Els Jocs Paralímpics de París van acomiadar-se amb una cerimònia sota la pluja a l'Stade de France. Així finalitza tot l'estiu olímpic a la Ciutat de les Llums, amb una edició dels Paralímpics que passarà a ser considerada com la millor de tots els temps. Mai s'havien venut tantes entrades, amb més de dos milions d'espectadors, i mai s'havien aplegat tants esportistes en una sola ciutat. I tot, en un escenari de luxe com és París. Històries de superació i alegres, però també dures com la sanció a la catalana Elena Congost, qui s'ha quedat sense medalla per una normal mal aplicada a la marató. Aquests són 10 moments per recordar d'aquesta cita:

"Estic destrossada. És injust i surrealista". L'atleta barcelonina Elena Congost, desqualificada de la marató dels Jocs Paralímpics de París després de travessar la línia de meta en tercera posició, va mostrar-se desolada per la decisió del comitè. La raó? La catalana, que té una ceguesa del 95%, va deixar anar durant un instant la corda que l'unia al seu guia, Mia Carol Bruguera, per evitar que aquest anés per terra perquè tenia rampes a les cames. L'acció no va suposar cap avantatge competitiu per a Congost, que immediatament després va tornar a agafar la corretja per acabar la carrera plegades.

El primer cop que Sergio Garrote (Barcelona, 1977) va provar una bicicleta impulsada amb els braços va acabar amb els músculs adolorits. Era extremadament dur, calia molta força. Però alguna cosa va despertar-se dins seu, havia trobat un esport que el faria feliç. Uns anys després, ja era campió mundial i paralímpic. L'any 2001, un accident laboral li havia provocat una lesió medul·lar que el va deixar en cadira de rodes. Després de patir-lo, va vendre les dues bicicletes amb les quals solia sortir els caps de setmana i es va comprar una consola de videojocs que no va fer servir gaire. Van ser mesos durs en què havia d'adaptar-se a una nova realitat, a obligar-se a no quedar-se a casa. La handbike, la bicicleta impulsada amb els braços, seria la seva sortida. "Soc més feliç que molta gent que camina. Estic en un moment personal molt bo. Soc esportista, soc ciclista, sense més etiquetes", explica.

La boxejadora algeriana Imane Khelif, guanyadora d'una medalla d’or als Jocs Olímpics de París, ha interposat una denúncia a la justícia francesa per “ciberassetjament agreujat” contra diverses personalitats, entre les quals l’expresident dels EUA Donald Trump, el multimilionari propietari de Tesla Elon Musk i la cèlebre escriptora J.K. Rowling, autora de la nissaga de Harry Potter. Khelif va ser objecte d’una campanya d’odi impulsada sobretot per personatges d’extrema dreta, que van qüestionar el seu dret de competir en la categoria femenina de boxa, i fins i tot la seva condició de dona i amb la qual va néixer. 

La capital francesa inaugura una nova edició dels Jocs Paralímpics, programats del 28 d'agost al 8 de setembre. Serà el primer cop que París en sigui seu, perquè el 1900 i el 1924, els altres anys en què va ser seu olímpica, encara no existien. La cerimònia ens ha deixat moltes imatges, entre les quals hem seleccionat les més destacades.

Pocs dies després que Tom Cruise s'emportés la bandera olímpica de París a Los Angeles, la capital francesa inaugura una nova edició dels Jocs Paralímpics, programats del 28 d'agost al 8 de setembre. Serà el primer cop que París en sigui seu, perquè el 1900 i el 1924, els altres anys en què va ser seu olímpica, encara no existien. Amb dos milions d'entrades venudes, arriben envoltats encara de l'optimisme que van generar els Jocs Olímpics, cita que va generar un consens molt positiu. Tot i que en pocs dies França ha tornat a les picabaralles polítiques, els Paralímpics arriben amb el repte de batre el rècord d'espectadors en aquesta mena d'esdeveniments, en part gràcies al fet que molts parisencs que van marxar de la ciutat a l'agost ara volen veure amb els seus ulls les instal·lacions esportives temporals aixecades en espais icònics com la Torre Eiffel, on es farà el torneig de futbol per a cecs.

