Unes samarretes i una pila de texans coberts de cendra a l'aparador d'una botiga de roba situada a prop les desaparegudes Torres Bessones és una de les imatges que tinc més clavades a la retina del meu primer viatge a Nova York, només unes setmanes després dels atacs. En tinc d’altres: gent plorant mentre miraven les innombrables fotografies de desapareguts somrient penjades a la tanca que delimitava els treballs de recuperació, un camió de bombers a Times Square envoltat de flors i espelmes, i banderes, banderes dels Estats Units per tot arreu. Però aquell aparador, un moment del temps congelat, juntament amb l’olor de cremat i el fum que encara envoltava la zona, em va impactar especialment perquè em va teletransportar a l'horror d’aquell 11 de setembre.

Les imatges dels atemptats de l’11-S han quedat gravades en la memòria col·lectiva amb una barreja corprenedora d’horror i magnetisme. Tot el que va succeir durant els atemptats i després va quedar documentat, des dels avions estavellant-se successivament contra les Torres Bessones fins al desenrunament de la zona zero. Precisament fa dos anys van sortir a la llum en una subhasta 2.400 imatges inèdites de la zona zero que havia pres un operari anònim.

Potser sembla paradoxal, o fins i tot cínic: per a l’Afganistan els atemptats terroristes de l’11-S van ser, en part, una sort. Van reincorporar el país a la llista de prioritats dels països occidentals en matèria de política exterior, de la qual havia sigut expulsat el 14 de febrer del 1989, després de la retirada de les últimes tropes soviètiques. Va ser l’última gran batalla de la Guerra Freda: una de les superpotències -l’URSS- s’hi va implicar de ple i en va sortir derrotada, mentre que l’altra, els EUA, va donar un suport indirecte a la resistència antisoviètica a través del Pakistan.

“És evident que les mesures que s’han establert després dels atemptats de l’11-S han demostrat la seva eficàcia”. Qui valora així de contundent dues dècades de transformació de la seguretat als aeroports és l’AESA, l’Agència Estatal de Seguretat Aèria. Malgrat tot, fins i tot aquest organisme depenent del govern central reconeix que hi ha qüestions millorables, com per exemple que els controls siguin un pèl menys farragosos.

L’any 1996 Samuel Huntington va publicar el seu llibre Xoc de civilitzacions, on plantejava, entre altres qüestions, una confrontació cultural entre Occident i el món islàmic motivada per una suposada incompatibilitat de valors i cosmovisions dels “dos mons”. Aquesta teoria -poc rigorosa en termes acadèmics- va tenir l’aval de l’administració americana, que la va incorporar a la seva política exterior. Però el que la va legitimar i va certificar la seva validesa, com a mínim per a l’administració dels Estats Units, van ser els atemptats de l’11 de setembre del 2001.

Els primers exemples de violència política de matriu salafista es remunten a la lluita contra la colonització europea a Egipte i el Pakistan. Però l’any 1979 va representar un punt d’inflexió: a l’Iran el règim del xa era derrocat per la Revolució Islàmica i l’URSS va envair l’Afganistan.

Diré una barbaritat: el més decisiu de l’11-S va ser la imatge, repetida fins a l’infinit i que encara conservem a la retina, de les Torres Bessones desplomant-se. M’explico. El desenvolupament de les forces productives ha fet possible compartir materialment les fantasies: podem fer visibles els nostres desitjos més humits, les nostres temptacions més kitsch, els nostres projectes més desmesurats, i això en un context d’emulació o rivalitat capitalista en la qual és imperatiu multiplicar tant els mitjans com les obres. Les Torres Bessones de Nova York eren una fantasia, resposta i prolongació de fantasies prèvies l’existència de les quals en l’espai reclamava torres cada vegada més nombroses i cada vegada més altes. Així, en virtut d’aquest impuls, que no és només econòmic, el nostre món s’ha anat omplint de productes humans el pes dels quals supera des de l’any 2020 el de la biomassa d’origen natural. En una societat “d’imatges”, les Torres Bessones no eren només en l’espai: residien en la libido global i també, per tant, en la nostra pulsió global de mort.

