El xef Sergi de Meià i la seva parella Sandra fa 29 anys que estan junts. “Som una rara avis”, diu. Es van conèixer a Vilanova de Meià, a la Noguera. "Jo tenia 19 anys. La meva germana va venir a passar un cap de setmana i va dur les seves amigues de la universitat. A mi la Sandra em va agradar molt i li vaig confessar a la meva germana. «Ni se t’ocorri!», em va dir ella, perquè jo aleshores era de tenir més d’una amiga". 

La primera cita de la Zoya Naumov i el Gabriel va ser un Nadal en un bar del barri de Lavapiés a Madrid. És van conèixer a través d’una aplicació, una història cada vegada més habitual, tot i que la seva primera trobada va ser ben poc convencional. Tan bon punt van entaular-se la Zoya es va aixecar per anar un moment al lavabo i allà s’hi va trobar una bona amiga, amb qui tot just feia una setmana que havien estat en aquell bar. “Resulta que ella també tenia una primera cita i havíem triat el mateix bar!”, explica Naumov.

Lo Pau de Ponts avisa: la seva història d’amor sembla “un exemple de catalanor i pujolisme” però és 100% real. La seva última parella la va conèixer l’any passat en un aplec de sardanes que feien a Collbató, als peus de Montserrat. Sonava la sardana La Maria de les trenes amb música de Josep Saderra i Puigferrer i lletra de Ramon Ribera i Llobet, estrenada per primer cop durant les Festes de Sant Martirià de l'any 1949. “Ens va tocar ballar costat per costat i jo li vaig dir: «Vigila que em suen molt les mans». Ella em va mirar i va contestar: «No pateixis, a mi ja m’agraden los xicots suadors, vol dir que tens escalfor»”. A lo Pau de Ponts aquella resposta el va captivar tant que va pensar: “Aquesta és l’adequada”. 

L'economista Xavier Sala i Martín recorda perfectament el primer dia que va veure la seva dona. “Jo era directiu del Barça i els directius del Barça, encara que no cobrin, treballen com bojos i estan tot el dia amb dinars oficials. Em vaig començar a engreixar i necessitava fer exercici, així que em vaig apuntar en un gimnàs. L’entrenador personal em va enviar amb una dietista i la dietista era la Sílvia. Quan vaig passar per la porta se’m va quedar mirant amb una cara estranya i jo vaig pensar que em devia haver trobat guapo. Ella no em coneixia de res, i amb el temps vaig saber que, en realitat, el que havia pensat era: «Qui és aquest hortera que va amb una americana fúcsia?»”. 

Després del confinament per la pandèmia de covid-19 Ramon Mirabet tenia ganes de provar coses noves i per això es va apuntar a dansa. “Era l’únic noi de la classe i evidentment el pitjor alumne de tots. La meva ridiculesa envaïa la sala”, recorda. Tot i així, l’energia que va trobar en aquella classe era exactament el que buscava. “Sempre que he fet esport ho he fet per competir. En canvi, la dansa la vaig poder viure des d’un aprenentatge constant: anava a classe sabent que seria el pitjor de la classe i que marxaria sent el pitjor de la classe, però em feia feliç”. 

“Si et demano que et compris un llibre, ho podries fer avui mateix?”. Aquest és el missatge que el Joan li va enviar a la Laia Santís (@vidaentrellibres) quan es van retrobar a les xarxes socials, uns anys després d’haver coincidit en un concert al cor de Vilafranca. Santís va contestar amb un sí rotund i va córrer cap a la llibreria a buscar la seva primera proposta: Germà de gel, d’Alicia Kopf (L’Altra Editorial). Durant quatre mesos, tothom a casa seva llegia alhora les mateixes pàgines del mateix llibre i després les comentaven. 

El músic Ferran Palau explica que va trobar l’amor de la seva vida quan tenia 10 anys. Ella tenia tres anys més, era anglesa i es deia Louise Samson. Per a ell no hi havia al món ningú més guai que aquella noia vinguda del sud de Londres. “Duia faldilles llargues i unes Dr. Martens, i sempre anava amb els auriculars, escoltant les seves cassets. El primer dia de col·le va xutar una pedra i sense voler va trencar el vidre d’una porta. Vaig pensar: «Aquesta noia mola»”. Els tres anys que es portaven aleshores eren insalvables i la Louise només se li va acostar un Sant Joan per dir-li que a una amiga seva li agradava perquè s’assemblava a un membre de Take That. “Li vaig dir que m’agradava una altra noia però no em vaig atrevir a dir-li que era ella”, explica el músic.

