El títol és prestat –furtat, manllevat, copiat– del que sempre li he sentit dir i sostenir a l’estimat i admirat Jordi Muñoz –i al seu pare, en Gustau–. És a dir, que amb Joan Fuster, de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement i els trenta anys de la seva mort, el més útil per avaluar-ne vigència i influència, potència i límits és fer-ne el contrafàctic pur: què hauria passat si no hagués existit i no ens l’haguéssim pogut inventar. Des d’aquesta perspectiva, el buit s’albiraria sideral. Però no. Com ha ressenyat l’Antoni Rico rere anys d’estudi, la influència és quasi total i actual: a tots els uns –a les esquerres valencianes, a la cultura catalana, a una idea de països– i a tots els altres –tots els seus contraris antagònics–. Els qui l’estimen i els qui encara el blasmen. Tothom, exagerem-ho, s’autodefineix encara en relació al que va afirmar i sostenir l’escriptor de Sueca. Escriure-ho per Sant Joan, en la diada dels Països Catalans, no és cap caprici –tan sols homenatge–. Més encara quan tres governs –català, valencià i balear– han declarat oficialment el 2022 com a Any Fuster. Gens habitual. Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi.

Joan Fuster mereix ser llegit i rellegit. Mereix ser escrit i reescrit. Va ser, i segueix sent a través de la seva obra, un gran intel·lectual, l'assagista més rellevant en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Des de Sueca, començant gairebé del no-res, enmig d'un franquisme ambiental i real com a mínim ridícul, va inventar gairebé tot sol unes quantes coses. En primer lloc, i el més important, es va inventar a ell mateix com a home de lletres, com a erudit, com a intel·lectual amb vocació d'influir. En segon lloc, va inventar o repensar de cap i de nou la nació valenciana i, com a concepte indestriable, la idea política de Països Catalans, dues operacions indestriables, tot i que la primera va quallar i la segona no. En tercer lloc, va inventar un estil literari i de pensament a cavall entre l'assagisme i el periodisme, escèptic i irònic, però també compromès i cívic, un exemple que ha fructificat. Aquest conjunt d'operacions conformen el que hauríem de qualificar de fusterianisme, una visió particular del món, del país i del propi entorn cultural producte d'una època que, tot i la seva limitada repercussió popular, ha tingut continuïtat en el temps, sobretot en el món de la cultura.

Si m’ho pregunteu, el Fuster polític és per a mi el menys interessant. Sobretot perquè és el més banalitzat, simplificat, empetitit. M’atrau molt més el pensador lliure, que va a la seva, dotat d’una curiositat universal i d’una feliç erudició: l’intel·lectual que et sorprèn, que s’ho passa bé donant voltes a una idea, que fa de l’experiència humana una excusa per entendre’s i entendre el món, sense dogmatismes. Ja ho veieu: aquest és un Fuster molt a la manera de Montaigne, amb la diferència que el perigordià tenia la vida solucionada i el de Sueca se la va haver de guanyar a força d’escriure, que és el que sabia fer millor i el que li agradava. Escriure i llegir, esclar. "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", escrivia. O, dit d’una altra manera, "les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten".

“Soc un gran treballador –aquesta virtut no vull que me la neguin”, va escriure Joan Fuster en una carta a Josep Pla, un altre gran treballador. Ni al de Sueca ni al de Palafrugell no els va quedar més remei. Des de molt aviat, se la jugaren a tot o res i miraren de professionalitzar-se com escriptors, una decisió que en un sistema cultural com el català (i fins i tot l’espanyol) és un gest heroic i una temeritat insensata. És a dir, complicadíssim. I ho va ser molt més en el cas de Fuster, que va entrar a l’edat adulta en la negra postguerra i que va treballar tota la vida des d’un País Valencià que li era majoritàriament indiferent o hostil, que no pas en el de Pla, que sempre va tenir més o menys un país al darrere.

"Abans, el traductor proposava a l'editorial i l'editorial es convertia en un agent de renovació. Un traductor és algú que no només tradueix, sinó que també introdueix. Té una capacitat propositiva", diu l'escriptor i assagista Antoni Martí Monterde. Joan Fuster era un d'ells. Als anys 60 ja havia publicat diversos llibres de poesia i s'havia consolidat com a articulista de premsa als mitjans de comunicació. La seva faceta d'assagista començava a enlairar-se després d'El descrèdit de la realitat (1952), i va ser a partir d'aleshores que va interessar-se també per les traduccions. Fuster era un lector voraç i crític, i tenia tots dos ulls posats en la intel·lectualitat europea, en especial en la creació francesa. Era molt conscient que les traduccions de les grans obres europees al català eren fonamentals per a la cultura del país, i que aquesta era una de les grans mancances de l'època, així que va posar fil a l'agulla.

Joan Fuster és la figura més important de l'assagisme català del segle XX. Se'l coneix sobretot per Nosaltres, els valencians (1962), tot i que és autor d'una obra molt extensa. Les seves aportacions van contribuir a la consolidació del valencianisme de matriu catalanista i a la idea de "Països Catalans".

