No other land, guardonat aquesta matinada amb l'Oscar al millor documental després d'haver triomfat a la Berlinale de 2024, relata la història de la comunitat palestina de Masafer Yatta, al sud de Cisjordània. Es tracta d'un conjunt de 12 poblets on viuen uns 2.500 palestins, la majoria pastors i camperols, que des de fa anys lluiten contra els plans d'Israel de destruir-los per convertir-los en una zona d'entrenament militar.

La 97a edició de la gala dels Oscars ha sigut un pur tràmit per no faltar a la cita de cada any. Esperem que sigui per agafar embranzida de cara al centenari. En un moment políticament convuls, en un context bèl·lic en què els Estats Units tenen molt a dir-hi, en una situació en què alguns ciutadans estan perdent drets i llibertats, la gran cerimònia de Hollywood va optar per mirar-se el melic i tenir la festa en pau. Conan O’Brien va ser un mestre de cerimònies disciplinat, una mica caducat i d’acudits sobreactuats. El millor de la nit, la seva aparició de l’interior del cos de Demi Moore a La sustancia. Tot i les promeses d’anar per feina, les seves intervencions s’haurien pogut reduir a la meitat. “Si encara esteu aguantant això, és que teniu la síndrome d’Estocolm” va dir al tram final desentenent-se de l’espectacle. Fins i tot l’homenatge inicial a la ciutat de Los Angeles, arrasada pel foc, va ser discret i amb una concessió especial als bombers de la ciutat. Uns convidats que no et provocaran cap incendi. Enguany, les actuacions musicals van ser la crossa sobre la qual sostenir l’espectacle. Una proposta vistosa, però avorridíssima, que contribueix a mantenir aquest perfil baix. L’arrencada ensucrada amb Ariana Grande i Cynthia Erivo marcava la tònica de la nit, carrinclona i previsible. No van ser originals ni a l’hora de triar la música per acompanyar el vídeo dels difunts. El Rèquiem de Mozart és molt bonic, però en una gala del cinema delatava poques ganes de trencar-s’hi el cap. Les mencions polítiques van ser breus, en el moment oportú i sense estridències. Fins i tot el so ambient de la sala semblava sota estricte control.

Conan O’Brien, el presentador de la gala dels Oscars d’enguany, en un gag guionitzat, li recriminava a l’actor Adam Sandler que anés vestit amb dessuadora i pantalons d’esport, que l’acostaven a l’estètica d’un jugador de videopòquer a les dues de la matinada. Perquè a la gala dels Oscars és important que tothom vagi vestit apropiadament. Però, què significa per a Hollywood “apropiadament”? Doncs, com ha quedat clar aquesta nit (i en totes les anteriors gales), que la moda continuï legitimant la diferència entre homes i dones. Mentre ells van gairebé uniformats amb esmòquings negres per aportar rigor a l’esdeveniment, elles, amb els lluentons i les sedes, són l’esquer necessari per ornamentar-ho. O, si no, plantegem-nos si l’estora vermella, amb tant o més ressò que els premis en si, tindria tanta audiència sense les actrius i els seus espectaculars vestits.

No hi ha res que agradi més a Hollywood que els contes de fades amb final feliç. Fins i tot més que els relats de redempció i segones oportunitats. Així s'ha demostrat als Oscars d'aquest any, en què una gairebé desconeguda Mikey Madison (Los Angeles, 1999) va prendre l'estatueta a Demi Moore, a qui tothom donava per guanyadora per l'arriscada interpretació a La substància. Anora, l'extraordinària pel·lícula de Sean Baker per la qual Madison ha guanyat l'Oscar amb només 25 anys, comença com un conte de fades per transformar-se en una comèdia esbojarrada i es clausura amb un devastador final que no té res de feliç, però que sens dubte ha estat fonamental per al triomf de la jove actriu a la cerimònia de diumenge.

Adrien Brody tenia 29 anys quan el 2003 va guanyar l'Oscar al millor actor per El pianista, l'intèrpret més jove fins aleshores en endur-se el premi en aquesta categoria. Enguany hi havia un candidat que podia arrabassar-li aquesta fita. Amb també 29 anys, però uns mesos menys, Timothée Chalamet representava la principal competència per a Brody per la seva més que convincent encarnació a tots els nivells, des de l'aparença fins al tarannà i la veu, de Bob Dylan al film A complete unknown, de James Mangold. Però, finalment, l'Acadèmia de Hollywood ha tornat a reconèixer Adrien Brody, ara amb 51 anys, en un rol, el de l'arquitecte fictici László Tóth, a The brutalist, de Brady Corbet, que alhora entronca, i l'expandeix, amb el paper que va interpretar a El pianista de Roman Polanski. Amb aquest triomf, l'intèrpret nascut a Nova York el 14 d'abril de 1973 a més se suma a la selecta llista d'actors que han guanyat dos cops en aquesta categoria, que també conformen Spencer Tracy, Fredric March, Gary Cooper, Marlon Brando, Dustin Hoffman, Tom Hanks, Jack Nicholson, Sean Penn i Anthony Hopkins.

