La relació de misticisme que manté el poble argentí amb el futbol es tradueix en accions d’índole diversa: en l'últim Mundial, les cábalas (rituals per donar sort) han pres un espai rellevant en el relat de l’afició i també de la selecció, incloent-hi equip i cos tècnic. Des de persones que vestien la mateixa roba cada cop que jugava l’Argentina fins a veure els partits a la mateixa casa o bar, beure mate en un ordre concret, no menjar carn el dia abans del partit, o, fins i tot, compartir les jornades de Mundial amb una exparella per tal que a l’equip li vagi bé.

L'1 de gener s'obre el mercat d'hivern més atípic de tots els temps, bàsicament perquè mai abans s'havia disputat un Mundial a mitja temporada de les principals lligues de futbol. La cita mundialista sempre és un aparador per a molts futbolistes, que aconsegueixen tancar traspassos o millorar les condicions que tenen amb els seus clubs. Per a molts jugadors, el Mundial de Qatar ha significat un abans i un després. A l'ARA repassem els quinze noms que més l'han sabut aprofitar.

Quan el vol W563 de la companyia Mahan Air amb destinació Dubai estava a punt de sortir de l'espai aeri de l'Iran aquest dilluns passat, els pilots van rebre l'ordre d'aterrar a l'illa de Kish, al golf Pèrsic. I allà, les autoritats iranianes van fer baixar de l'avió una dona i una nena: la família de l'exfutbolista Ali Daei. "Van passar el control de passaports a Teheran amb normalitat, però un cop estaven volant els van fer aterrar per deixar a terra la meva dona i la meva filla", ha explicat Daei, que viu a Dubai, a l'agència Isna. No les deixaven sortir del país perquè el seu marit és crític amb el règim.

Malgrat que encara ens trobem pel carrer argentins amb la samarreta de la seva selecció, les festes de Nadal i la proximitat del futbol de clubs fan que el Mundial sembli ja una cosa gairebé llunyana. Un cos estrany en què molts ens vam trobar celebrant que Messi per fi tingui una Copa del Món, malgrat les contradiccions que sempre ens acompanyaran pel fet que ho aconseguís en un país on han mort milers de treballadors, no es respecten els drets humans i es maquilla la imatge a base de suborns. Tot això sembla que li va importar molt poc a Salt Bae, que només va perseguir el seu moment de glòria a costa de l’astre argentí. ¿Però qui és Salt Bae, aquest senyor amb aparença de sortir d’una comèdia nord-americana cutre i que es va colar a la celebració de l’Argentina damunt la gespa i no va parar fins a fer-se una foto amb Messi?

Quan l’emir de Qatar, Tamim bin Hamad al-Thani va posar sobre les espatlles de Lionel Messi el bisht, la túnica negra amb rivets daurats, ja sabia que l’argentí jugaria un any més al París Saint-Germain. Tot i les crítiques rebudes, Qatar se sentia victoriós el dia que es va posar punt final al Mundial més polèmic de les últimes dècades. De fet, els resultats esportius havien acompanyat. Si guanyava l’Argentina, rebia la copa un futbolista del PSG, club propietat dels qatarians. Si guanyava la selecció francesa, l’estrella del torneig seria Kylian Mbappé, també futbolista del mateix club, i el títol acabaria en mans d’un dels principals aliats de Qatar, França. També hi va ajudar tenir un estat àrab, el Marroc, a les semifinals. A Qatar només li va fallar la seva pròpia selecció, que va fer figa a la primera fase.

L'èxtasi viscut als carrers de Buenos Aires en la rebuda i posterior rua de la selecció argentina va tenir un segon capítol en l'arribada de Leo Messi a Rosario. L'astre argentí va aterrar a la seva ciutat natal juntament amb Ángel Di María i Paulo Dybala i es va desplaçar en helicòpter cap al barri de Funes, on l'esperava una gentada. Messi es va aturar a donar la mà i fer-se fotografies amb alguns dels concentrats.

