La victòria d'Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Madrid (CAM) ha estat aclaparadora, i ha doblat el resultat que ella mateixa va aconseguir fa un parell d’anys (de 30 a 64 escons). Explotant la fatiga pandèmica i enarborant la bandera més neoliberal del PP, amb unes intervencions simplistes, burletes i demagògiques, ha aconseguit revalidar la seva presidència. Ara bé, cal contextualitzar aquest resultat. Des del meu punt de vista el factor més important que opera en aquesta contesa electoral és la recomposició de l’ala dreta del tauler: una part important del votant del PP torna a casa (per l’enfonsament de Ciutadans i perquè Vox arriba al seu sostre electoral –en campanya no s’ha vist gaire diferència entre Ayuso i Monasterio-). Sense anar més lluny, just abans del terratrèmol ocorregut en el sistema de partits, Esperanza Aguirre aconseguia 72 parlamentaris i UPyD 8 en la contesa de 2011. Madrid és una comunitat sociològicament de dretes (o almenys, aquells que van a votar): el PP la governa ininterrompudament des de 1995. El tamayazo (2003) en va consolidar l’hegemonia.

De 57 a 10 diputats al Congrés, sense presència a Galícia i amb només 2 diputats a Euskadi. De 36 a 6 parlamentaris a Catalunya. I dimarts passat, de 26 a 0 a Madrid. La dinàmica de Cs en l'últim any i mig no és precisament per tirar coets i si, a més, s'hi afegeix l'opa que li va llançar el PP fa mesos, fitxant de forma constant càrrecs del partit, la situació és crítica per a la formació que presideix Inés Arrimadas. Conscient que el 4-M pot acabar sent el cop de gràcia, la direcció taronja intenta tapar vies d'aigua amb un correu electrònic enviat a tota la militància per demanar confiança als afiliats, al què ha accedit l'ARA. "Si estàs pensant si això val la pena, si aquest és un altre d'aquests correus plens de paraules però al final no s'acaba fent res, dona'ns un últim vot de confiança".

És innegable que el resultat de les eleccions celebrades aquest dimarts a la Comunitat de Madrid tindrà efectes en el tauler de joc polític més enllà de la Villa y Corte. El resultat espectacular del PP d’Isabel Díaz Ayuso, que ha recollit el 45% dels sufragis, i la patacada del PSOE, que malgrat el protagonisme de Pedro Sánchez ha quedat en tercer lloc i no ha arribat ni al 17% dels vots, de ben segur que farà reprogramar les estratègies de tots els partits espanyols.

Segon cap de llista el 4-M que no recollirà l'acta de diputat a l'Assemblea de Madrid. El secretari d'Organització del PSOE i ministre de Transports, José Luis Ábalos, ha anunciat que el seu candidat en les eleccions madrilenyes, Ángel Gabilondo, renuncia a seguir liderant la llista i després de sis anys deixarà la política madrilenya. La decisió coincideix amb l'ingrés de Gabilondo aquesta tarda en un hospital de la capital espanyola, el Ramón y Cajal, per una arítmia tot i que està "bé", segons han assenyalat fonts del seu entorn.

Les grans ciutats, en general, són més d’esquerres que el conjunt dels seus països. I no és per casualitat: és conseqüència dels processos històrics de formació de les ciutats. Des de finals del segle XIX, a la majoria de països en industrialització, a les ciutats s’hi va començar a concentrar la classe treballadora industrial. I, com a conseqüència, les esquerres s’hi van anar fent fortes, tant en termes de moviments sindicals com, després, de partits socialistes, comunistes o laboristes. Amb el pas del temps, fins i tot quan l’antiga indústria va desaparèixer de les ciutats, aquell origen industrial va deixar una herència gairebé universal de ciutats més progressistes que la resta dels seus països.

Les eleccions a la Comunitat de Madrid han estat importants per a l’evolució del conflicte entre Catalunya i Espanya (i si tingués més espai explicaria com van de despistats els "estic desconnectat; em queda lluny"). Importants pel que no han estat, per ser més precís.

