Entro al taller de restauració de barques de Polilles, a Portvendres, a la Catalunya Nord, punt final d'aquesta sèrie sobre el patrimoni marítim del litoral català. La vista, l’olfacte i l’oïda són els primers sentits que s’activen. Al mig del taller hi ha el buc d’una barca que s’està restaurant, i una olor barreja de vernís, pintura i serradures s’ha entaforat als meus narius. Un dels joves va clavant a popa –toc, toc, toc!– claus de coure.

No m’estranya que quan es fan llistes dels pobles més bonics de Catalunya Cadaqués sempre hi sigui. No m’estranya que sigui –crec que no m’erro afirmant-ho– el poble més pintat del país en relació amb la seva població (uns 2.500 habitants actualment, tot i que a l’estiu s’omple com un ou; al segle XIX havia arribat a tenir prop de 4.000 habitants). L’idil·li entre el món de la pintura i Cadaqués no és només cosa del passat. El visitant se n’adona de seguida en veure, per exemple, boniques pintures, algunes de qualitat, en moltes de les portetes dels armariets dels comptadors d’aigua i d’electricitat que donen al carrer. Es tracta d’una iniciativa espontània que s’ha anat escampant per bona part del municipi, a la qual s’han sumat alguns artistes reconeguts, com Danilo F.

Una de les millors passejades per fer des de Cadaqués és la més senzilla, la més evident: seguir el camí ran de mar. El sinuós passeig que recorre la banda esquerra de la badia, força urbanitzada, té, al final de tot, dues sorpreses, dues illes ben singulars: el roc des Cucurucuc, ben visible, i a prop d’aquest, més amagada, s’Arenella. El camí del vessant dret, més verge, té una destinació específica: el far de Cala Nans, que s’alça al final de la badia, a uns dos quilòmetres de distància del poble i a 26 metres sobre el mar (es tracta d’una petita excursió, doncs, amb un desnivell gairebé inexistent).

M’he apuntat a una visita guiada al castell de la Trinitat (el que queda del castell: tan sols alguns dels murs principals, algunes estances...). Durant la visita ens sorprèn un membre del grup dient-nos que és descendent de Lord Cochrane. Precisament tenim a la vista, a l’entrada principal del castell, l’estàtua, a mida real, d’aquest mític capità escocès, que va inspirar un dels personatges de la pel·lícula Master and commander. Lord Cochrane (1775-1860) va ser líder de les tropes angleses, i també de les espanyoles, quan el 1808 va dirigir la defensa d’aquest castell contra les tropes de Napoleó. En aquesta estàtua té una allargavista i una espasa. I un bicorn com a barret.

"Coneixes la tècnica de l’ou que sura?", em diu la Lurdes Boix, directora del Museu de l’Anxova i de la Sal. I tot seguit m’explica que per fer el brou per a la salaó d’anxoves (aigua amb gran quantitat de sal, i que té la funció que es conservin molt de temps) s’anava posant sal a l’aigua (de vegades era aigua del mar, que ja té sal) fins que l’ou surava; si l’ou anava al fons, s’hi afegia més sal; si surava, el brou ja estava a punt. És una tècnica ancestral, que els romans ja utilitzaven. Més recentment també es va fer amb patata. "I ara com es fa?" "Amb un densímetre", em respon.

“Com és que aquesta llar de foc té portes de fusta? Es podrien cremar amb facilitat, oi?", dic a la Lurdes Boix, la meva guia. "No, quan la llar era encesa, es deixaven obertes de bat a bat, i el foc no hi arribava", em respon. “Aquí la tramuntana bufa fort, i la llar de foc, quan estava apagada, havia d’estar tancada. Si no, el vent es ficava per tota la llar”, m’argumenta la Lurdes Boix, directora del Museu de l’Anxova i la Sal, que va impulsar la recuperació d’aquesta casa, i em fa de guia.

"Quin és el meu vaixell?" Aquesta és la frase més repetida al port de l’Estartit a les 9 del matí. La diu gent molt diversa, amb idiomes molt diversos. Em sorprèn que hi hagi tanta activitat tan d’hora. Hi ha ganes d’embarcar-se cap a les Medes, per fer snorkeling (busseig en superfície, amb tub i ulleres; normalment són rutes guiades amb monitor), busseig (amb ampolles d’aire comprimit) o veure el fons des d’una embarcació amb fons de vidre.

"Els sons verbals que fan servir els pastors per fer-se entendre amb les seves ovelles són els mateixos d’una punta a l’altra del Mediterrani: a Síria, al Kurdistan, a Turquia, a la península Ibèrica i al Marroc", em diu el musicòleg Jaume Ayats. "Es pot canviar un pastor de la vall de Núria per un de les muntanyes de Creta i tots dos s’entendrien amb el ramat de l’altre. Probablement, això és resultat de la relació que tenien arreu de la Mediterrània els pastors del neolític", diu Ayats. També m’explica una interessant recerca que va dirigir fa uns anys entre els pagesos del Baix Ter: feien servir petits instruments, reclams per a la caça o per jugar, inventats per ells. Com en molts llocs de la Mediterrània, coneixen els procediments per fer molts tipus de sons. Per això, fins i tot havent oblidat com es feia un instrument, sabien "inventar-lo" de nou", explica Jaume Ayats, que va ser director del Museu de la Música de Barcelona.