“El que comença ballant només es pot recordar somrient”. Ho diu la fisioterapeuta Mireia Grossmann per parlar d’una de les històries d’amor que més la van marcar. “No va ser la primera parella ni l’última, però en tinc un record molt dolç”. Grossmann tenia vint-i-cinc anys i cada divendres se n’anava a ballar balls tradicionals amb música en directe a la plaça del Rei. Allà va conèixer el Manel, “un d’aquells nois que agrada a les mares”. Un dia la va acompanyar al metro i, “com en una pel·lícula”, quan les portes del vagó s’estaven a punt de tancar, ell li va fer un petó ràpid. 

Estimada Marta,

La sexòloga Raquel Tulleuda sempre ha trobat força inexplicable la química que comparteix amb el seu marit, l’Adrià. “Després de vint-i-dos anys el miro i li veig aquests ulls que encara no sé de quin color són, em somriu, i em fonc”, assegura. Es van conèixer perquè Tulleuda va anar un parell de cops al seu restaurant, a Sant Pere Pescador, i ja aleshores “hi va haver algunes miradetes”. Un 23 d’abril, va rebre un SMS d’un número que no coneixia: “Soc l’Adrià”, i l’emoticona d’una rosa.  

L’escriptor Màrius Serra “odiava profundament els esplais” i només hi va anar una època perquè els seus pares l’hi van enviar “per veure si el redreçaven”. Ho té tot una mica borrós però sí que recorda una excursió a Cerdanyola en què una noia tota l’estona se li apropava i li feia pessigolles. Cinc anys després, una nit que estava preparant l’aparador de la sabateria de casa, va veure passar una “tia espectacular” i Serra no va dubtar a apropar-s’hi i a proposar-li d’anar a prendre alguna cosa. Ell no ho recordava, però ella l'hi va explicar fent una copa en un bar hawaià: era la noia que li havia estat fent pessigolles. “Ens vam enrotllar amb una frase que la Mercè sempre m’ha recordat, i que va ser molt poc romàntica: «Vols emmerdar les coses?»". A la Mercè li va venir de gust i ara ja porten 40 anys “emmerdats”.

L’atleta Anna Comet va conèixer el seu marit ara fa vint anys, quan tots dos eren entrenadors d’esquí alpí. La seva història d’amor va començar amb una gran amistat. “Érem dues persones que ens vam entendre molt bé des del principi, ens explicàvem moltes coses i anàvem junts a tot arreu. És allò que sou molt bons amics fins que un dia t'adones que tens més ganes d’estar amb aquella persona que amb qualsevol dels altres amics. Quan això et passa repetidament, comences a pensar que potser allà hi ha alguna cosa més que amistat. Als dos ens va passar a l'hora i va ser molt bonic”, diu Comet. 

L’octubre de 1989 l’actor Pep Antón Muñoz, el cèlebre Peris d’El cor de la ciutat, començava els assajos del musical Estan tocant la nostra cançó, que protagonitzava amb Àngels Gonyalons. Un dia, l’actor va tenir una topada amb l’ajudant de direcció, el Julià Farràs. “Vaig estar bastant punyent i al cap d’una estona em vaig adonar que potser n’havia fet un gra massa. Li vaig demanar disculpes i ell les va acceptar”, explica l’actor i locutor. Per acabar d’arreglar el tema, va decidir convidar-lo a sopar.

La dissenyadora Verònica Fuerte feia cinc anys que estava soltera quan va fer match a Bumble amb l’Ale. Ell va triar el lloc per a la cita, el Zim, un local de vins al Gòtic, prou petit perquè la possibilitat d’intimitat fos gran. “Em va agradar molt, com parlava, els petits gestos… Jo em fixo molt en aquestes coses: si està atent, si em mira, si em pregunta… Jo estava bé sola i tenia les coses molt clares, així que abans de quedar vaig ser honesta amb les meves expectatives: volia una parella, res d’una nit. Encara que la cita no vagi més enllà, és important deixar clar què busques”, reflexiona Fuerte.