Un ai al cor és el que vam experimentar tots els fanàtics de les gales dels Oscars quan l’any 2010 l’Acadèmia va decidir homenatjar el talent del director John Hughes i l’empremta generacional que va deixar en milions d’espectadors de films com Tot en un dia, El club dels cinc i Sol a casa. El protagonista d’aquesta última, Macaulay Culkin, va comparèixer sobre l’escenari per recordar com d’important va ser Hughes a la seva malaurada carrera. Serà tot un xoc veure aquest any el seu germà Kieran –és un dels guardons cantats de la nit– recollir el premi a actor de repartiment per A Real Pain.

Tornen els Oscars. La fanfàrria triomfal de Hollywood, els vestits i la foguera de les vanitats en tota la seva esplendor. Però també les pel·lícules: obres mestres i no tan mestres que es disputen el premi més cobejat d’una indústria que malda per seguir sent rellevant en una època d’algoritmes i xarxes socials. Passem revista als deu títols que opten a l’Oscar a millor pel·lícula, el premi gros amb què culminarà la cerimònia que se celebra la matinada del diumenge 2 a ldilluns 3 de març al Dolby Theatre de Los Angeles.

Els fets de la vida i obra de Bob Dylan que posa en escena Un completo desconocido han sigut narrats tantes vegades (per exemple, al llibre d’Elijah Wald Dylan goes electric!, punt de partida per al guió de Jay Cocks) que han acabat per adquirir la textura mítica de la ficció. De fet, la manera en què James Mangold presenta algunes situacions –la improvisada intervenció d’Al Kooper com a organista a la gravació de Like a rolling stone, o l'escàndol que va provocar el recital passat de decibels de Dylan i el seu grup al festival de Newport, bastió de la tradició folk– persegueix el mateix pessigolleig còmplice que les cites que els films superheroics fan a les vinyetes pregnants. Dit d’una altra manera: l’aparença realista de la pel·lícula és un miratge rere el qual hi trobem una fabulació que, en el fons, no queda lluny del ball de màscares que Todd Haynes va orquestrar a I’m not there, on el misteri dylanià s’encarnava en diferents avatars.

S’equivoca la sempre risible turba conspiranoica antiwoke assenyalant Nickel boys com la quota afroamericana de les 10 nominades a millor pel·lícula a l’Oscar d’enguany: és, més aviat, l’excepció experimental. De llarg, el film més arriscat formalment de tots els que competeixen. Està filmada tota ella en càmera subjectiva, va alternant els punts de vista dels protagonistes sense sobreexplicacions, té una estructura complexa amb flashforwards i escenes de vegades repetides, desplega un reguitzell d’imatges de caràcter molt més sensorial i impressionista que narratiu… Tot plegat fa que aquesta valenta adaptació de la novel·la de Colson Whitehead que va guanyar el Pulitzer el 2019 encaixi molt millor dins d’un ideal de cinema-poesia que de cinema-prosa. Gens malament (de fet, molt bé!) per a una pel·lícula que rebrà una exposició pública tan massiva.

Fa deu anys, Sean Baker estrenava una pel·lícula, Tangerine, sobre dues prostitutes transgènere de Los Angeles que treballaven sobretot a la cruïlla entre Santa Monica i Highland. A només quinze minuts a peu d’aquella cantonada, al Dolby Theatre de Hollywood, Baker ha recollit aquest dilluns l’Oscar a la millor pel·lícula per una altra història vibrant, tendra i divertida sobre treballadores sexuals. Anora, la millor pel·lícula del 2024 segons els crítics de l’ARA, s’ha endut cinc Oscars: millor pel·lícula, direcció, actriu, guió original i muntatge. Un triomf just i important, perquè premia un cinema independent que sempre està al costat dels oprimits i els marginats, que dona veu als més invisibles de la societat nord-americana i que celebra la bellesa i la imperfecció dels seus protagonistes sense paternalismes ni condescendència.