L’empremta dels indians a Catalunya és enorme, i no prou coneguda. L’àmbit de l’arquitectura és el més vistós, però hi ha tant a saber! Se sap poc, per exemple, que la Pedrera, al passeig de Gràcia barceloní, va fer-se gràcies a un indià, Josep Guardiola. Pere Milà va casar-se amb la jove viuda de Josep Guardiola. La viuda, que havia heretat una fortuna, i Pere Milà van encarregar la Pedrera, la Casa Milà, a Gaudí (es deia que Milà, en comptes d’haver-se casat amb la viuda de Guardiola, ho havia fet amb la guardiola de la viuda). En l’àmbit de les comunicacions, la primera línia de tren de la península (Barcelona-Mataró, del 1848) va ser possible gràcies a la injecció de capital indià. El llenguatge també s’ha enriquit gràcies als indians. Són nombroses les paraules que el català ha adquirit de "les Amèriques": barbacoa, cacic, canoa, hamaca, huracà, jaguar, piragua, tabac, tauró, xiclet... Moltes són d’origen taïno, poble del Carib que es va extingir amb l’arribada dels colonitzadors espanyols.

Quan, al carrer, hi ha una persona que ve cap a tu, ¿esperes que es desviï o ho fas tu? I si ets tu qui pren la iniciativa, ¿vas cap a la dreta o cap a l’esquerra? Hi penso des del punt més elevat del cap de Sant Sebastià, una torre de guaita emmerletada, situada a poc més de 150 metres d’altitud sobre el mar, que tinc gairebé als meus peus, sota una timba espectacular. Veig dues motores –semblen de joguina– que van rumb a col·lisió, costejant, una cap al nord i l’altra cap al sud, pintant sengles línies blanques al seu pas. Quina de les dues es desviarà? No puc deixar de mirar fins a veure la que ho fa (per a mi, força al límit).

"Aquest no és el Museu de la Pesca de Palamós", em sorprèn la Glòria Ñaco, responsable d’educació i acció cultural d’aquest centre. "Ah, no? M’he equivocat?" "No, no: és el Museu de la Pesca i prou". M’ho argumenta dient que el museu té peces de moltes procedències, de la Costa Brava i més enllà. Per exemple, la peça que és al rovell de l’ou de l’equipament, una preciosa barca de pesca de palangre i de sardinal, que anava a rem i a vela, va ser feta a Calella (Maresme). Aquesta barca del 1920 –San Juan, es diu–, de fusta –roure i pi–, d’uns 10 metres d’eslora, és un llagut: té la proa i la popa pràcticament simètriques, poc calat i un sol arbre (pal). És propietat del Museu Marítim de Barcelona, que l’ha cedit al Museu de la Pesca.

És una llàstima que molts dels visitants de Sant Feliu de Guíxols passin per alt bona part dels elements del seu valuós patrimoni marítim. N’hi ha que poden semblar enigmàtics, com ara una balisa d’enfilació (el port de Sant Feliu té un grapat d’esculls que dificulten entrar-hi des de mar; per això hi ha una balisa d’enfilació, una estructura metàl·lica amb llums). N’hi ha de poc visibles, i trepitjables, però que expliquen moltes coses. És el cas de la llarga barra de ferro que diu l’eslora (gairebé 50 metres) d’un navili de guerra de l’armada espanyola que es va construir a Sant Feliu. Es troba al paviment de la Rambla (abans en deien Rambla Antoni Vidal, en honor a qui va ser un gran benefactor, però de qui se sap que alhora va dedicar-se a l’esclavatge quan ja estava prohibit). N’hi ha de recol·locats, com un canó –recuperat de l’antic fortí–, situat verticalment damunt d’un gran norai de pedra. Servia per lligar-hi una embarcació.

En aquesta vida ens definim, entre moltes altres coses, per amb qui decidim relacionar-nos. No triem, esclar, els pares, els germans, els avis, els tiets –és a dir, la família de sang–. Però les altres persones amb qui teixim amistat i complicitat en bona part sí que les triem. La nostra felicitat depèn, també, de tot aquest entorn. Per això és important –i potser més fàcil del que ens pensem– saber-nos envoltar de “persones far”, aquelles que, fins i tot estant lluny de nosaltres, ens fan batecs de llum si els necessitem, ens il·luminen en moments de dubte o de dificultat, i ens porten al port més proper.

