El veterà periodista Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943) acaba de complir 82 anys i ha celebrat l'últim Sant Jordi amb una nova publicació, La força de les arrels (Grup62), un compendi de relats curts que ha anat escrivint en els últims anys sobre el món rural.

Sovint –o sempre– les virtuts i els valors d'una novel·la es poden mesurar pels diferents nivells de lectura que ofereix, per les moltes històries que hi pot encabir i per la capacitat de parlar del present de l'autor, encara que sigui a través d'una llunyana història temporal, de dècades o de segles enrere. És un dels molts encerts de Mar obert (Quaderns Crema/Tusquets), de l'anglès Benjamin Myers, una petita joia literària, vuitena novel·la de l'autor i primera que es publica a l'Estat.

Roser Caminals va arribar a conèixer les gestes de l'agent secret Joan Pujol, Garbo (Barcelona, 1912 - Caracas, 1988) mentre feia recerca per a la seva anterior novel·la, Els aliats de la nit (Edicions 62, 2015). El personatge, que passava per un moment de reivindicació gràcies al documental Garbo: l'home que va salvar el món, d'Edmon Roch (2009), va cridar tant l'atenció de l'escriptora barcelonina que es va decidir a convertir-lo en protagonista del seu pròxim llibre, Garbo parla, que acaba de ser reconegut amb el 41è premi BBVA Sant Joan, dotat amb 35.000 euros i que Edicions 62 publicarà al setembre.

A manca de tenir valors, ens conformem a tenir principis. D'aquí aquesta dèria col·lectiva que tenim des de fa uns anys pels nostres principis, és a dir, pels nostres orígens, tant en el pla físic (l'evolució humana) com en l'espiritual (l'origen de l'Univers). Quan l'interès per l'origen de la nostra espècie surt de l'àmbit científic i cau sobre les quatre coses que un ha arreplegat al llarg de la vida rep el nom de nostàlgia. Aquesta seria una nostàlgia íntima. Perquè hi ha també la nostàlgia de les vivències alienes. Per aquesta darrera raó s'explica la moda del neandertal en la cultura de masses, la qual té reconeguts divulgadors, com la prehistoriadora francesa Marylène Patou-Mathis (autora del diccionari Neandertal de A à Z, Allary Éditions, 2018, entre molts més llibres sobre el tema). Alhora, el neandertal ha estat objecte de sonades exposicions, com la celebrada al Musée de l'Homme de París, també l'any 2018 (la pandèmia ha posat fre fins i tot a la nostra nostàlgia).

Hi ha novel·les que sembla que demanin una lectura en veu alta. Aquesta de Mishima n’és un bon exemple: no es tracta només del fet que la història sigui narrada en primera persona, perquè es presenta com un relat sobre l’aprenentatge sexual del protagonista, el jove Koo-chan, gairebé un monòleg dramàtic. Forma part, doncs, de la mena d’històries sobre el desvetllament sexual i l’educació sentimental d’un noi, com és ara El petit heroi de Dostoievski, Ernesto d'Umberto Saba i Agostino d'Alberto Moravia. Més enllà d’això, la bellesa de la prosa demana, a parer meu, la veu (que es pugui sentir distintivament), com també l’exigeixen els diversos fragments literaris, d’autoria pròpia, que el protagonista va redactant des de l’adolescència per mirar d’explicar-se la seva diferència, i que va intercalant al relat principal.

Els pares de Claudia Durastanti (Brooklyn, 1984) són els responsables del naixement de L'estrangera (L'Altra Editorial / Anagrama), traduïda al català per Martí Sales. Tots dos són sords i malgrat que detesten la ficció van decidir inconscientment la forma d'aquest relat que recorre diferents llocs, des de Brooklyn fins a Itàlia, passant pel Londres de poc abans del Brexit. "La mare sempre m'havia explicat que havia conegut el pare perquè el va salvar de tirar-se des d'un pont, però fa quatre anys el meu pare em va dir que es van conèixer perquè ell la va salvar d'un atac, es va carregar un mite i em va donar una novel·la", assegura l'escriptora i traductora. A cavall d'un llibre de memòries i un assaig personal, el llibre parla sobretot de la família. Durastanti va néixer a Brooklyn, va emigrar a un poble petit del sud d'Itàlia als sis anys i ha viscut fins fa poc a Londres. Ara viu a Roma perquè no suportaria viure a l'Anglaterra del Brexit: "Vaig anar a viure a Londres el 2011 sense gaires recursos, la Claudia d'aleshores no podria fer el mateix ara, no vull viure en una ciutat que nega l'entrada als estrangers", diu.

Miquel Molina

Venècia, el laberint de pedra més seductor del món

La ciutat dels canals, les góndoles i les disfresses “va ser una de les primeres, i la més important, de les que es van transformar cap a l’economia del visitant”, explica el periodista i escriptor Miquel Molina, que ha publicat recentment Cinc hores a Venècia (Univers), on a partir d’una llarga passejada per la serenissima abans de la pandèmia fa un exercici de memòria i recorda alguns dels deu viatges que hi ha fet i tot el que en sap. Molina surt de casa amb els deures fets –ha llegit els emblemàtics llibres de Joseph Brodsky i Jan Morris sobre la ciutat– i, a més, es deixa acompanyar per una guia de viatge del 1920 que li permet diluir les fronteres entre passat i present. 

