L’estiu dona i l’estiu pren. Parlant de llegir: dona el millor temps, però pren l’espai idoni. Un llibre surt nou de la maleta i al cap del primer dia ja té una pàgina esquitxada i el llom mig rebregat. No cal dir res de l’infern papirològic que és la platja. És cert que hi ha una raça d’impertèrrits que els dobleguen sense remordiments i ho arriben a fer semblar romàntic. Per a la resta, llegir en entorns salvatges sempre té un punt estressant. En resum, que fa poc sortia del MediaMarkt de Platja d’Aro amb un lector de llibres electrònics.

Quan arriben les vacances ja no som a temps de canviar. L'any laboral és la lluita per fer les coses d'una altra manera: pujar a la feina, per fi escriure la novel·la, atiar un amor secret... processos que ens fan feliços d'una manera negativa perquè contenen la promesa d'una felicitat positiva si arribem al final del camí. Però les vacances irrompen amb una violència temporal que ens deixa sols davant del fet que, un any més, no ho hem fet.

He de fer el cor fort cada cop que passo per un garden center. Sé que són cars, lletjos i segurament un crim d'apropiació cultural; però hi ha una part de mi que vol comprar un buda per al jardí. És la mateixa part que durant el confinament es va subscriure un mes a una app de meditació. L'empresa contemplativa va fracassar, però ho atribueixo a la manca de verd de la ciutat. Aquests dies que m'assec sovint sobre l'herba torno a creure en la pau.

Topo amb anuncis d’hotels, spas i altres experiències vacacionals: la idea de cuidar-se, de tenir cura d’un mateix, està substituint l’antic clixé de “desconnectar”. Els orígens de la cosa són millennials i, per tant, irònics i autoconscients: selfies fetes una nit de divendres lluint barnús, tovallola al cap, tractament facial, copa de vi i sèrie, sota l’etiqueta #selfcare com a revolta contra la pressió social. Podria estar fent contactes i multiplicant el meu capital sexual, però escullo cuidar-me el cos i l’ànima. De manera anàloga, cuidar-me a les vacances és declarar que no dedicaré l’agost a aprendre la història d’unes pedres ni a produir fotos més memorables que les dels meus amics.

Als centres d'estiueig del país cada any hi ha més gent que cau en l'encís del pàdel i oblida el tenis, la disposició patxanguera estival contribuint a un procés de substitució que segur que en mans de Michel Houellebecq serviria de metàfora del declivi d'Occident. És sabut que la popularitat de la pala està escombrant la de la raqueta, però també que en parlem amb la boca petita. El pàdel és un esport del qual no sabem estar orgullosos.

Passo stories amb els llibres que els meus s’han endut aquest agost i em fan content. No cal dir que cada pila és un manifest públic, perquè l’única cosa solitària en el fet de llegir és l’acció física. A més, la diferència entre aquests volums d’estiu i els de la resta de l’any no és només quantitativa: sempre s’hi cola algun títol especialment impressionant. Amb tot el temps del món volem ser la millor versió de nosaltres mateixos, que significa llegir els millors llibres.

Al carrer Joaquín Costa sempre m'hi agafa una calor especial: és l'arquitectura encaixonada del Raval, el nervi de la concurrència, i, no us enganyaré, traces de colonialisme en la meva no-prou-desconstruïda mirada. Per sort, contra la calor hi ha el Negroni, una de les millors cocteleries de la ciutat. Si hi demaneu "aigüeta" us miraran estrany, tret que ho feu en rus, llengua en què "aigüeta" es pronuncia "vodka".

Fa poc que he visitat el tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona, que ha patit una reforma impressionant. Com correspon al gust actual, ara hi ha més vidre, colors més neutres i materials més asèptics. El més impressionant de les noves sales de vetlla, a banda de les màquines Nespresso, és una abundància contraintuïtiva de llum, amb celoberts ubicats estratègicament per donar aire. Les plantes d'aquests microjardins zen, no cal dir-ho, són artificials. A grans trets, la ironia del nou tanatori és que tot està dissenyat per evitar l'efecte taüt.

L’adjectiu apol·lini ha sobreviscut bé gràcies a l’estiu, que és quan més cossos veiem dignes de la comparativa amb el déu grec. De fet, més que cossos i persones, solem parlar de torsos apol·linis, manera irònica de superar l’evidència políticament incorrecta que no només objectifiquem els cossos, sinó que fins i tot ho fem a trossos. Aquest mes que ens farem un fart de veure torsos apol·linis a la platja, podem intentar redirigir-ho amb un poema.

A l’estiu hi ha moltes hores de sol i les plantes se les mengen. Encara que les flors esclaten a la primavera, és en els mesos que hi ha més llum quan podem esbargir-nos veient-les devorar. Quan t’expliquen la fotosíntesi a la classe de ciències naturals, sembla un automatisme fordià amb molt poc misteri. Però, per poc que hi pensem una mica, ja es veu que una planta és un miracle, una pedra filosofal que amb quotidianitat insultant transforma l’inorgànic en vida. És natural que les trobem instintivament boniques.

Hi ha una amenaça de sadisme en les vacances, una ombra de buit i perversió que ens crida des del fons de la piscina en un complex turístic. Té a veure amb l’afebliment de la rutina. A la societat actual, la feina o els hobbies han substituït la religió com a mecanisme per donar sentit a les nostres vides. El problema és quan no hem de fer res més que descansar o, encara pitjor, gaudir de descansar. Sense l’embolcall dels hàbits socials, ens trobem sols davant de la Natura.

Des que Rosalía va penjar la foto d’un pícnic amb el xicot que estic tranquil, preparadíssim per rebre la torrentada de stories de la seva gira. És difícil estimar una cosa que tanta gent detestable farà seva per raons encara més detestables. Però miro el braç tatuat d’en RauW Te'stimo nena Alejandro agafant el ganivet per fer el pa amb tomàquet i sé que la Rosalía no em fallarà.

Fa uns anys que cada estiu intento llegir La mort i la primavera. El títol ja pot dir el que vulgui, que des de la primera pàgina que el noi es fica a l’aigua jo només puc veure la llum del llibre com la d’un poble del Pirineu a la canícula. A més, la temporalitat suspesa de l’estiu és la millor per intentar tocar l’eternitat, que és el període on transcorren tots els clàssics de la literatura. Passa que no me’n surto: Rodoreda va encadenant les frases i arriba el moment que he de parar per no tornar-me boig. És una manera que té d’arrapar les paraules a l’experiència que va estrenyent-ho tot fins que ja no queda espai entre somni i realitat, i quan ja no tens lloc on fugir, la frase continua fent força fins que et mata.