Un grup de joves estaven preocupats. S’acostava la semifinal entre els dos grans equips de la ciutat de Rosario, el Newell’s Old Boys i el Rosario Central. Sempre solia guanyar el Newell’s i ells estimaven el Rosario Central. Un dels nois els parla d’un amic, el Cabezón Casale, que té un pare que mai ha vist en directe el Rosario Central perdre contra el Newell’s. Els ulls dels altres s’il·luminen. De sobte decideixen que han de portar aquell senyor que no coneixen de res al partit, que es juga a Buenos Aires. Si el Viejo Casale és a la graderia, la victòria és segura. El problema és que el Viejo pateix del cor i li han prohibit seguir els partits. Així que el segresten per portar-lo a l’estadi, amb el risc que el pobre home mori d’un infart.

"Se terminó para mí la selección. Lo busqué, era lo que más deseaba, y no se dio”. 27 de juny del 2016. Leo Messi acabava de perdre la seva quarta final, la tercera seguida, amb l'Argentina. Constantment qüestionat al seu país, sempre comparat amb Maradona, explotava als seus 29 anys. A Barcelona (i a tot Europa) ningú dubtava d'un futbolista extraordinari que acaparava Pilotes d'Or i tots els èxits possibles amb el Barça, el seu Barça. Però quan es posava la samarreta de l'albiceleste, Messi canviava el rictus: del lideratge i els asados a Castelldefels, passava a les crítiques i la pressió visceral de la premsa argentina. Aquell 27 de juny del 2016 va anunciar el seu comiat pocs minuts després d'haver fallat un llançament de penal en la tanda contra la selecció de Xile a la final de la Copa Amèrica. En l'edició centenària del campionat, els llançaments marrats del 10 i de Biglia van frustrar-los després d'un empat sense gols.

La selecció campiona de Leo Messi ja ha arribat a l’aeroport d’Ezeiza, a Buenos Aires. A les 2.23 de la matinada, hora local, quatre hores més a Catalunya, en una nit càlida d’inicis d’estiu, l’equip ha aterrat enmig d'un dispositiu de seguretat infranquejable. A la mateixa pista d’aterratge, la banda La Mosca Tse-Tse els esperava per interpretar el Muchachos, ahora nos volvimos a ilusionar en directe. El primer a baixar de l’avió ha estat Leo Messi amb la Copa del Món a la mà, en una imatge que no ha pogut evitar l’emoció del centenar de periodistes presents. El seguien la resta de l’albiceleste, que han tocat terra sobre una catifa vermella.

Leo Messi ha fet història. Aquest diumenge molts catalans van celebrar la victòria de l'Argentina al Mundial de Qatar com si fos seva. Perquè era també la victòria de Messi. Fa més d'un any que el futbolista va marxar del Barça amb llàgrimes als ulls i, tot i que alguns han acceptat que es va acabar una etapa, d'altres encara clamen perquè un dia torni a vestir els colors blaugranes. Enmig de la ressaca per la victòria al Mundial, us preguntem: voleu que Messi torni al Barça?

Avui hem de parlar de dos argentins universals, el papa Francesc i Leo Messi. El Papa va ser entrevistat pel diari espanyol monàrquic ABC. Li pregunten quatre vegades per Catalunya, a veure si li poden treure algun titular sobre la unitat d’Espanya. Però el cap de l’Església catòlica no cau a la trampa i contesta: “A Catalunya, l’Església no pot fer propaganda per un cantó o per un altre, sinó acompanyar el poble perquè trobi una solució definitiva”.

En aquest Mundial de futbol, tan polèmic i tan polaritzador, ha ressonat més que mai l'etern debat sobre fins a quin punt la política i les relacions internacionals també impregnen els espais del futbol. De la final que ahir diumenge van disputar l'Argentina i França, amb victòria de l'equip de Leo Messi, també se n'extreuen –com no podia ser d'una altra manera– algunes lectures polítiques que cal tenir en compte.

