És la pitjor setmana per escriure de l’Espinàs perquè s’ha mort i tothom n’escriu, i molts amb una pompa i circumstància que poca gràcia li hauria fet a ell, però per a mi és com un repte obligat. Plou, sec al costat de l’estufa de gas, la finestra dona al carrer i paraigua que passa, paraigua que amplifica com un altaveu el cloc-cloc de les gotes que l’encerten. Ara em fumaria una pipa.

"En Josep Maria tenia una idea claríssima del que ha de ser un funeral. Que ningú aplaudeixi en cap moment, no és un espectacle. El millor que pots fer és el mateix que el mort: callar", recordava Isabel Martí al començament de la cerimònia en record de l'escriptor, celebrada aquest migdia al tanatori de Sancho de Ávila, a Barcelona. Espinàs va demanar a l'amiga i editora –tots dos van fundar La Campana el 1985– que fos ella qui conduís l'acte. "No sé si ho faré prou bé", s'excusava.

Una màquina d’escriure blau cel, una samarreta del Barça amb el seu nom, una pila de llibres i cinc pipes de fumar acompanyen el fèretre de Josep Maria Espinàs en la capella ardent d’aquest dimarts, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Al costat del fèretre, cobert per una senyera i un ram de roses, hi ha una corona de llorer del govern de la Generalitat i una fotografia de l'escriptor realitzada per Santiago Bartolomé. Des de dos quarts d’onze del matí, amics, familiars, lectors i personalitats desfilen a poc a poc per la sala, recordant l’escriptor i periodista, convertit en un referent per a molts catalans. "N’he llegit tants llibres! M’ha acompanyat des de la meva joventut", assenyala Carme Molinos. Al seu costat, Elvira Canals recorda amb especial afecte "els articles de viatges" i totes dues citen El meu nom és Olga com un dels títols referents de l’escriptor. 

A la televisió, l’escriptor Josep Maria Espinàs preferia dir que ell feia programes de converses més que no pas entrevistes. Una precisió que, segons com, té la seva raó de ser. Una entrevista potser pretén una trajectòria traçada prèviament. Perseguir l’objectiu d’aconseguir unes declaracions concretes o un titular. Pot exigir una certa pugna o estira-i-arronsa, en què el convidat accepti una certa pressió per part de l’entrevistador i jugui a escapolir-se d’allò que el periodista persegueix. El gènere de l’entrevista permet tons molt diferents i objectius diversos. Espinàs preferia afrontar-les com una conversa perquè en la dialèctica prioritzava dos objectius. El primer, el divertiment. “Divertit no és el contrari de seriós, sinó el contrari d’avorrit. Es pot ser seriós i divertit”, li va dir Espinàs a Martí de Riquer en una de les emissions del famós Identitats. I el segon objectiu se centrava en conèixer una mica més l’altre. “La gent, espontàniament, sempre és interessant”, li va dir l’escriptor a la periodista Peté Soler en el documental Espinàs. L’ofici de conversar. Descobrir el “batec humà” que era exclusiu de cadascú. Així ho va definir l’Espinàs en el seu primer Personal i intransferible, en què conversava amb gent anònima de Catalunya: un pastor, un pescador, una cartera... En aquest mateix documental que va emetre TV3 el 2018, Espinàs revelava un dels seus secrets per arrencar el diàleg: “Els primers moments d’interrogar-lo havia de ser sobre una cosa que aquella persona sabés molt bé”. Començava preguntant per l’origen familiar o els vincles amb el lloc de naixement: el barri, el poble, l’escola... Això no volia dir que Espinàs perseguís una estructura cronològica. Al contrari. Quan notava que el convidat s’esplaiava més en les respostes, quan semblava oblidar-se de les càmeres, arrencava el divertiment més pur. El de la sorpresa de deixar-se portar. La clau radicava en escoltar. Cal tenir en compte que aleshores no tothom estava avesat a participar de l’entreteniment televisiu com ara. En els seus magnífics llibres A peu per... destacava la importància de respectar el ritme de l’altre. Si coincidia amb algú en una font, un banc, un camí o l’entrada d’un poble, primer s’hi asseia a una certa distància en silenci, després potser s’hi acostava una mica més, a vegades esperava que fos l’altre qui fes la primera pregunta o, si ho feia ell, estava atent al to per notar si l’interlocutor tenia ganes de parlar.

