Era l’any 1936. L'Índia, encara part de l’Imperi Britànic, es preparava per enviar una delegació als Jocs Olímpics de Berlín. Al capdavant, el seu potent equip d’hoquei herba, que guanyaria l’or golejant els alemanys a la final per 8 a 1. Però com que els indis no destacaven en gaires esports olímpics, van afegir a la delegació representants d’esports tradicionals seus per fer exhibicions. Així va ser com van viatjar fins a Berlín un grup d’homes del Vyayamshala (com es coneixen un tipus de gimnasos) de la ciutat d’Amravati. Poc s’imaginaven que el mateix Adolf Hitler demanaria veure la seva exhibició, interessat com estava en la zona, on va enviar científics per veure si era cert que els aris tenien les seves arrels al Tibet o l'Índia. El Führer va mostrar-se entusiasmat quan els joves van fer una exhibició de mallakhamba, un esport local indi. Tant, que va rebre en audiència els atletes, als quals va fer regals que aquests van amagar, incòmodes, quan va començar la Segona Guerra Mundial.

Escorxar una balena dona molta feina. Tanta, que era cosa de tot el poble. Durant segles, els inuit, el poble dels habitants de l’Àrtic mal anomenats “esquimals”, han caçat balenes per sobreviure. Un animal tan gros permet tenir aliment, roba, oli i el que faci falta. La pesca de la balena era central en el dia a dia de les comunitats que vivien al nord del Canadà, Alaska o Groenlàndia. Tant, que bona part del seu folklore i moltes de les seves tradicions provenen d’aquesta activitat. Una d’elles, encara que sembli estrany, és la manera de saltar. Sí, entre els inuit hi ha una gran passió per fer saltirons. Tant, que n'han creat competicions.

Als murs dels temples d’Angkor Wat hi és representat tot: la vida, la mort i la passió. Els fantàstics temples khmers que durant segles van estar amagats al cor de la selva de Cambodja són plens de relleus on s’explica com era la vida en aquell imperi. Als murs de pedra les divinitats comparteixen espais amb els humans, amb representacions sobre com es feia l’amor i com es lluitava. Cambodja és plena de ruïnes arqueològiques que demostren la pràctica d’arts marcials fa més de 2.000 anys, i la més especial és el bokator, una pràctica que vindria a voler dir, en llengua khmer, colpejar un lleó. Explica la llegenda que un dels monarques que va crear Angkor Wat va caçar el lleó més gran del país d’un sol cop de genoll. Sí, els genolls són clau en aquest esport.

Segurament tots heu practicat alguna cosa semblant al picigin, però no ho sabeu. El que podria semblar un joc de platja innocent, a les costes croates és una tradició amb la qual no pots fer bromes. El picigin és un dels grans orgulls dels dàlmates, els habitants de la costa croata, especialment a la regió de Split. Els croats, ja ho sabem, solen ser bons en qualsevol esport col·lectiu, del bàsquet al futbol, passant per l’handbol i el waterpolo. I precisament un grup de joves que creien que no tenien prou traça per jugar a waterpolo van inventar-se aquest esport el 1908. Ara, s’organitzen campionats on participen cada any centenars de persones.

Davant d’una barca amb forma de drac, corres el risc de considerar-ho exòtic, bonic i girar full. Greu error. El bot dragó és un esport mil·lenari que s’ha reinventat per ser modern, però amb una mica de curiositat descobreixes que aquestes embarcacions tan boniques amb un cap amb forma de drac són només la punta de l’iceberg d’un món cultural molt ric i complex. Un món que molts practicants de l’esport no acaben de conèixer del tot, ja que la cultura xinesa és un llibre obert on entres i sempre tens la sensació que et queda molt per aprendre.