Fa vuit anys, durant l’època en què Sergi Carbonell tocava amb Txarango, el grup català va rebre un correu electrònic d’una ONG que treballava amb adolescents a Uganda i que els demanava permís per cantar una de les seves cançons al cor. “Treballaven les ferides psicològiques i ho feien a través de la música”, explica el músic. A Txarango van estar encantats i van contestar que volien saber més sobre el projecte. Es van reunir amb la coordinadora de l’ONG, l’Almudena, i Carbonell no va trigar gaire a enamorar-se’n. 

Una nit a Razzmatazz, el youtuber Malbert es va fixar en un noi guapíssim que ballava molt bé. “Com que sempre he tingut cara dura a l’hora de conèixer gent nova, m’hi vaig apropar i em vaig presentar. Si tens ganes de fer o dir alguna cosa, fes-ho, perquè demà ja serà massa tard”, reivindica. Tots dos nois es van agradar i van intercanviar les xarxes socials. “Aquell dia no va passar res més perquè ell estava amb la seva amiga. Vam seguir parlant per xarxes molts mesos, sense veure’ns. Tot i ser català, estava vivint a Londres, on estudiava teatre musical. Teníem ganes de veure’ns però no ens plantejàvem una relació”, explica el youtuber.

La primera vegada que la poetessa i cantautora Ivette Nadal va veure el pare del seu fill tenia només onze anys. “Vaig anar amb els pares a una botiga de mobles per triar la meva habitació, i ens va atendre ell. Recordo que duia rastes, i la mare va comentar: «Mira, aquest noi és del teu estil». Jo aleshores el veia molt gran –ell en tenia divuit– i, lògicament, no em va ni mirar. Tampoc era conscient que la seva imatge m’havia quedat gravada al cap”, explica Nadal.

L’arquitecte Ignacio Morente Gemas va tenir una adolescència bastant diferent a la dels seus companys d’institut. Va marxar tot sol de la casa familiar als 12 anys, i se’n va anar del poble d’Antequera, a Màlaga, fins a Cornellà de Llobregat. Era tenista i es dedicava a l’esport d’elit, així que a les tardes entrenava amb la Federació Catalana de Tennis i als matins estudiava a l’institut. Allà va conèixer l’Emma, la seva parella de tota la vida, amb qui porten junts des dels 14 anys. Ara en tenen 34. “A ella també li agradava el tenis i feia classes a nens petits. Vam començar a parlar per Messenger un Nadal que jo vaig tornar a Màlaga a passar les vacances. Cada nit ens connectàvem i xerràvem. Quan va acabar el Nadal vam quedar en un banc davant de l’institut i ens hi vam passar tota la tarda. El banc encara hi és”, explica Morente. Des d’aleshores, la parella no s’ha separat més.

Fa uns anys, a la vora dels 40, l’escriptora Muriel Villanueva es va separar del pare dels seus fills i va descobrir el món de les cites a Tinder. “Vaig lligar molt i va ser molt divertit, m’ho vaig passar molt bé”, recorda. Enmig d’aquest ritme frenètic va conèixer l’Isaac: es van agradar molt però la cosa va quedar allà. “Jo seguia a tota velocitat i ell es va encarregar de mantenir el contacte, molt lent, molt pausat, en mode amics. Potser ens vèiem un cop al mes”, diu l’escriptora. El 2024, cansada de Tinder i de tants embolics, Villanueva ho va veure clar: l’Isaac era qui volia tenir al seu costat. 

El xef Marc Ribas diu que del desamor va aprendre que l’amor cal cuidar-lo cada dia per evitar que mori. Amb aquesta idea ben present, fa uns quants anys va conèixer la Berta. Ara en fa cinc que estan junts. “Ens vam conèixer treballant. Jo necessitava algú que sabés de màrqueting i publicitat per construir la meva marca i la vaig fitxar a ella”, explica el xef. Va ser veient-la treballar que Ribas se’n va enamorar. “És una dona forta, decidida i intel·ligent. Crec que en una parella hi pot haver coses que t’agradin i coses que no t’agradin, però si no hi ha admiració, la relació no funcionarà”, explica Ribas.