Els camps de concentració, el robatori de nadons o els vincles amb el nazisme. Aquests són alguns dels episodis del franquisme al País Valencià que el periodista Lucas Marco ha explicat durant tres anys a Eldiario.es. Uns textos que ara recull a Autòpsia d'un país (Sembra Llibres) i que suma a l'obra Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de València, que va publicar el 2019.

Per primera vegada des del 2016, Ciutadans s’ha despenjat de la manifestació a favor de la unitat d’Espanya que, amb motiu del 12 d’Octubre, ha reunit aquest dimarts unes 3.700 persones –segons la Guàrdia Urbana– al centre de Barcelona. Tot i haver secundat el manifest de la concentració i haver posat una carpa a la plaça Catalunya, els diputats taronges no han volgut ocupar la capçalera i han evitat la foto conjunta amb Vox i el PP. 

Amb els contagis a la baixa i amb cada vegada menys restriccions, el 12 d'octubre ha intentat recuperar aquest dimarts la fesomia prepandèmia. Ha tornat la tradicional desfilada militar al passeig de la Castellana de Madrid i la també habitual recepció dels reis al Palacio Real. Dos actes institucionals que han servit un cop més de termòmetre de la situació política i per certificar que la guerra de la dreta contra el govern espanyol continua oberta. Els xiulets del públic de la Castellana contra el president Pedro Sánchez n'han sigut una prova. L'altra, el nul contacte que han mantingut el cap de l'executiu i el cap de l'oposició, Pablo Casado, tant en públic com en privat, en els actes del Dia de la Hispanitat.

El 1892, 400 anys després que Cristòfor Colom posés els peus a Amèrica, va ser la primera vegada que es va marcar el 12 d’octubre al calendari com la festa nacional d’Espanya. La tria es va consolidar amb la restauració de la democràcia, després que durant el franquisme aquesta festa hagués passat a un segon pla perquè el règim havia potenciat la data del 18 de juliol. El decret llei del 1987 justificava l’elecció del 12 d’octubre pel fet que “simbolitza l’efemèride històrica” en què Espanya “inicia un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”. La colonització del continent americà va suposar un abans i un després en la història de la humanitat però, com tots els esdeveniments històrics, té llums i ombres.

Els fets històrics són sempre complexos, i cal tenir en compte el context de l'època i dels seus valors culturals per entendre'ls des de la perspectiva actual. Tanmateix, hi ha valors i contextos que no tenen cap mena de justificació avui en dia i, per tant, suposen una taca per als països que van protagonitzar uns fets que avui ens poden semblar censurables. Ningú pot acceptar ara, per exemple, l'esclavisme o la Inquisició. El mateix passa amb els processos colonitzadors del segle XIX, que en part continuen nafrant alguns continents, en especial l'Àfrica, i, per descomptat, amb la "conquesta" o colonització d'Amèrica per part de l'Imperi Espanyol -i d'altres-, que en bona part va suposar l'extinció i desculturització de les poblacions originàries, bé per la persecució sistemàtica i violenta, bé per la importació de malalties que van matar milions de persones.

Aquest 11 d'octubre passarà a la història com el primer Dia dels Pobles Indígenes celebrat oficialment als Estats Units. Una proclamació oficial del president Joe Biden, tot just divendres passat, ha permès als pobles nadius nord-americans commemorar aquesta data tal com reclamaven històricament, com un dia en què “la nació celebra les inestimables contribucions i la resiliència dels pobles indígenes i en reconeix la sobirania inherent”. I alhora, també en paraules de Biden, com un reconeixement de “la història dolorosa d’errors i atrocitats que molts exploradors europeus van infligir a les nacions tribals i a les comunitats indígenes”.

Fa un parell de setmanes, la convenció del PP evidencià fins a l’extrem que, en el discurs de la dreta espanyola, l’ultranacionalisme monoidentitari i excloent va de bracet amb una defensa abrandada i antiindigenista de la “hispanitat”; són les dues cares de la mateixa moneda, la doble projecció –cap endins i cap enfora– d’un mateix complex. Un complex que sembla de superioritat i, en rigor, és d’inferioritat.

M'estava prenent un gustós gelat amb perles de xocolata quan vaig sentir a la televisió les declaracions d'Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, dient que la colonització va portar la civilització i la llibertat al continent americà. Se'm va entravessar el gelat. Després va sortir amb allò de "l'indigenisme és comunisme", i gairebé m'ofego de riure imaginant-me per un moment Karl Marx escrivint El capital amb el plomall de Moctezuma al Gran Temple. ¿Pot ser que, en la seva confusió, Ayuso es pensés que Marx i Engels eren els homes blancs i barbuts als quals es referien les profecies dels asteques que auguraven el retorn de Quetzalcóatl? El que va passar pel cap de la senyora Isabel, a més de les tisores del seu exmarit perruquer, és tot un enigma.