París torna a la realitat. Després d’uns dies en què gairebé tot ha sortit rodó, la capital francesa torna a les intrigues i debats polítics. "Crèiem que érem una nació de rondinaires enfrontats i ara som tots al mateix equip", va dir diumenge, optimista, el president del comitè organitzador dels Jocs, Tony Estanguet. Emmanuel Macron va intentar treure profit de l’èxit i va afirmar que "França, quan està unida, sap fer grans coses". "Hi ha un perdedor, l'esperit de derrota. Tots els que ens explicaven des de fa set anys que era una bogeria acollir els Jocs Olímpics", va afegir. A l'estació de tren de Lió, milers de persones agafen el tren per deixar la ciutat. El Jacques, un home de Narbona que va comprar entrades per veure l'atletisme i el bàsquet, també torna a casa. "Tinc la sensació que aquests dies no he estat a França –diu rialler–. Tot estava net, la policia era simpàtica, tothom somreia", afegeix.

Passen els anys i els Jocs Olímpics ens segueixen emocionant. Potser perquè ens permeten recordar on érem quan els vam veure. O potser perquè, malgrat la política i la cobdícia, que ho poden tacar tot, segueixen sent prou purs i ens fan sentir joves i optimistes. "En aquest món ple de tensions, gràcies per fer-nos creure en la pau i la felicitat", deia el president del COI, Thomas Bach. Passades les nou de la nit, l’estadi de Saint-Denis es va anar omplint de milers de cares emocionades quan les delegacions van començar a desfilar. Alguns portaven medalles al coll i les ensenyaven. D'altres ja havien fet prou amb arribar fins allà, fins a París. Tots recordaran la capital francesa, una ciutat que no deixa de canviar però sense perdre l’ànima de sempre. Que fàcil que és enamorar-se de París. "Hem batut rècords d'audiències i d'espectadors. Però també hem batut el rècord de propostes de casament entre atletes", bromejava Tony Estanguet, president del comitè organitzador.

París va entregar el testimoni a Los Angeles en una cerimònia de clausura espectacular i es van tancar uns Jocs que havien creat moltes incògnites, preocupacions i també expectatives. S’han celebrat amb un govern provisional –les eleccions legislatives van ser a principis de juliol i encara no està clar qui podrà formar govern– i un país fortament dividit i enfrontat, en màxima alerta antiterrorista, amb una forta preocupació per la seguretat i amb dubtes, com sempre, sobre l’organització esportiva i ciutadana.

L'ARA cobreix els continguts més destacats dels Jocs Olímpics de París en obert en aquest canal de notícies, i aquesta és una peça de resum d'algunes de les notícies més rellevants del dia. Són les cinc anelles olímpiques de la jornada. Les últimes fins d'aquí a quatre anys.

A les onze de la nit de dissabte, les terrasses de París estaven plenes. Mentre uns prenien vi deixant-se veure i mirant els altres, per davant començava a passar un munt de gent vestida d'esport i amb dorsal. Els organitzadors dels Jocs, entestats en fer que aquests fossin uns Jocs prou oberts a la gent, havien organitzat de matinada una marató per a qui volgués apuntar-se al mateix recorregut de la prova olímpica. Es feia de nit, per evitar la calor i per aprofitar el circuit, que passava per llocs emblemàtics. Sortia de l'ajuntament, anava fins a Versalles i tornava per acabar als Invalides. Va ser una gran festa, plena de gent i amb el català Àlex Roca, un atleta amb una discapacitat del 76%, acabant la prova. Més de 20.000 persones hi van prendre part.

Maica García (Sabadell, 1990) va parlant i mirant la medalla d'or. "Encara no he decidit on les posaré totes; les tinc a casa i faré alguna cosa bonica" explica. I torna a mirar la medalla. "Hi han posat la Torre Eiffel. Per una banda, sempre són iguals, però aquest any hi han afegit la torre", diu referint-se al fet que totes les medalles són sempre iguals d'un costat, amb una imatge de la deessa grega de la victòria, Niké, l'estadi dels Jocs del 1898 i el Partenó. Aquest any, efectivament, hi han d'afegir la Torre Eiffel, a la medalla. La Maica les coneix bé, ja que en tenia dues de plata. I ara, finalment, la més desitjada. La sabadellenca ha guanyat totes les competicions amb el CN Sabadell, i ara les ha guanyat totes amb la selecció gràcies a la final en què va fer dos gols claus contra les australianes.

"Make some noise!", va cridant un dels presentadors del programa de breaking. En uns Jocs Olímpics en què tota la comunicació s'ha fet en anglès i francès, aquí gairebé només es fa servir l'anglès. "Feu soroll!" insisteix. La sensació és la de ser en un club on es viurà un concert de hip-hop. Però som als Jocs Olímpics, en què el breaking, també conegut com a breakdance o break, ha fet el seu debut al programa olímpic. "Jo no ho entenc, la veritat. Soc un boomer, suposo. No crec que sigui un esport", diu l'Andrés, un mexicà del públic d'uns 40 anys. L'ambient a l'estadi 1 de la Concorde, la cèntrica plaça convertida per uns dies en l'epicentre dels esports més moderns, és excel·lent. La gent canta, balla i anima tots els finalistes. La mitjana d'edat és molt jove.