Ja quan l’expedició de Magalhães que donaria la volta al món per primer cop va arribar a la zona el 1521, van quedar-ne impressionats. Normal. És increïble veure com una persona pot enfilar-se a dalt d’una palmera de 80 metres d’alt com si res, grimpant pel tronc fent servir els peus i les mans. Un cop arribava a dalt, començava la pluja de cocos que tallava. No era bona idea passar per sota: un impacte de coco pot esberlar-te el cap. A la Polinèsia els cocos sempre han estat valorats, tant per menjar com fer joies i eines. Tan important és el coco, que ara presumeixen de tenir els campions mundials en ascens de cocoters. Sí, existeix aquest esport.

Les practicants més veteranes d’aquest esport recorden com molts homes es reien d’elles. Ara, aspiren a ser olímpiques. No queda gaire clar quan va néixer l'nzango. Sembla que les seves arrels les trobem en diferents escoles per a nenes de diverses regions del nord de la República Democràtica del Congo, quan aquesta terra encara era controlada pels belgues. El govern de Bèlgica, mentre intentava amagar el genocidi que va cometre durant dècades en un país del qual saquejava les riqueses naturals mentre sembrava dolor, permetia a moltes congregacions religioses gestionar centres educatius. En moltes d'aquestes escoles hi havia conflictes, ja que les tradicions locals no sempre encaixaven amb les idees dels capellans. Durant els anys 50 i 60, per exemple, un dels debats entre els professors era què calia fer amb la música i els balls nadius. Els congolesos viuen cantant i ballant. A molts capellans, en canvi, no els agradaven aquests costums i prohibien molts balls entre els nens. Les nenes, en canvi, jugaven ballant a l’hora del pati.

Els humans portem segles jugant-nos la pell en activitats que altres consideren una bajanada. Ha estat sempre així. Molta gent mira ara amb incredulitat com n'hi ha que volen pujar al K2, baixar a gran velocitat per turons amb una bicicleta o saltar amb un paracaigudes. Dues formes d’entendre el món que mai es posen d’acord. Suposo que fa centenars d’anys més d’un habitant de Rapa Nui, com es coneix en la llengua local l'Illa de Pasqua, feia befa dels valents que s’atrevien a practicar un esport local, el haka pei, una tradició que encara sobreviu on cada any més d’un participant acaba amb uns quants ossos trencats.

Hi ha qui diu que alguna responsabilitat devien tenir els mallorquins, però a Novara di Sicilia no ho tenen clar. Aquí, a l’interior de la província siciliana de Messina, produeixen des de fa segles un formatge anomenat Maiorchino. És a dir, mallorquí. ¿Herència dels anys en què Mallorca i Sicília formaven part de la mateixa corona? Sembla que no. Una hipòtesi diu que el nom deriva de la maiorca, un tipus de blat que les ovelles es cruspien per donar al formatge el seu gust tan particular. Sigui com sigui, els darrers anys els productors d’aquest formatge han iniciat una campanya per donar-lo a conèixer més enllà de Sicília. Ja sol passar, amb els formatges: la gent d’una regió els ha produït sempre així, sense acabar de donar-los valor, fins que un crític gastronòmic de pas se'n llepa els dits. I s’adonen que el poden exportar a mig món, tan bo com és. Al poble de Novara di Sicilia estan tan orgullosos del seu Maiorchino que el fan rodolar pels carrers. Sembla una contradicció, però és un acte d’amor cap al formatge.

Si arribes a la població de Saint Columb Major i demanes pel terreny de joc, segurament no el veuràs. Però hi seràs dins. Aquesta vila britànica de tot just 5.000 habitants treu pit gràcies al que es considera el terreny de joc més gran del món: 67 quilòmetres quadrats. El terreny de joc és tot el terme municipal. Si preguntes als veïns, ells s’encarregaran d’ensenyar-te les dues porteries d’aquest esport anomenat hurling de Cornualla: dues petites plataformes amb un forat al mig, amagades a la gespa. Podries passar-hi per sobre pensant que són petites basses perquè hi beguin els animals, però es tracta de les porteries d’un esport centenari difícil d’entendre.