]]>

Flavita Banana (Oviedo, 1987) acaba de reeditar una nova versió del llibre que la va donar a conèixer, Las cosas del querer (Lumen), però no calen excuses per conversar amb una de les millors veus de l'humor gràfic actual. Ràpida, càustica i divertida, reflexiona sobre la seva obra amb la mateixa agudesa que els seus acudits assenyalen les nostres contradiccions i defectes. I sí, és crítica i combativa, però també implacable amb ella mateixa.

]]>

El 17 d'octubre del 1961 va ser, durant anys, una data que el govern francès va intentar amagar. "Ara es coneix com la massacre de París, perquè durant una manifestació pacífica convocada pel Front d'Alliberament Nacional, en plena Guerra d'Algèria, el cap de la policia, Maurice Papon, en va ordenar el desallotjament, utilitzant la violència si calia, i el resultat va ser d'entre 200 i 300 morts i milers de detinguts", recorda l'editor Àlex Martín, que s'ha decidit a recuperar Crims per a la memòria, una de les novel·les emblemàtiques de denúncia d'aquest crim d'estat, signada per Didier Daeninckx.

]]>

Fa temps que el domestic noir està en el punt de mira dels lectors. Perduda, la tercera novel·la de Gillian Flynn (La Magrana, 2012), La noia del tren, de Paula Hawkins (Campana, 2015), o La vídua, de Fiona Burton (Columna, 2016), van tenir un gran èxit de vendes i van fer créixer el fenomen del noir sense detectius, en què hi ha un cas però el que investiga és un marit, una muller, un veí o una exparella. Encara no sabem quin serà el llegat de la pandèmia perquè el que s’ha escrit en aquests mesos d’aïllament i angoixes encara no és a les llibreries, però les últimes setmanes han arribat noves novel·les en què el crim es cou entre les parets de casa. La desconfiança, la claustrofòbia de viure en llocs petits o aïllats, el desconeixement sobre els fills o els traumes no resolts afloren en els nous thrillers.

]]>

Ho explica Xènia Dyakonova a l’instructiu pròleg de Cinc cèntims sobre Lenin i altres miniatures de la Revolució: igual que la majoria d’intel·lectuals liberals russos, Nadejna Aleksàndrovna Lókhvitskaia (Sant Petersburg, 1872 - París, 1952), Teffi de nom de ploma, va celebrar la Revolució de Febrer del 1917, que va provocar la caiguda del tsar i la instauració del govern provisional, però va sentir decepció, disgust i temor davant la Revolució d’Octubre d’aquell mateix any, que va portar Lenin i els bolxevics al poder.

]]>

El dijous 15 de juliol és la data escollida enguany per celebrar la festa del llibre de l'estiu, segons va avançar La Vanguardia. Després del Sant Jordi d'estiu de l'any passat, celebrat perquè la pandèmia va obligar a cancel·lar la data de l'abril, la Cambra del Llibre vol provar de mantenir aquesta data. De fet, feia temps que els llibreters i editors aspiraven a col·locar al calendari una nova festa del llibre a les portes de l'estiu que servís d'incentiu per comprar llibres abans de les vacances, que tradicionalment són una bona època de vendes. D'aquesta manera, hi hauria una festa per cada trimestre que serviria d'impuls a la venda: la campanya de Nadal, la de Sant Jordi, la de Llibrestiu i la Setmana del Llibre en Català. El president d'editors.cat, Joan Sala, admet que el sector editorial sempre ha tingut "un buit entre maig i l'agost". "La idea seria que es marxi de vacances amb un llibre a la maleta", afirma.

]]>

A Copèrnic (Proa), la nova novel·la de Miquel de Palol, la convivència entre en Toni i la Sílvia, la parella protagonista, és "un rai en la tempesta envoltat de taurons": ben posicionats socialment, amb amics de gustos cars i dos fills que paren poc per casa, no imaginen que la seva vida està a punt de canviar per culpa d'un gra misteriós que apareix al clatell del marit. A estones divertida, d'altres un pèl inquietant -però de lectura addictiva-, aquesta sàtira ambientada en una Catalunya desinflada i cínica proposa una mirada incòmoda als fonaments trontolladissos de la parella madura, a les relacions socials i laborals i a la necessitat d'afrontar la vida de cara, tot i que, tal com recorda l'autor a través d'unes paraules de Dostoievski, la "lucidesa excessiva és una malaltia, una malaltia total i absoluta".

]]> Xavier Folch era un intel·lectual en el sentit més ple de la paraula. Però cal afegir l’adjectiu compromès: amb el país i amb els principis més universals de les esquerres.

]]> Era l’any 1989. Jo havia guanyat algun premi i havia publicat algun conte aquí i allà. Una tarda va sonar el telèfon de casa. Amb gran discreció, Xavier Folch es va presentar com l’editor d’Empúries. Volia saber si tenia més contes. Un any després em publicava el primer llibre.

