteniment escrita pel doctor en filosofia i professor de la Universitat Ramon Llull Ferran Sáez Mateu, La nit contra tu (Proa).