Què pots fer quan vius en un país ple de canals i rius? Doncs saltar per sobre les aigües, no? Durant segles, els camperols del nord dels Països Baixos van anar perfeccionant la tècnica per poder moure’s pel territori sense haver de donar la volta buscant el pont més proper o un lloc on l’aigua fos més baixa. Estaven tips de donar la volta per anar a veure amics o arribar el mercat. I així, sense saber-ho, van crear el fierljeppen, un esport tradicional que en llengua frisona vol dir “saltar lluny”. Per sobre d’un canal, cal afegir.

Totes les cultures tenen els seus mites i llegendes sobre com va néixer el món. Així va néixer un esport al mig del Brasil. Els indis paresis viuen en diferents zones de l’estat de Mato Grosso, on cada dia és una lluita per defensar una forma de viure. Una regió a la primera línia de la lluita contra la desforestació i el canvi climàtic i per mantenir vives les tradicions i la forma de vida dels centenars de pobles autòctons. Des que els primers europeus van entrar en contacte amb pobles com el dels paresis, el seu estil de vida corre perill. Els han robat les terres, els han dit que no podien parlar la seva llengua. Els han enganyat per fer-los servir de mà d’obra sense pagar-los el que tocaria. Però el poble dels paresis és un dels més ben organitzats del Brasil. Per exemple, són pioners en fer servir les noves tecnologies, de la telefonia a la informàtica, per organitzar-se. Els paresis mantenen viva la seva identitat, i ho fan amb el cap ben alt, ja que el saben fer servir bé. El seu mite fundacional, de fet, parla d’això.

Per sort, fa bastant temps que ningú mor practicant el tahtib. Però si passa, s’inicia el cicle de la revenja. De fet, costa de definir, el tahtib. Per a alguns és una art marcial, un esport. Altres el consideren un ball. Queda fora de tot dubte que és una expressió cultural egípcia molt arrelada al territori de la zona de l’Alt Egipte, és a dir, al sud del país. La idea és enfrontar-se amb dos bastons molt llargs. Dos pals amb els quals cal intentar donar un cop al cap del teu adversari. En el passat, els cops podien ser tan violents que de tant en tant algú perdia la vida. I si passava, hi ha una llei no escrita que diu que la família del mort pot fer justícia pel seu compte i revenjar-se de qui ha acabat amb la vida del seu estimat. En el passat, un combat de tahtib podia iniciar un cicle de revenges amb uns quants morts.

L’any 2015, el joc d’estirar la corda va passar a ser considerat per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat immaterial. Bé, no qualsevol activitat en què s’estira la corda. En aquest cas es reconeixien només unes pràctiques molt antigues arrelades a determinades comunitats de Cambodja, Corea, el Vietnam i les Filipines. Estirar la corda és una activitat universal, practicada a tots els continents, de festes majors als patis de les escoles. De fet, va arribar a ser un esport olímpic del 1900 al 1920. A pocs llocs, però, és tan espectacular com a la regió d’Ifugao, al nord de l'illa filipina de Luzon. Aquí, tres comunitats indígenes porten segles enfrontant-se entre elles quan acaba l’època de la recollida als camps. I la cirereta del pastís és una competició d’estirar la corda en què, en lloc de fer-ho en un camp o en un carrer, ho fan en un riu salvatge, el Hapao.

Orgullosos com són, els florentins han aconseguit que tothom pensi que porten segles jugant al calcio storico. No és cert. Durant més de dos segles aquest esport tan violent no es va practicar. Les lleis no ho permetien i va acabar convertit en matèria de converses en aquelles precioses nits toscanes quan cau el sol. Els florentins recordaven els grans partits del passat, s’encarregaven que les noves generacions tinguessin present que havia existit aquest esport, però si es jugava un partit, era en un poble de la rodalia i mig d’amagat. Fins que va arribar el feixisme.