]]> Ens vam conèixer a les trinxeres de la lluita antifranquista. En Xavier Folch i la Dolors –el primer matrimoni amb qui vaig fer amistat– van ser el meus mentors en la militància universitària al PSUC. Ell ja havia acabat uns estudis d’economia per als quals no tenia vocació i jo tot just els començava. L’amistat, també de les nostres famílies, ha durat tota la vida. En els meus anys americans, el contacte amb els Folch, i els sopars a casa seva, va ser un dels factors que em va mantenir arrelat. En Xavier tenia la característica d’emetre la paraula justa i precisa, però també el silenci just i precís. Podíem parlar dels EUA o de Catalunya, o de llibres, al marge de per on ens haguessin portat a cada moment les inclinacions polítiques d’un i l'altre. Quan el 2000 vaig acceptar la proposta del president Pujol d’entrar al seu govern, molts dels meus amics a l’esquerra em van fer sentir el seu retret. Ell no, i això va ser important per a mi.

]]>

L'editor i escriptor Xavier Folch ha mort aquest dijous als 83 anys, segons han confirmat a l'ARA fonts familiars. Nascut a Burgos el 1938, va començar la seva trajectòria com a editor a Ariel, va ser un dels fundadors de Crítica i el 1983 va ser el fundador d'Empúries, que més endavant es va integrar al Grup 62. En la fundació d'Empúries hi van participar diversos amics, com Miquel Horta, a qui li acabava de tocar una travessa, el cineasta Pere Portabella, Enric Folch i el pintor Antoni Tàpies. Precisament l'editorial Empúries ha lamentat a Twitter la seva mort definint-lo com un "gran company i editor compromès". La notícia de la mort de Folch ha suscitat nombroses reaccions de personalitats del món de la política, com Jordi Sànchez; la directora de l'àrea de literatura de l'Institut Ramon Llull, Izaskun Arretxe; els escriptors Biel Mesquida i Josep Pedrals, i el llibreter Guillem Terribas. "Impressionava per la capacitat que tenia de teixir complicitats en molts àmbits", diu el director de Núvol, Bernat Puigtobella, que va treballar amb Folch a Empúries a finals dels anys 90 i el va succeir com a editor. "Tenia la capacitat de convèncer la gent per fer coses grans –recorda Puigtobella–. Va engrescar Joan Solà a fer la Gramàtica del català contemporani, que es una obra magna, i que va sortir abans que la de l'Institut d'Estudis Catalans". Bernat Puigtobella també recorda com va veure passar pel despatx de Folch "consellers, ministres i gent molt important": "Sempre estava orquestrant coses, però sempre des de l'ombra. Mai el veies a primera línia, però per darrere movia molts fils". La vetlla serà demà al Tanatori dels Corts i serà acomiadat dissabte al matí.

]]>

Un dels passatges més impressionants de la Ilíada homèrica és la mort d’Hèctor, fill de Príam, rei de Troia, per Aquil·leu de peus lleugers. Aquil·leu ha vist morir el seu millor company, Pàtrocle, mort per Hèctor en batalla, i la seva ira s’ha desfermat contra els troians (cant XVI). Més endavant, ja reconciliat Aquil·leu amb Agamèmnon, decideix cooperar en la contesa (cant XIX). Continua la batussa entre aqueus i troians, i finalment, al cant XXII, Hèctor queda desprotegit fora de les muralles i els déus ja no li fan cap més favor per salvar-li la vida: s’enfronta cos a cos amb Aquil·leu, i aquest el mata. La seva còlera és tan gran, que lliga el cos d’Hèctor al carro i l’arrossega al voltant de la ciutat emmurallada per a escarni dels enemics i desconsol del seu pare, Príam.

]]>

Nana Kwame Adjei-Brenyah és, a més d'un dels noms que posa més a prova els lectors aquest estiu, una veu literària emergent. Té tot just 30 anys i ha aconseguit que el seu debut, Friday Black (Empúries/Asteroide), es pugui llegir en una desena de llengües i que autors com Roxane Gay, Bernardine Evaristo i George Saunders l'hagin lloat. Aquest últim comparteix amb Adjei-Brenyah el gust per la distopia: escrivint relats sobre un futur inquietant, tots dos alerten els lectors d'alguns dels perills més urgents de resoldre en l'actualitat, que en el cas de Friday Black es concreten en la persistència del racisme, el consumisme desbocat, el menyspreu de les emocions i la banalització social de la violència.

]]>

Són les aranyes les que fan aquest soroll. Els metges en diuen acúfens. És com portar un diapasó a dins del cap. De fet, un investigador va proposar que aquest brunzit inexplicable i persistent podria resultar d'haver sentit durant molt de temps un diapasó. Potser hi ha un contagi dels sons, que es transmet dels objectes als humans. No és que les coses ens parlin, sinó que parlen entre elles. Encara més, existeix una literatura dels animals, una escriptura de les plantes. La geolingüística estudia precisament això: les llengües de les comunitats tant vivents com no vivents.

]]>