Un a un, els noms de les 2.977 persones que van morir als atemptats de l'11 de setembre del 2001 han ressonat aquest dissabte a la Zona Zero de Nova York, el mateix lloc on fa exactament vint anys dos avions van impactar contra les Torres Bessones, en un atemptat jihadista que va canviar el món. A les 8.46 (les 14.46 a Catalunya), just al moment en què el vol 11 d'American Airlines va impactar contra la Torre Nord, els familiars de les víctimes i les autoritats que han assistit a l'acte han fet un minut de silenci. Tot seguit ha començat el recordatori dels noms de les víctimes, que s'ha interromput de nou coincidint amb el moment dels impactes contra la Torre Sud (9.03 h) i el Pentàgon (9.37 h), l'ensorrament de la primera torre (9.59 h), l'estavellament del quart avió a Pennsilvània (10.03 h) i la caiguda de la segona torre (10.28 h).

"Que Déu beneeixi els nostres germans i germanes caiguts, les seves famílies, els seus amics i els seus éssers estimats", ha dit Bruce Springsteen aquest dissabte al 9/11 National Memorial de Nova York, just abans d'interpretar la cançó ll see you in my dreams. Tot sol a la guitarra i l'harmònica, Springsteen ha homenatjat les víctimes dels atemptats de l'11-S vint anys després de l'atac contra les Torres Bessones.

“El jihadisme és un terrorisme que es pot considerar autòcton, malgrat que la ideologia és mundial”. Ho van reflectir els atemptats dels dies 17 i 18 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, comesos per una cèl·lula terrorista que s’havia gestat a Ripoll. L’inspector David Sánchez, adscrit a la Comissaria General d’Informació dels Mossos d’Esquadra, fa la següent definició dels membres del grup: “Són ciutadans de ple dret de les nostres societats que pateixen processos de radicalització violenta”.

El xef Michael Lomonaco deu la vida a unes ulleres ratllades. Les mateixes que utilitzava per llegir les seves receptes de cuina per al restaurant Windows of the World de les Torres Bessones de Nova York. El matí de l’11 de setembre del 2001 Lomonaco va arribar més aviat a la feina i va decidir anar a l’òptica situada a la sala principal de la Torre Nord abans de pujar fins a la planta 107, on hi havia el restaurant. “Quan ja estava acabant la visita vaig sentir un fort sacseig. Vaig pensar que no podia ser degut al metro que passava per allà a prop. Era impossible. El tremolor era massa gran. De fet, pocs minuts després va començar l’evacuació”, recorda com si hagués passat ahir.

Al cap de pocs dies de perdre el seu fill de 31 anys, el Greg, en els atacs de l’11-S, Phyllis Rodriguez i el seu marit Orlando van enviar als mitjans una carta oberta al llavors president dels Estats Units, George Bush, titulada “No en nom del nostre fill”. En ella li demanaven que busqués “solucions pacífiques i racionals al terrorisme” en lloc de llançar una resposta militar que, segons ella, causaria sofriment a altres pares i enfonsaria els EUA al nivell inhumà dels terroristes.

Alexander García recorda perfectament veure a la televisió les xocants imatges de les Torres Bessones cremant i de l’avió impactant contra un dels edificis. L’11 de setembre del 2001 només tenia 15 anys, però ja tenia clar que volia ser militar. El que no sabia aleshores és que, arran d’aquell atemptat, ell acabaria anant a l’Afganistan i que aquest país canviaria per sempre la seva vida.