Columna íntegra de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) a l’'Avui' (17-I-1999) en la qual va condensar amb una senzillesa i un talent admirables l’ànima de l’articulista. Deia adeu als lectors, però els va retrobar a 'El Periódico' durant vint anys més. Va superar amb escreix els rècords de longevitat en l’article diari d’altres clàssics: els quinze anys d’Eugeni d’Ors i els setze anys de Carles Soldevila. En total, Espinàs –que ens va deixar diumenge passat– va oferir cada dia durant quaranta-tres anys una peça periodística depurada, planera, entenedora, sàvia i compromesa amb els valors de la catalanitat. 

Estic segura que avui, avui, molts dels articulistes que l’hem admirat, copiat, no copiat, diran això als articles necrològics com aquest. Diran el que dèiem: “Fer un Espinàs”. Fer un Espinàs era escriure de “fets i gent”, d’alguna cosa no política, d’algun fet quotidià, normal, intranscendent, però amb mestria, elevant-ho a una categoria universal gairebé sense voler. “Avui he fet un Espinàs”, dèiem, amb una culpa complaguda. I ho dèiem parlant d’algú que va revolucionar la manera d’escriure les peces petites, però decisives, dels diaris. Quin respecte que tenia l’Espinàs per l’articulisme. Potser només es pot comparar, aquest respecte, aquest geni, a dos altres grans julis del degoteig quotidià, d’aquest saber-ne, d’aquesta immortalitat diària: Julio Camba i Julio Cortázar.

De Josep Maria Espinàs retinc un munt de pàgines viscudes, dins i fora de la ràdio. Però així que he rebut el missatge de la Isabel Martí avisant-me que l’Espinàs s'havia mort, el primer record seu que m’ha vingut al cap és la resposta que em va donar un dia a la pregunta de què era el que havia de tenir una bona cançó. No va dubtar gens: una mica de lletra, una mica de música i una mica d’interpretació. Si un dels tres ingredients pesava més que els altres, la cançó ja no era perfecta, perquè són les tres miques iguals les que aconsegueixen que la peça sigui rodona.

El seu posat era de senyor flegmàtic que caminava pel món, observant. S’havia fabricat aquesta imatge antiintel·lectual, perfectament falsa. Rere l’aparença d’home de carrer tranquil hi bategava la passió constant, el neguit permanent del grafòman de pipa i Olivetti 46, de qui volia seduir els lectors cada dia, amb cada tecla que polsava, en cada frase, cada article, cada llibre. No podia parar de rumiar, no va parar mai d’escriure, de xerrar amb els amics i amb els desconeguts. De pensar a través d’una mirada múrria i sàvia de "prosador" –així es definia– gens prosaic.

"Amb la pura imaginació un escriptor no en té prou. La creativitat és la capacitat d'observació i associació", deia Josep Maria Espinàs coincidint amb la publicació d'Una vida articulada, antologia de les més d'onze mil columnes que va publicar a la premsa durant quatre dècades, fins a la seva retirada el 2019, sense fer soroll, quan ja tenia 92 anys. L'autor barceloní, nascut el 7 de març de 1927, ha mort aquest diumenge als 95 anys i deixa una obra extensa, de gairebé un centenar de llibres, que va arrencar el 1953, amb la novel·la Com ganivets i flames, premi Joanot Martorell, guardó que, a partir de 1960, es convertiria en el premi Sant Jordi. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha recordat l'escriptor com "un dels grans" de la literatura catalana, i ha subratllat el seu paper com a "cronista de paisatges quotidians i de la vida del país". Lluís Llach també ha recordat la figura d'un "mestre, un amic sempre al servei, un company de viatge, un escriptor magnífic i prolífic (...), un conseller preciós i humil. Bona persona".