Si avui morís un poeta català, per més mediàtic que fos, ¿penseu que l’acomiadarien 300.000 persones? Si hi anessin 300 persones ja seria un exitàs, oi? 300.000 és la multitud que va participar als actes de comiat de Jacint Verdaguer, l’any 1902, al seguici que va desfilar pel centre de Barcelona. La xifra pren encara més valor si tenim en compte que és més de la meitat de la població d’aleshores d’aquesta ciutat (tenia 550.000 habitants).

. “Las niñas que juicio tienen con Muñecas se entretienen”. Ho llegeixo en una làmina titulada “Juegos de la infancia ”, que conté dibuixos d’una pila de jocs de fa temps. Aquesta làmina es mostra a la Sala de les Diversions del Museu Frederic Marès, situada a les golfes d’aquest equipament del Barri Gòtic. Forma part dels espais que Frederic Marès (1893 -1991) en deia Museu Sentimental.

“L’hem restaurat aquest any”, em diu la Sílvia Carbonell, directora del Museu Tèxtil de Terrassa. És un vestit preciós, blanc com la llet, sencer, fet d’un teixit de seda i tul, brodat amb lluentons i perles d’imitació, i amb cua.

“Els passatgers de primera entraven per la porta davantera, i els de segona per la porta del darrere”,m’explica en Francesc Sagalés, president de Sagalés, quan som dins d’un antic autobús d’aquesta empresa fabricat per la mítica marca Hispano Suiza. “I els de tercera classe anaven aquí dalt, damunt del sostre”. “Què dius, ara! Al sostre?” “Sí, sí. En uns bancs que anaven collats al sostre”. Aquest és un autobús més que centenari, del 1909, precisament l’any que Sagalés va incorporar els vehicles de motor.

Trobo molt encertada la iniciativa que, d’un temps ençà, du a terme el Museu del Càntir d’Argentona d’encarregar un càntir a un dissenyador cada any, amb motiu de la Festa del Càntir. Se’n fa una tirada de 3.000 exemplars i es venen amb facilitat. El d’enguany, en forma d’elefant amb la trompa amunt, ha sigut dissenyat per l’arquitecte Oscar Tusquets.

“Xevi, xivi, xovi, xuvi!”, diu. I el didal que té al dit índex de la mà dreta desapareix. “Xevi, xivi, xovi, xuvi!”, fa de nou. I el didal apareix a l’índex de la mà esquerra. Soc al teatret del Gran Museu de la Màgia, situat en una masia de Santa Cristina d’Aro, gaudint d’una actuació del mag Xevi. A ell, però, no el convenç gaire que li diguin mag. “Prefereixo il·lusionista, perquè conté la paraula il·lusió, que és l’últim que hem de perdre. De tota manera, mag és millor que prestidigitador o bruixot ; abans, alguns me’n deien”.

Tinc uns quants hobbies i de vegades envejo qui en té un de sol i el practica a fons. Com en Pere Padrosa, ara jubilat (ha sigut el responsable de l’empresa Transports Padrosa). “No m’agrada el futbol, ni la caça, ni la pesca, ni veure la televisió...”, em diu. “Però m’agrada fer quilòmetres”, afegeix.

“On carai és el gosset?”, es preguntaven els membres d’una família. Coneixien tots els elements de la casa de nines, i el petit gos no era a cap de les habitacions. Havia desaparegut!

El cinema no va formar part de la meva infantesa. Hi anàvem ben poc. Pràcticament només a les innocents pel·lis en blanc i negre de Charles Chaplin. I quan va arribar el primer televisor a casa, jo ja anava a la universitat. Però... teníem el Cine NIC, que ens regalava una de les poques estones de lleure als set germans i als pares junts.

“Ja us les podeu quedar per a l’any que ve! Aquí no en fem res, i es faran malbé!”, deien a Jordi Besalú i als seus companys quan anaven per les masies a buscar eines antigues del camp per a la Fira Comarcal de Primavera de Campllong, municipi del Gironès conegut sobretot per la fàbrica d’embotits La Selva i el restaurant Can Barris. Quan en van tenir una bona col·lecció van decidir reunir-les i mostrar-les en una nau industrial. Així va néixer el museu d’eines antigues del camp i d’oficis tradicionals de Campllong.

Santa Coloma de Farners era una important zona de conreu de blat. El nom de Farners sembla que ve de farina. En aquest poble van néixer un munt de flequers i oficis derivats, com les pastisseries. L’any 1908, quan a Santa Coloma de Farners hi havia una altíssima competència -una quinzena de confiteries-, Joaquim Trias va fundar la pastisseria Trias. “Va aprendre l’ofici en diverses pastisseries de Barcelona i Mataró i va anar recopilant receptes”, m’explica Maria Trias, que fa una vintena d’anys es va incorporar al negoci familiar. La Maria va estudiar ciències empresarials i ha treballat en sectors ben diferents -mobles, carrosseries d’autocars, caixes fortes per a hotels...- abans d’aterrar a Trias Biscuits.

Tres orquestres: una que dona la benvinguda i dues que s’alternen durant la representació. I tots els serveis per viure-hi: escola, menjador, hospital, llits, etc. en tota mena de mitjans ambulants. Escruto amb la mirada l’enorme maqueta d’un circ, un dels principals atractius de Circusland. És una casa a coll -com els cargols-, amb tots els elements que permetien fer llargues gires. Té 170 vehicles, 271 animals i 420 personatges. “Aquesta maqueta correspon al circ Gleich, que va durar pocs anys i que va fer estada a Barcelona amb motiu de l’Exposició del 1929”, m’explica en Genís Matabosch, l’ànima de Circusland i també del festival de circ Elefant d’Or i del Circ de Nadal, tots dos a la ciutat de Girona.