Els pares de l’Adsel Sparrow estaven decidits a fer que el seu naixement fos molt especial, un dia meravellós i inoblidable. La nit abans de l’11 de setembre del 2001, mentre miraven Jeopardy, un concurs clàssic de la televisió nord-americana, la mare va trencar aigües i el pare va córrer a buscar la llevadora. Volien que la seva filla naixés a casa. L’endemà al matí, poc després que el primer avió s’estavellés a les Torres Bessones de Nova York, van començar a rebre trucades d’alguns amics i familiars que els van dir que no engeguessin la televisió ni la ràdio i que es concentressin en el part de la criatura. Després d’un petit ensurt, l’Adsel va néixer sana. Tot i que sabien que havia passat alguna cosa greu, els seus pares van evitar llegir o escoltar els mitjans fins tres dies després de l’atac, quan el pare va sortir a comprar al poble i va veure moltes banderes i missatges patriòtics per tot arreu.

Feia només un mes que treballava a la Casa Blanca, ni més ni menys que a la Situation Room, on era un dels quatre oficials superiors de guàrdia (senior duty officer ). La icònica sala de comandament i gestió de crisis que hem vist en infinitat de sèries i pel·lícules va viure aquell 11 de setembre un dels dies més negres de la seva història. Robert Riley, que fins aquest mes de juny era el cònsol dels Estats Units a Barcelona, té avui un record molt desdibuixat d’aquell dia per tots els anys que han passat, però té clar que hi va haver un abans i un després en la feina de les agències de seguretat i d’intel·ligència dels Estats Units. “Mai es va tornar al ritme d’abans de l’11-S”, diu.

Nadia Ghulam es va assabentar dels atemptats de l’11 de Setembre contra els Estats Units gairebé un mes després que tinguessin lloc, i no va veure les mítiques imatges que van fer la volta al món dels avions impactant contra les Torres Bessones fins nou anys més tard. El 2001 vivia a l’Afganistan, que en aquella època era un país totalment hermètic controlat pels talibans.

L’11 de setembre era una data emblemàtica en la història de catalans i xilens, però des del 2001, amb els atemptats als EUA, la data evoca una ferida amb greus conseqüències més enllà de les fronteres on es va produir. Aquest any es compleixen 20 anys d’aquelles imatges en què dos avions comercials xocaven contra les Torres Bessones de Nova York i el món assistia en directe al seu enfonsament. Veure de nou la seqüència d’aquesta caiguda segueix impactant per la brutalitat del fet, pel terror del mal imprevisible. La barbàrie d’aquells fets del terrorisme islamista no pot fer oblidar l’infern que es va desencadenar. Una “guerra contra el terror” que havia, teòricament, d’estendre la democràcia però que va acabar amb la derrota a l’Afganistan i la retirada de les forces internacionals i que ha deixat el país en mans dels fanàtics que suposadament es va anar a combatre.

Els avions

Quan faltava un minut per a les 8 del matí de l’11 de setembre del 2001 començava a l’aeroport internacional Logan de Boston un malson que acabaria en un dels atacs terroristes més mortífers en territori nord-americà.

]]>

El Muheb i el Mujib són germans però tenen cognoms diferents tot i ser fills del mateix pare i de la mateixa mare. El Muheb es diu Shahbaz Khil, mentre que el cognom del Mujib és Sultani. Almenys així ho indiquen els seus passaports. Són dos dels molts refugiats afganesos que han arribat a Espanya en les últimes setmanes, però aspiren a traslladar-se a Alemanya. Allà hi viu el seu germà gran, el Khalid, que podria fer-se càrrec d’ells. El Khalid, però, té un altre cognom diferent dels seus dos germans petits: es diu Khalid Khoshal.

]]>

L’11-S va transformar Europa. La nova sensació d’inseguretat que colpejava Occident ho va engolir tot. L’endemà de l’atac, el diari francès Le Monde va titular a portada sencera: “Avui som tots americans”. Aquella declaració de solidaritat absoluta va ser tan efímera com la unitat europea davant la nova realitat global, o la voluntat de George W. Bush de buscar una veritable “coalició” internacional per als seus plans de resposta.

]]>