Un intel·lectual del segle XVIII

Montserrat Roig

Entrevista de Montserrat Roig a Joan Fuster al programa 'Personatges' de RTVE el 1977

]]>

Joan Fuster va ser un dels grans mestres de l'aforisme. Concís, punyent i enginyós, l'escriptor va fer d'aquesta forma literària un dels seus trets més distintius. Fins i tot va agrupar-los en un llibre titulat Aforismes que es va publicar dins el primer volum de les seves Obres completes, editades per Edicions 62. N'hem triat 10:

]]>

Fuster descriu Diccionari per a ociosos d’aquesta manera: “Em limito a reunir en un volum una sèrie incoherent d’escrits, diversos en el tema i d’extensió desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l'«assaig»". No obstant, Consells, proverbis i insolències, el llibre que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua m’ha proposat de traduir per celebrar l’Any Fuster, és tota una altra cosa.

]]>

Els valencians tenen un pare fundador, el rei Jaume, i un pare redescobridor, Joan Fuster. Aquesta seria la típica boutade que faria somriure Fuster, sempre amant dels salts històrics i els sil·logismes filosòfics. Però és cert que el cas de Fuster és únic en l’àmbit europeu. Un Montaigne de poble (Sueca) que escriu en ple franquisme en una llengua minoritzada i que té un impacte decisiu en la seua societat. Com? Bastint una visió alternativa a l’espanyolisme identitari oficial que acabarà impregnant, per adhesió o oposició, tots els programes polítics posteriors.

]]>

"Fuster era transgressor, era esmolat i era un gran analista. Massa bon analista, potser"

Clara Queraltó. Autora d'Et diré R. (Empúries, 2021) i El que pensen els altres (Proa, 2018)

"Soc poc lectora de Fuster. Menys lectora del que voldria. Em sembla que és un autor que sempre tinc pendent. Recordo descobrir-lo amb la seva obra més totèmica, Nosaltres, els valencians i no entendre per què a filologia catalana n’havíem parlat sempre de manera tangencial. Per una banda, penso que els autors més contemporanis interessaven poc a l’historicisme literari de l’acadèmia. Per l'altra, crec que ens costa massa arribar al que s’escriu i es gesta fora del Principat. No penso que sigui difícil connectar amb les seves idees. Fuster era transgressor, era esmolat i era un gran analista. Massa bon analista, potser. Massa incòmode, potser. A vegades veure’ns ben explicats ens inquieta. Potser el vessant polític va eclipsar la resta. Suposo que aquest silenci al voltant de la seva figura ve d’aquesta incomoditat (que fins i tot va portar a intents d’assassinat per la ultradreta). No crec avui que sigui difícil connectar amb les seves idees. Espero que el centenari serveixi per recuperar-lo, rellegir-lo, parlar-ne, traduir-lo. I que entenguem la seva rellevància com a escriptor i pensador".

]]>

Antoni Martí Monterde (Torís, Ribera Alta, 1968) coneix pam a pam l’obra, el pensament i la trajectòria de Joan Fuster. Fuster va empènyer-lo a descobrir els grans noms de la literatura europea i a reivindicar la literatura comparada i la relectura dels clàssics per poder repensar i transformar la realitat. És coeditor juntament amb Teresa Rosell de Joan Fuster. Figura de Temps (Edicions de la UB, 2017), autor de Joan Fuster. La paraula assaig (Afers, 2019) i antòleg de la recent Joan Fuster. Figura d’assaig (Comanegra, 2021), entre altres títols. També exerceix com a docent a la Universitat de Barcelona i hi dirigeix la Col·lecció Figura.

]]>

El mes de febrer de 1959, de tornada d’un llarg viatge pel golf Pèrsic a bord d’un petrolier, Josep Pla va desembarcar a Algesires i, després, va anar en autocar cap a València. En aquell moment, sembla que va decidir aturar-se a Sueca i anar a visitar l’escriptor Joan Fuster. Encara no es coneixien personalment, tot i que Pla havia llegit els primers textos de Fuster. Arribant per sorpresa a Sueca, Pla ja sabia que es trobaria davant d’un gran escriptor.

]]>

Tots dos van néixer fa 100 anys: Gabriel Ferrater i Joan Fuster van ser figures clau per a la renovació de l’assaig i la poesia en llengua catalana a la segona meitat del segle XX. Eren dos esperits lliures, erudits i alhora amb una clara voluntat d’atrapar els lectors. Aforístics i lúcids, l’un i l’altre van viure abocats a l’escriptura i la lectura, tant per vocació com per necessitat. 

Des de l’ARA ens hem ficat al seus respectius universos literaris i personals: com es van formar, què llegien, quin és el sentit de la seva obra, quines van ser les seves frustracions i les seves ambicions. Ho hem fet de la mà dels seus biògrafs i especialistes. I ho hem fet des de la convicció que són dos clàssics imprescindibles, sempre vigents, i que és un plaer llegir-los.

A continuació, tens tots els articles que hem escrit per (re)descobrir-los coincidint amb el Sant Jordi de 2022, cent any després dels seus naixements.

]]> En dies sòrdids com els que vivim les bones notícies són especialment benvingudes, i aquesta setmana la literatura catalana –per molt que a alguns els pugui semblar mentida– ens n'ha proporcionat un parell que són dignes de celebració: la presentació en societat de l'Any Joan Fuster, dedicat a commemorar el centenari del naixement de l'homenot de Sueca, i la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Antònia Vicens, una de les autores més distingides d'una generació, la dels setanta, que ha fet possible que siguem qui som, com volia Costa i Llobera.

]]>