-I qui recollirà les caques, si tenim un altre gos?

A l’empresari i fundador d'Icónico Ramon Comelles li costa sortir de casa. Barbacoa, bon foc a terra, sala de festes… Els seus amics en fan broma, però ell s’esforça molt perquè no tinguin la necessitat d’anar gaire lluny. A Ramon Comelles li costa sortir de casa, i tot té una explicació.

Es diu Javi Roche però gairebé tothom el coneix pel nom del seu club de boxa, el Chatarras Palace, on entrena i acull joves de barri per allunyar-los de la violència i les drogues. Conegut també com “el rei de la ferralla”, Roche va omplir titulars el 2016 quan va viatjar amb boxejadors i animalistes fins a Tordesillas per aturar la mort del Toro de la Vega.

Fa disset anys que Aïda Gascón treballa a favor dels drets dels animals. De vegades, fins i tot jugant-s’hi la vida, com quan l’any 2016 la van agredir mentre gravava un correbou a Mas de Barberans. Però el seu despertar com a animalista va ser gradual. “Quan era petita tenia mal entès el meu amor pels animals. Hauria demanat un mamut, si a casa m’haguessin deixat. Vaig tenir periquitos, canaris, tortugues, conills… Tot el que podia, ho tenia. Amb el temps t’adones que no és just tenir un animal engabiat només perquè el puguis mirar”, diu.

A casa del xef Albert Mendiola hi havia hagut tot tipus d’animals: ratolins, hàmsters, tortugues, lloros, agapornis…“M’agradaven tots els animals, i a casa… bàsicament ho suportaven”, diu en broma. Quan era petit també va tenir un gos, el Cobi, a qui recorda com “un yorkshire amb qualitat de pitbull”. “Era molt nerviós, però crec que és perquè jo el martiritzava bastant”, reconeix el xef.

Insectes de tres ulls, peixos amb potes com filferros, ocells amb llargues antenes de pèl... El pintor Vorja Sánchez no dibuixa mai animals reals, en part perquè li semblen massa bells i perfectes i prefereix inventar-ne de nous. Fauna, flora i art han estat sempre el motor de la seva vida, i des de fa uns anys viu en una casa envoltada de bosc que comparteix amb oques, paons, ànecs, gallines, guineus, porcs senglars, fagines, cabirols… i un gos, el D, que s’escapava constantment de casa dels seus amos per esperar Sánchez a la porta de casa, fins que, de mutu acord, van decidir que s’hi quedaria per sempre.

A l’escriptora Elia Barceló, els gats i gossos li han agradat des de sempre. Els seus avis tenien un gos molt vell i molt gran, el Bubi. “El recordo amb molt de carinyo. Jo tenia tres o quatre anys i em deixava estirar-li les orelles i pujar-m’hi a sobre com si fos un cavall”, recorda. Quan el gos va morir, la seva família no es va atrevir a explicar-li la veritat i li van dir que havia marxat de viatge amb uns amics.

La casa on va créixer la il·lustradora Alicia Teba sempre ha sigut “una mica zoo”. De gossos n’hi ha hagut sempre, de vegades fins i tot tres alhora, i tampoc hi han faltat els ànecs, les tortugues, els ocells… Quan era petita tenia un pastor del Pirineu tan gros que Teba hi pujava com si fos un llop o un cavall. “Les visites s’espantaven quan veien una nena tan petita amb una gossa tan grossa. La Tuca estava tot el dia enganxada a mi i l’únic que feia era protegir-me”, assegura. També es recorda molt del Golfo, un gos petit que va adoptar quan era un cadell i que la va veure créixer.

El periodista gastronòmic Mikel Iturriaga va tenir un gos a qui anomenaven carinyosament Nick el Mofetas. Es deia Nicolás i era un cocker spaniel adorable i molt carinyós, amb una mania particular. “Havia de tenir la màxima superfície del cos en contacte amb la teva. Es col·locava de les maneres més insòlites per poder estar enganxat a tu”, diu. El problema? “Li encantava arrebossar-se en qualsevol carronya que trobés al camp. D’aquí el sobrenom”.

Hi ha gossos adorables i després hi ha la Pesci, un teckel de tres quilos i mig que va pel carrer com si fos una petita estrella. Els “Ohhhh!” que sent cada dia Oriol Vila mentre la passeja són el senyal perquè la gosseta es tombi i ensenyi la panxa, un truc que té après perquè l’adoració tan sols vagi a més.