“De la vall baixo quan puc a gaudir de l’aixopluc dels bonics carrers d’Olot. I els dilluns, cap a mercat a comprar-hi vi daurat, uns calçotets o una lot”. Aquest és un fragment del discurs que va fer fa una pila d’anys el periodista Salvador Alsius a les Festes del Tura, la festa major d’Olot. Alsius està molt vinculat a la Garrotxa. Quan li he dit si volia acompanyar-me a visitar el Museu dels Sants no ha dubtat a donar-me el sí. I ha afegit en to de broma: “Suposo que no em convides en condició d’«home dels sants»?”. A l’Alsius li molesten ben poc les etiquetes que li posen. Molts dels telespectadors dels primers anys de TV3 el recorden únicament perquè feia en cada telenotícies un comentari dels sants del dia. Es tracta d’una anècdota en la seva extensa trajectòria. “En una estada que vaig fer a la primera cadena de la televisió francesa, a París, vaig veure que l’home del temps deia al final del seu espai els sants del dia. Se’m va encendre la llumeta de fer-ho a TV3”, m’explica.

“Es diu que el parxís és el joc que hi ha en més cases, però no és cert”, em diu Joan Rovira.“És aquest!” Em mostra una tauleta amb un plat de sopa, dues culleres soperes i unes quantes de postres situades fora del plat. “I què cal fer?”, li pregunto. “Fent palanca amb una cullera gran has de fer saltar les petites dins del plat. Prova-ho”. Me’n surto a la segona! La sort del principiant. Amb els altres jocs ja no tindré tanta sort.

“I si aquestes pintures romàniques tornessin al seu lloc, a les esglésies on van ser fetes?”, dic, amb ànim d’arrencar el debat, a Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic. De seguida veig que té la resposta molt pensada. “No hi ha cap obra d’art medieval que hagi nascut en un museu. Totes hi han anat a parar segles més tard i en molts casos això les ha salvat”, m’argumenta. “A més, en un museu les obres es restauren, s’estudien, es relacionen amb altres dins d’un discurs, es poden visitar en un horari ampli, es fan activitats al seu entorn... Hi han trobat un nou context, gràcies a uns recursos que difícilment podran tenir en cadascun dels seus llocs d’origen. D’altra banda, avui es poden fer presents on van ser creades gràcies a mitjans com el mapping, el 3D...”, afegeix el Marc.

Pot sorprendre que hagi inclòs el Museu de les Trementinaires (Tuixent) en aquesta sèrie de col·leccions, perquè no té gaires peces. Deixeu que ho argumenti.

Els antics grecs creien que eren les ànimes dels morts. Fins al Renaixement, es pensava que sortien per generació espontània. I fins al segle XVII, es pensava que naixien de les plantes. S’ha avançat molt en el coneixement de les papallones, però el que se’n sap està en mans d’uns pocs. Un dels centres del país que més fa per la divulgació d’aquests insectes és el Museu de les Papallones de Catalunya, que és a Ribera de Cardós.

“Anàvem a l’església a fer de voluntaris, a arreglar-la, a escombrar-la, a posar-hi flors... Però el nostre objectiu real era un altre: agafar cera. Agafàvem els ciris i els fèiem un tall, com una rodanxa, per la part de sota, i els tornàvem a posar al mateix lloc. No sé què devia dir el mossèn al veure que eren més curts. Aquella era la millor cera perquè llisquessin bé els esquís!”, recorda Joan Moga, Juanín per als amics, mentre visitem el Museu de la Neu. “A casa agafàvem la planxa per encerar els esquís amb la cera de l’església. Molt sovint no la netejàvem. «Què heu feeeeet amb la planxa?», cridava la mare”, afegeix el seu germà Felipe, que també ens acompanya en la visita.

“Hi poso moltes ganes! Si en un aeroport, a la duana o en un museu em diuen que no, jo insisteixo i, finalment, sempre em deixen passar l’ampolla. Si cal, la buido. Pocs entenen per què ho faig”. M’ho explica Jaume Lloveras, professor universitari i enginyer agrònom, ja jubilat, que ha tingut l’oportunitat de visitar força països, cosa que li ha permès proporcionar desenes d’ampolles d’aigua a la col·lecció d’ampolles d’aigua d’arreu del món que es troba al recinte del Campament de La Canadiense del Museu de l’Aigua (un antic campament dels treballadors de l’empresa hidroelèctrica que posteriorment va esdevenir Fecsa, situat al costat del canal de Seròs).

“Soc traginer”, em sorprèn en Xavier Ros, just després de saludar-nos. Jo pensava que ja no n’hi havia, de traginers. Però sí que ho és: es dedica al transport, és a dir, a traginar coses, com feien el seu avi, que va començar el negoci, i el seu pare. En Xavier condueix camions, sobretot per dur-hi pell, el material que també duia l’avi amb carros tirats per cavalls, i el pare, que va fer el canvi de l’anomenada energia de sang cap al motor de combustió. La major part de les “peces” que conté el Museu del Traginer van ser recollides pel pare d’en Xavier, Antoni Ros. “Quan jo era petit, l’acompanyava molt sovint els dissabtes, amb el camió, a buscar carros i altres elements del món dels traginers, per anar fent la col·lecció”, m’explica en Xavier, que dirigeix aquest museu situat a Igualada, concretament a la masia coneguda com Cal Merdetes. El nom ve del fet que, a més de tenir horts, es dedicaven a anar per les cases a netejar els pous morts, el contingut dels quals després feien servir d’adob.