El PP té una nova reina i es diu Isabel Díaz Ayuso. La direcció del partit i bona part dels barons li han rendit aquest dimecres homenatge en un comitè executiu d’urgència per celebrar l’àmplia victòria en les eleccions madrilenyes. L’escenari no podia contrastar més amb el de fa gairebé tres mesos, quan Pablo Casado va comparèixer després dels resultats nefastos de les eleccions catalanes –on només van treure tres diputats– i va intentar girar full a la patacada amb l’anunci de la venda de la seu del carrer Génova, des d’on dimarts es va celebrar a cop de DJ i sense distància de seguretat el triomf de l’estratègia d’Ayuso. El líder del PP ha comparegut exultant, donant per mort Ciutadans i desafiant el president espanyol, Pedro Sánchez, a convocar ja un debat de política general per retre comptes al Congrés. “Tornem a ser el gran partit d’Espanya”, ha assegurat, i s'ha rendint a la fórmula de l’ayusisme i l'ha reivindicat com el “PP de sempre” perquè “Isabel és pur PP”.

Inés Arrimadas resisteix al timó de Ciutadans malgrat la desfeta electoral que ha deixat el partit sense representació a l'Assemblea de Madrid. La formació ha perdut 26 diputats, però abans ja havia perdut la presència al govern autonòmic després que la presidenta, Isabel Díaz Ayuso, avancés eleccions com a reacció a la moció de censura contra el PP instigada per Cs a Múrcia, que tampoc va tirar endavant. La dirigent taronja ha assegurat que "és hora de rellançar el projecte de centre liberal" ara que s'acosta la fi de la pandèmia del coronavirus, la qual, ha dit, ha entorpit l'inici de la seva presidència a Cs. Emparada per la seva executiva i sense fer cap mena d'autocrítica, ha anunciat una reforma lleu de la cúpula, que ja va haver de renovar després de la patacada a les catalanes enmig de les crítiques d'alguns dirigents territorials. Ascendeix així el secretari de comunicació, Daniel Pérez, i el cap de llista de Cs a les madrilenyes, Edmundo Bal, per convertir-los en vicesecretaris generals de Cs. Ells dos van comparèixer ahir en solitari per valorar la nit electoral, mentre que Arrimadas ha esperat fins avui per pronunciar-se.

Isabel Díaz Ayuso, 42 anys. No fa ni dos anys i mig que Pablo Casado li va demanar per favor que es presentés contra el socialista Ángel Gabilondo a Madrid. Ella era militant del PP i li havia portat les xarxes socials a Esperanza Aguirre, especialment del seu gos Pecas. I ahir va escombrar l’esquerra, va fer retirar-se de la política Pablo Iglesias i va trinxar Ciutadans, tot d’una sola tirada. I tot, amb dues paraules a la boca, "Espanya" i "llibertat".

El PSOE va ser -amb permís de Ciutadans- el gran perdedor del 4-M. Després de ser el candidat més votat a les eleccions del 2019 amb 37 escons, Ángel Gabilondo s’ha enfonsat fins als 24 escons, molt per sota fins i tot dels 30 que s’havia marcat Ferraz com a objectiu desitjable. És un daltabaix monumental per al principal partit del govern espanyol: els 24 escons són el pitjor resultat en democràcia del PSOE madrileny i deixen en suspens el futur de Gabilondo. La formació mai havia baixat dels 32 escons a l’Assemblea de Madrid. El sorpasso de Més Madrid per pocs vots de diferència i a última hora del recompte agreuja encara més la derrota històrica. “No ens esperàvem aquests resultats”, se sincerava un Gabilondo seriós, que admetia estar vivint un moment “trist”. El candidat socialista va reivindicar les propostes “sense confrontació ni crispació” i va demanar a la presidenta madrilenya que “no oblidi mai” ni les “cues de la fam ni la pobresa”.

El que des de Més Madrid han anomenat l’efecte Mónica García ha acabat, justament, fent efecte: la formació d’Íñigo Errejón ha sigut la que més ha crescut del bloc de l’esquerra i ha acabat fent el sorpasso al PSOE. La metge anestesista que agafava el relleu a Errejón aquest 4-M s’ha convertit en la candidata revelació de les eleccions i ha portat el partit a ser la segona força de l’Assemblea, cosa que el converteix en la primera força del bloc d’esquerra. “Hem liderat i seguirem liderant aquesta alternativa”, va defensar ahir la mateixa candidata. Més Madrid va aconseguir 24 escons, els mateixos que els socialistes, però va superar la candidatura d’Ángel Gabilondo per gairebé 4.000 vots (al tancament d’aquesta edició).