El patrimoni marítim també comprèn, sens dubte, la gastronomia. A Tossa de Mar cal parlar del cim i tomba, el plat que feien els pescadors a bord quan passaven moltes hores a la mar. S’enduien una olla de ferro, carbó i un cistell amb patates, cebes, tomàquets, pebrot... i també allioli. Cuinaven un exquisit plat de peix –el més lleig, el que sabien que no vendrien– i vegetals, tot sacsejant l’olla, de manera que el que estava al cul del recipient anava amunt, i viceversa (d’aquí ve el nom de cim i tomba).

Era tot un esdeveniment, l’arribada d’un americano (aquí, a Lloret, en diuen americanos i no pas indianos). Així que algú veia el velam a la mar, corria la veu i bona part de la població anava de pressa a la platja a rebre’l. El bentornat era rebut per la banda municipal i repartia cigars, i monedes a la quitxalla. No dubtava en enderrocar la vella llar pairal i fer-se una mansió senyorial neoclàssica, eclèctica o modernista. Fins i tot tenint plena salut es feia construir un sumptuós mausoleu al cementiri.

Fa unes setmanes, navegant amb patí de vela a Peníscola, vaig tenir el privilegi de veure uns dofins just davant meu. Vaig orsar de seguida per intentar no topar-hi (de tota manera, diuen que els dofins són intel·ligents i amables, i acompanyen l’embarcació). És emocionant veure dofins al Mediterrani. Ara bé, temps enrere, als pescadors no els feien gaire gràcia. O més aviat gens. Els feien malbé les xarxes. Per això, a Sant Pol de Mar, "ets un dofí d’en terra!" era un insult habitual. Gent gran d’aquest indret del Maresme recorda aquesta expressió, tot i que ja no la fa servir. En canvi, sí que se n’empren d’altres de l’univers dels pescadors. Com ara "Amolla l’escota!", és a dir, deixa-ho córrer, no t’entestis a portar la contrària.

L’aixa, de la família de l’aixada (que es fa servir per treballar la terra), ha estat l’eina essencial per a la construcció de vaixells durant segles. Tan essencial que els qui s’hi han dedicat han rebut el nom de mestre d’aixa, avui un ofici pràcticament inexistent. L’aixa és molt útil per buidar la fusta, i també per fer parts corbades, que en un vaixell abunden. No ha estat exclusiva dels constructors de vaixells. Els que feien les rodes dels carros i les botes també n’usaven. D’aixes n’hi ha de molts tipus. Pràcticament cada mestre d’aixa se’n feia fer una a mida. "Són molt pocs els que fan servir l’aixa actualment. El ribot elèctric fa la mateixa feina i de manera molt més ràpida", em diu l’Oriol Ferran, que es dedica a divulgar el patrimoni marítim arenyenc. "Però l’aixa continua sent l’eina dels mestres", afegeix.

M’han parlat de Sant Simó, una ermita marinera de Mataró. Podria ser un dels capítols d’aquesta sèrie. Decideixo anar-hi. De seguida confirmaré que sí, que val molt la pena. M’esperen a l’entrada Quim Tarragó i Lluís Álvarez, molt vinculats a aquesta parròquia, i la directora del Museu de Mataró, Anna Capella. Hi ha dos bonics esgrafiats a la façana. El de l’esquerra representa un pescador, i el de la dreta, una pagesa, amb dues criatures. Una placa exterior indica l’any en què es va acabar l’ermita: 1611. Hi veig una altra imatge que, dissortadament, em situa al segle XXI: roba rebregada a terra, senyal que hi resideix un sensellar.

Em sorprèn que l’expressió "A les galeres!" encara continuï vigent, i això que fa segles les galeres no solquen el Mediterrani. Remar a les galeres ha estat una de les pitjors feines de la història. Es menjava i es dormia al mateix lloc on es remava. Sempre s’estava encadenat, de dia i de nit, tant si feia tempesta com un sol abrusador. Així, calia esmerçar-se a remar bé: si el vaixell naufragava, tots els remers anaven directament al fons del mar. "Feien les seves necessitats sense moure’s del lloc. Ningú no les netejava durant la travessia, que durava dies i dies. Per exemple, la de Barcelona a Alexandria acostumava a tardar unes dues setmanes. Es deia que, abans de veure-les, se sabia que arribaven les galeres per la pudor que se sentia", em diu Pere Izquierdo, cap de l’Àrea de Gestió de les Col·leccions i del Coneixement del Museu Marítim de Barcelona. "Vols dir que no és exagerat, això?". "Si el vaixell era a prop i no es veia, perquè era de nit, feia boira o perquè el tapava algun accident geogràfic i el vent bufava cap a terra, pot molt ben ser que fos veritat", argumenta en Pere.

Com és possible que no sigui un èxit internacional aquest catamarà tan enginyós, tan senzill, que es governa amb el pes del patró, tan fàcil de muntar i tan veloç, ideal per competir i també per fer travessa? Parlo del patí de vela, creat a Catalunya ara fa un segle.