L'ARA cobreix els continguts més destacats dels Jocs Olímpics de París en obert en aquest canal de notícies, i aquesta és una peça de resum d'algunes de les notícies més rellevants del dia. Són les cinc anelles olímpiques de la jornada.

Pierre de Coubertin va ser el primer president del Comitè Olímpic Internacional. Va rescatar una tradició grega i va convertir els Jocs Olímpics en un espectacle de masses. L’any 1908, just abans dels primers Jocs de Londres, va deixar anar: "L’important no és guanyar, sinó participar". Més de cent anys després, la frase continua vigent: ningú es vol perdre els Jocs Olímpics, malgrat que la participació de milions de persones sigui des del sofà de casa o davant de la televisió del bar. Tant se val si no miren mai els esports, si no saben com funciona la puntuació de moltes de les disciplines. S’han de veure. Per què la reinvenció de Coubertin ha fet que, durant quinze dies cada quatre anys, tothom estigui pendent d’una competició esportiva?

Abans de sortir a la piscina per jugar la final olímpica, les jugadores de la selecció van veure un vídeo on diferents companyes del passat els enviaven un missatge per animar-les. “Quin fart de plorar abans de començar” admetia Anni Espar entre rialles. Però un cop va començar el partit, la selecció espanyola no va deixar passar aquesta oportunitat de tocar el cel, controlant sempre el partit contra Austràlia (11-9). “Per un moment he oblidat que era la final, estava centrada en el partit, contenta perquè estava ajudant amb les meves aturades” deia la jove portera Martina Terré. “Fins que no ens hem escapat de quatre gols no m’he adonat que guanyaríem” afegia la Bea Ortiz.

Un quart de dotze de la nit i era difícil reconèixer la pista central de Roland Garros. L'àrbitre Jakov Est va aixecar el braç d'Imane Khelif i la va proclamar campiona olímpica de boxa de menys de 66 kg. I milers de goles van cridar eufòriques. Per megafonia va començar a sonar Abdel kader, la cançó de Khaled que es va convertir en un himne per a molts algerians emigrats a França quan la va cantar conjuntament amb Rachid Taha i Faudel al Bercy Arena el 1998. La boxejadora algeriana, la dona que més atacs ha rebut aquests dies a París, finalment era campiona. El seu entrenador va aixecar-la sobre les seves espatlles i la va passejar per l'espai de la pista central on no fa gaire Novak Djokovic era feliç. Khelif també era feliç. Acusada de ser un home, criticada per Donald Trump i Giorgia Meloni, va saber concentrar-se en el combat per ser campiona. Un triomf personal, aquest. Però qui hi surt perdent és la boxa, segurament. Un altre combat segueix als despatxos i podria acabar amb aquest esport expulsat de la família olímpica.

L'ARA cobreix els continguts més destacats dels Jocs Olímpics de París en obert en aquest canal de notícies, i aquesta és una peça de resum d'algunes de les notícies més rellevants del dia. Són les cinc anelles olímpiques de la jornada.

Espanya és un estat de futbol. La selecció masculina va guanyar la medalla d’or a París, el primer en aquest esport des d’aquell llunyà 1992 a Barcelona, i va silenciar el Parc dels Prínceps. L’equip de Santi Denia, amb set catalans a la plantilla, va imposar-se a la selecció amfitriona per 3-5 en un partit esbojarrat decidit a la pròrroga. Mai una selecció amfitriona havia perdut una final de futbol, una taca a l’expedient d’una França que, en general, cada dia es fa un bany de patriotisme al veure el munt de medalles que guanyen en altres esports. Exceptuant les derrotes al futbol i l’handbol masculí, a França les coses els van bé. A Espanya, no tant. El blaugrana Fermín, amb puntualitat suïssa cada cop que arribava dins de l’àrea, va liderar el triomf d’una selecció que, per ser massa defensiva a la segona part, gairebé acaba perdent. A la pròrroga, dos gols de Camello van dictar sentència.

Diuen que el joc és necessari per portar una vida humana, però crec, més aviat, que el joc és la vida humana. Òbviament, no estic pensant en divertiments lúdics, sinó en el joc seriós i esforçat. En un partit de futbol contra un rival potent en un camp enfangat, per exemple.