El primer animal que el meteoròleg Eloi Cordomí va estimar va ser el gos de la seva tia. Es deia Charlie i el veia els caps de setmana. “Sempre havia fet pressió per tenir animals, però vivíem en un pis i no podia ser. El Charlie va morir quan tenia 10 anys i recordo que vaig patir molt. Amb ell m’ho passava molt bé”, diu.

Teresa Helbig sempre ha sigut una dona de gats, i li escau: forta, rebel i independent. No només ha tingut molts gats al llarg de la seva vida, sinó que s’hi ha sentit molt unida. “Vaig tenir una gata que va viure vint anys, dormia amb mi i la meva parella no entenia res”, diu rient.

Al llarg de la seva vida, Marc Ribas ha tingut animals peluts i no peluts, i alguns han estat bastant peculiars. Va tenir un gat, el Bitxo, que amb gairebé un any ja pesava 9 quilos. Era una barreja de main coon i gat persa i tenia un costum d’allò més estrany: “Tenia l’habilitat d’obrir totes les aixetes i encendre tots els llums de la casa quan no hi érem”.

Els quadres i murals de Cinta Vidal són reconeixibles allà on vagin: mons que desafien les lleis de la gravetat i perspectives que obliguen l’ull a veure tot allò que ens envolta d’una forma diferent. Entre els edificis blancs coberts de plantes i els mobles que floten i les persones que cohabiten s’hi troba un detall que es repeteix sovint: els gats.

“Mala dona, mare gatuna, bruixa”. Aquestes són algunes de les paraules amb què es defineix Noemí Casquet. Amb dos milions de seguidors a Instagram, la periodista i escriptora fa difusió sobre temes de sexualitat i alliberament. Sovint, entre els vídeos de joguines eròtiques i habilitats sexuals s’hi colen els seus dos gats, la Shakti i el Shiva, noms hinduistes per a l’energia femenina i masculina, respectivament. Els dos gats, diu Casquet, formen part del seu “pack de bruixa”.

Joan Roca, baixista d’Antònia Font, va créixer en una barriada als afores de Palma. Allà tenien gallines, ànecs, gats i gossos… “Tots els nens petits dels veïnats nous que s’havien construït adossats venien a casa a veure els animals. Per a mi era normal perquè m’havia criat així, amb cans i alguns moixos més aviat salvatges que corrien per les teulades”, explica el músic, que recorda amb un afecte especial el gos del seu padrí, el Faro. “Tinc flaixos de moments d’aquests que no saps si te’ls has imaginat o te’ls han explicat, però hi penses amb emoció”, diu.

Quan el jugador de la Penya Ferran Bassas va néixer, el 1992, a casa ja tenien gos. De fet, un dels seus primers records és ser un nen petit i estar jugant per terra amb l’Speed, el gos de la família. Quan Bassas tenia uns vuit anys, l’Speed va morir i a casa van decidir estar un temps sense mascotes. “Quan la meva mare m’ho va dir va ser un moment molt dur, i després recordo que vaig estar dies plorant”, explica Bassas.

La model i empresària Vanesa Lorenzo sempre havia tingut por als gossos. Una mala experiència amb un rottweiler quan era adolescent li va fer agafar respecte a les maníbules d’aquests animals. Tenir gossos no entrava als seus plans, però tot va canviar quan ella i la seva parella, l’exfutbolista del Barça Carles Puyol, es van convertir en pares de dues nenes.

Lluís Fatjó, director del Banc dels Aliments, sempre ha relacionat els gossos amb l’absència del seu pare.“Soc orfe de pare; va morir quan tenia un any. Ell era caçador i tenia un gos, un pontier. Malgrat que jo era massa petit per recordar-lo, per algun motiu el seu record està associat a aquell gos”. Aquesta imatge, una mica borrosa, va fer que des de ben petit volgués tenir gossos. “La meva mare no en volia, així que no en vaig tenir fins al cap de molts anys”, explica.

El Tavish va arribar a la vida de Maria Petit quatre anys després d’haver perdut la vista en un accident de moto. Tenia 21 anys -l’accident va ser als 17- i unes ganes boges de recuperar l’autonomia perduda. Aconseguir un gos guia, però, no va ser fàcil. “N’hi ha molt pocs, són molt cars i el procés no és gens fàcil”, explica Petit, que va haver de demostrar que era apta per adoptar el Tavish amb quatre informes diferents. “Has de demostrar que saps orientar-te i moure’t amb el bastó, que físicament i psicològicament ets apta per fer-te responsable del gos i que pots mantenir-lo econòmicament”, relata. Un cop va haver passat totes les proves, Petit va viatjar a l’escola Leader Dogs for the Blind, a Michigan (Estats Units), per conèixer el que seria el seu futur gos pigall.