Després d'una setmana immersa en una polèmica intensa i ferotge arran del ressorgiment d'uns tuits racistes, Karla Sofía Gascón ha decidit fer un pas enrere i allunyar-se de la polèmica. Des del seu compte d'Instagram, l'actriu madrilenya ha anunciat que ja no farà més declaracions. Gascón, nominada a l'Oscar per Emilia Pérez, pren aquesta decisió per intentar no afegir més llenya al foc d'una controvèrsia que ha capgirat d'un dia per l'altre la campanya dels Oscars i ha destruït les seves possibilitats de guanyar l'estatueta, així com la percepció d'Emilia Pérez com a favorita als Oscars, tot i ser la pel·lícula més nominada.

L'actriu Karla Sofía Gascón, que durant les últimes setmanes ha estat en el punt de mira pel ressorgiment d'una sèrie de tuits ofensius, ha estat apartada de la promoció d'Emilia Pérez, que fa només uns dies era la pel·lícula favorita de la pròxima edició dels Oscars. La revista The Hollywood Reporter assegura que Netflix, que distribueix la pel·lícula als Estats Units, ha prescindit de l'intèrpret, protagonista de la pel·lícula, en la campanya promocional del film de Jacques Audiard, nominat a tretze Oscars.

El narcomusical trans Emilia Pérez ha fet bones les previsions i encapçala les nominacions dels Oscars. La pel·lícula de Jacques Audiard sobre el narco d'un càrtel mexicà que canvia de gènere i vol redimir-se pel seu passat violent optarà a tretze premis en la pròxima edició dels premis, inclosos els de millor pel·lícula, direcció i actriu protagonista, una Karla Sofía Gascón que ja és oficialment la primera actriu trans nominada als Oscars. Les tretze nominacions d'Emilia Pérez també la converteixen en la pel·lícula de parla no anglesa més nominada de la història dels Oscars, per davant de les deu de Roma (2018) i Tigre i drac (2000).

Aquest divendres a Molta sèrie i poc sabó parlem de parelles visibles i invisibles dels Oscars i d’una sèrie que aterra a TV3 aquesta setmana: It’s a sin.

La pel·lícula La zona d'interés, del director Jonathan Glazer, basada en la novel·la homònima de Martin Amis i amb música de Mica Levi, ha estat guardonada aquesta nit a la gala dels Oscars 2024 amb dos Oscars, l’un, a la millor pel·lícula internacional i, l’altre, al millor disseny de so, de Tarn Willers i Johnnie Burn.

Vestuaris estrafolaris, dissenys clàssics, moltes cares conegudes i una cosa en comú: un pin rodó vermell al pit. Billie Eilish, Mark Ruffalo, Ava Duverbay i Ramy Youssef són alguns dels convidats a la gala dels premis Oscar 2024 que han dut aquest símbol amb un palmell de la mà en senyal de rebuig a la invasió d'Israel a Palestina.

Com que el capitalisme ens va fer el regal de vendre-les juntes en la campanya d'estrenes d'estiu, és lícit associar Oppenheimer amb Barbie. En l'altra campanya, la dels premis, la pel·lícula de Nolan s'ho ha endut tot, mentre que la de Greta Gerwig s'ha desinflat i s'ha hagut de conformar (és un dir) amb la simpatia i l'estima del públic, i unes xifres de taquilla impressionants.

Fa dos anys, la gala dels Oscars va quedar marcada per l’estomacada de Will Smith a Chris Rock. L’any passat, la cerimònia va mantenir un perfil discret i molts dels discursos apel·laven al dolor i al cinema com a teràpia per gestionar-lo. Enguany, l’Acadèmia ha semblat renéixer de les seves misèries celebrant sentiments vinculats a l’amistat i la pau. Jimmy Kimmel va tornar a ser la figura que garantia una festa controlada i relaxada. Prescindeix de la crueltat i dosifica amb comptagotes la mordacitat. És el mestre de cerimònies eficaç i simpàtic, que no proporciona una gala inoblidable, però facilita que tothom en surti indemne.

Qui pensi que Bella Baxter, la luxuriosa i famolenca (d'experiències, de sexe, de vida) protagonista de Pobres criaturas constituïa una opció massa arriscada per a una estrella de Hollywood com Emma Stone, és que no coneix les seves freqüents i desvergonyides incursions al mític programa còmic nord-americà Saturday Night Live. En un dels seus esquetxos més coneguts, Stone, amb perruca, ulleres i impostada veu masculina, encarna una dona amb escasses habilitats socials que escandalitza les amigues en un comiat de soltera amb comentaris i regals fora de lloc, com un lubricant de sexe anal. En un altre, grandiós, l'estrella de La La Land (2016) interpreta brillantment una actriu que intenta conèixer el rerefons del seu personatge mentre roda una pel·lícula porno gai.