Aquest podria ser l’esport més antic del món. Tant, que les fronteres actuals poc tenen a veure amb els seus orígens. Les proves arqueològiques més antigues ens diuen que l’any 2500 abans de Crist ja existia la lluita amb oli. Hi ha una tomba d’un lluitador a l’Antic Egipte que ens demostra com aquesta lluita es practicava a l’ombra de les piràmides. Però també es practicaven als jardins de Babilònia. Quan els perses van envair a uns i altres, passant per Mesopotàmia i Egipte, s’endurien aquesta lluita cap a casa. I encara avui en dia l’Iran és un dels països on es practica aquest combat. De fet, aquest racó del planeta és ple de relats èpics clàssics amb lluitadors untats d’oli, com el gran Rustam.

El 1938 milers de sud-africans d’origen neerlandès, els bòers, van passar nits a la sabana dormint en carruatges. I abans d’anar a dormir, feien volar pals. Aquell 1938 el govern nacionalista sud-africà, que ja començava a esmolar les plomes per escriure les lleis de l’apartheid, va voler celebrar el centenari de la coneguda com la Gran Marxa, “el Gran Trek”, el moviment migratori que va conduir multitud de bòers que vivien a prop de la costa, a la zona de Ciutat del Cap, fins a l’interior de l’Àfrica. Del 1835 al 1843 entre dotze i quinze mil bòers van prendre part en aquesta migració feta amb carruatges tirats per bous. Fugien dels britànics i buscaven noves terres a l’interior. Les van trobar entrant en conflictes amb les tribus que portaven segles vivint aquí.

Als mongols els agrada dir que ningú estima els cavalls com ells. Aquest poble va crear un imperi gràcies als seus cavalls, amb els quals van arribar ben lluny, saquejant tot el que trobaven al seu pas. El nom de Genguis Kan o Tamerlà encara avui evoca una època cruel, però per als mongols són herois nacionals. Ja sol passar que els invasors són herois o criminals en funció de qui ho expliqui. També passa a Europa i als Estats Units. A Mongòlia els agrada recordar que va haver-hi una època en què tothom els temia i respectava. Van fer caure murs i van aixecar imperis, sempre enfilats als seus cavalls. Un animal que encara avui és al centre de les seves celebracions. I els seus esports, esclar.

El 1976, milers de bascos van quedar amb la boca oberta després de veure com un grup d’aizkolaris locals perdia un concurs de tallar troncs contra uns estrangers. “Va ser per culpa de les destrals”, explica Iker Vicente, un dels millors talladors de troncs actuals. A Euskal Herria sobreviuen amb salut de ferro diferents esports molt arrelats a la terra, coneguts com a herri kirolak, on s’apeguen disciplines com aixecar pedres, segar i, esclar, tallar troncs. La versió més popular són els aizkolaris, amb les seves destrals.

Segurament, l’únic escenari en què els indis nadius encara poden derrotar un grup uniformat amb la bandera dels Estats Units és en un terreny de joc. L’esport més antic dels Estats Units d’Amèrica és el lacrosse, un joc per equips de 10 jugadors en què cal marcar gols en una porteria defensada per un porter. La petita pilota de goma es passa utilitzant un pal amb una xarxa a l’extrem. Quan tens la pilota, queda amagada dins d’aquesta xarxa, fins que amb un gest la passes a un company. Com que és un joc de contacte, avui en dia els esportistes porten casc i proteccions. Vindria a ser com l’handbol, jugat en un camp gran com el de futbol, però en què no toques la pilota amb les mans, perquè només val fer servir aquest pal llarg per passar-la o xutar a porteria. Un joc elèctric, preciós, que tenim documentat per primer cop cap a l’any 1100 a la regió de l’actual estat de Nova York. Sí, a lacrosse ja s'hi jugava quan els europeus encara no sabien que existia Amèrica.