L’Argentina està de festa major. Milions de persones arreu del país van sortir ahir a celebrar la victòria esperada. Després d’un Mundial molt lluitat i d’una final d’infart, l’afició sentia que, senzillament, era just que Leo Messi alcés la copa del món. L’eufòria va explotar als carrers de Buenos Aires al quart penal i s’ha allargat durant tota la matinada a l’Obelisco. Avui dilluns, la ressaca emocional serà enorme, i la celebració continuarà durant hores a la capital i a les províncies, amb impaciència per rebre l’equip aquesta tarda.

Kylian Mbappé va estar desaparegut durant 80 minuts a la final del Mundial. Com havia passat inadvertit en les semifinals i als quarts de final. Però el davanter francès, malgrat tot, va ser decisiu. Sense els seus gols, França no hauria dut el partit a la pròrroga. En condicions normals, el seu hat trick hauria estat suficient perquè l'equip gal –i ell– revalidés el ceptre. Ara bé, ahir els déus van voler que el nom propi de la final fos un altre.

Mai havia vibrat amb un Mundial. I és una sensació que m'ha agradat. Suposo que, en bona part, perquè tenia enveja de veure els altres que sí que la podien sentir. Però és que jo no tenia selecció, almenys fins a aquesta Copa del Món. I la pròxima, malauradament, tornaré a quedar-me sense, perquè la meva seria Catalunya. Avui, però, m'he emocionat veient Messi aixecar l'únic trofeu que li faltava en l'última ocasió que podia fer-ho. L'ha aixecat amb un somriure que amagava totes les cicatrius amb l'Argentina, que avui ha suturat per sempre més.

Lionel Messi no destaca com a futbolista extravertit o estrident. Ha estat amb els anys que ha anat agafant experiència i de tant en tant oferint imatges o paraules que han esdevingut icòniques, atesa la dimensió del futbolista. Els últims anys al Barça i a la selecció argentina ens ofereixen algunes d'aquestes fotografies, que sovint traspassen l'àmbit de les seccions d'esports, per ocupar un petit lloc a la història. El considerat The GOAT (Great of All Times) ha fet història al Mundial de Qatar. I ho ha fet amb un somriure, deixant-nos imatges per al record i amb un "¿Qué mira, bobo? Anda pallá, bobo" dirigit al jugador dels Països Baixos Wout Weghorst.

Després de tants anys repartint alegria amb el seu futbol, finalment Messi és l'home més feliç del món. El menut geni ha deixat per al final de la seva carrera el repte més gran, guanyar la copa que més desitjava. I ho ha fet als penals, patint de valent després d'un partit que serà recordat durant anys i panys (3-3). La copa que els argentins havien guanyat per darrer cop fa 36 anys, quan Messi encara ni havia nascut, torna a Buenos Aires. L'equip de Lionel Scaloni es cosirà a la samarreta la tercera estrella després de derrotar França en una final que semblava ballada a ritme de tango, cúmbia i bandoneó, fins que Mbappé ha empatat amb tres gols per donar emoció a un partit que semblava dictat per a sentència. Ha tocat esperar fins als penals, amb una aturada del Dibu Martínez i un heroi inesperat, Montiel, marcant l'últim penal per donar el tret de sortida a la festa argentina.

La reacció de Leo Messi en el partit contra els Països Baixos va sorprendre tothom. No només a Catalunya, on la gent s'havia acostumat a veure un Messi discret fora dels terrenys de joc. Determinant a la gespa però serè quan l'àrbitre havia xiulat el final. També va sobtar a la resta del món i, sobretot, a la seva Argentina natal. Curiosament el país que havia reclamat tantes vegades al jugador de Rosario que fos més que un futbolista, que exercís de líder amb les paraules i els gestos, va quedar perplex de veure com ensenyava la seva part més humana i visceral. La crònica de La Nación, on comentaven que s'havia vist el vessant "més vulgar" de Messi, resumia perfectament aquest sentiment d'incredulitat.