A les portes de la campanya electoral, totes les enquestes vaticinaven una lleugera davallada de Vox i algunes, com la del CIS, fins i tot la situaven al llindar del 5% dels vots necessaris per obtenir representació. Amb por de la gran popularitat de la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, la direcció del partit d’extrema dreta va decidir posar tota la carn a la graella mentre anunciava que les enquestes pròpies els donaven entre 17 i 18 escons per apujar la moral entre els seus votants. Els ultres, amb Rocío Monasterio al capdavant, es van quedar ahir lluny d’aquesta optimista predicció, però no van sucumbir a l’efecte Ayuso, van guanyar un diputat i tornen a tenir la clau de la governabilitat, perquè la candidata popular es va quedar a quatre escons de la majoria absoluta.

De totes les coses que van passar ahir a Madrid, la més extrapolable al conjunt de l’Estat és la desaparició de Ciutadans i la seva total absorció pel PP. Tota la resta, la gran victòria dels populars impulsada pel fenomen Ayuso, la puixança de l’extrema dreta, la patacada del PSOE i el pobre resultat de Pablo Iglesias, s’han d’agafar amb pinces i analitzar en el context estricte madrileny. Ara bé, això no treu que la derrota d’ahir és especialment dolorosa per a Pedro Sánchez (va ser ell qui va propiciar l’avançament amb la desastrosa jugada de la moció de censura a Múrcia) i que la dreta mediàtica ho aprofitarà per augmentar la pressió sobre el govern espanyol. L’argument, apuntat ja ahir per Vox, és que es tracta d’un govern il·legítim perquè la ciutadania ha virat cap a la dreta i ha castigat la gestió que ha fet l’esquerra de la pandèmia. En definitiva, que ja no té el suport popular.

El fins fa poc vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, ha anunciat aquest dimarts la seva dimissió al capdavant d'Unides Podem com a colofó a la jornada electoral del 4-M: "Deixo tots els meus càrrecs, deixo la política de partit i institucional". Ha estat l'últim dels caps de llista en comparèixer, però davant del micròfon a la seu del partit el seu missatge no s'ha fet esperar. "Quan un deixa de ser útil ha de saber retirar-se". Una moció de censura a Múrcia ha acabat amb la seva carrera política. Efecte papallona.

1. FICCIÓ. Madrid es reivindica. Segurament, l’èxit d’Ayuso s’ha d’entendre com una afirmació de la seva singularitat respecte a la resta d’Espanya. I, probablement, Catalunya té alguna cosa a veure amb aquesta peculiar afirmació identitària. Ayuso promet la llibertat. És la llibertat d’aquell que creu que tot li està permès: a ell, no als altres. Certament una de les funcions de la política és crear ficcions. La singularitat d’Ayuso és que ha fet de la seva frivolitat una identitat. I li ha funcionat. De fet, és el model Trump. I té tradició en el PP madrileny. D’Esperanza Aguirre a Isabel Díaz Ayuso, en el fons, només hi ha una diferència de grau. Ayuso ha sabut aprofitar la tremenda patinada del PSOE a Múrcia, ha convocat unes eleccions innecessàries, en estricte interès propi, just quan les ganes de fugir del malson d’aquest any fan que encara no hi hagi plena consciència de les greus conseqüències (econòmiques, socials, patològiques) que probablement n’emergiran de manera descarnada quan vingui la tardor. Del fracàs a Catalunya a la victòria madrilenya: el PP se sent alleujat després de l’enfonsament del 2018.

Madrid és de dretes. Ni la participació històrica -per sobre del 76%- registrada ahir en les eleccions a la Comunitat va aconseguir desbaratar els plans d’Isabel Díaz Ayuso. El nacionalisme castís de la presidenta madrilenya, hereu de més de 25 anys de polítiques neoliberals del PP a la capital espanyola, va arrasar a les urnes -es va quedar a només quatre escons de la majoria absoluta- i els populars en tindran prou amb l’abstenció dels 13 diputats de Vox per governar. L’estratègia ideada per Ayuso amb l’efecte dominó de la moció de censura fallida a Múrcia li ha funcionat a la perfecció. Ni en els millors presagis podia imaginar l’escenari post 4-M: segurament podrà governar sola sense consellers ultres i el seu màxim adversari, el líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias, va anunciar que deixa la política després dels mals resultats -el partit lila aconsegueix només 3 diputats més.