Una excompanya de feina em va dir no fa gaire que s'havia estranyat quan li havien dit que havia tingut una filla perquè no m'havia vist mai com "un home reproductor". Vaig riure. No semblava un insult, sinó alguna mena de descripció. I, de fet, aquesta possibilitat sempre hi havia estat. La idea de tenir fills em feia gràcia, però fins fa poc era un concepte abstracte i llunyà.

L’escriptora Jane Lazarre, una de les primeres a escriure sobre l’ambivalència de la maternitat, afirmava: "Crec fermament que els relats de la maternitat, de qualsevol classe i etapa, s’han d’explicar si volem obrir-nos camí entre la idealització i la demonització".

Ofegades entre dues talles de bolquers. Invisibilitzades entre calendaris digitals que ens recorden cites alienes de familiars “de primer grau”. Esclafades per un exèrcit de recursos humans que ens tracta com si ens regalessin “vacances” per sol·licitar drets conquerits. Enterrades en un model que és capaç de créixer gràcies a nosaltres, les dones de quaranta i cinquanta que cuidem, treballem i cuidem, cuidem, cuidem, cuidem fins que siguin unes altres les que agafin el relleu i ens cuidin, cuidin, cuidin, cuidin; o no.

Dilluns vinent tinc la reunió d’inici de curs de les meves filles bessones que han començat 3r d'ESO. No em podria partir en dos per poder anar a les dues classes –fan les reunions simultànies– i conèixer cadascun dels seus tutors. Però és que resulta que la Fiona té a la mateixa hora, i programada de fa setmanes, visita per la seva vacuna recurrent d'al·lèrgia als àcars al CAP i porto tota la tarda pensant com m’ho faré per estar en tres llocs a l’hora. Els tres, amb la seva importància.

Amb delicadesa, la infermera li agafa el braç i injecta la via, que durant les pròximes hores serà la porta d’entrada d’elements químics que fins fa poc m’eren desconeguts: rituximab, ciclofosfamida, doxorrubicina. Els últims dies, manyocs de cabells han caigut sense treva, deixant el plat de la dutxa entristit per un comiat de pèl ondulat d’una joventut que ara queda aturada. I, així i tot, molts encara resisteixen l’embat, amagant-se darrere una gorra que serà la nova companya durant els pròxims mesos.

De petit, no hi havia una manera més eficaç de desenganxar-me de la tele que quan hi retransmetien curses de Fórmula 1. La combinació entre els vehicles hiperveloços –que la meva vista limitada amb prou feines podia detectar–, els comentaris flipats dels locutors i la pudor imaginada de benzina m'allunyaven de la pantalla en qüestió de segons.

Devies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Somric encara avui dia quan recordo la primera vegada que el meu fill va dir-me: “Saps, mama? Tinc una enamorada. Es diu Julieta i és més gran que jo”. Llavors en tenia quatre i, certament, la Julieta tenia un any més i tots dos anaven a la mateixa classe. Tenir guardats els records de les primeres experiències i descobertes serveix per emmarcar els rituals iniciàtics dels fills com emblemes que et garanteixen un somriure immediat. Vindrien a ser llaminadures de tendresa que mai més es tastaran, però sí que es podran assaborir a través del record més nostàlgic.

1 - Paquets embolicats amb paper de regal. És el primer que vam veure quan vam entrar per primer cop a casa de la mare després de l’accident. Havia començat a preparar els regals de Reis i allà els tenia, com si res no hagués passat. Com diu Joan Didion: “La vida pot canviar en un instant. En un instant normal”. El buit era físic, em faltaven extremitats. La pena em feia outsider en una happycràcia on s’espera de tu alegria permanent. Quan busques feina, quan surts amb les amigues o quan coneixes algú. En algun moment, vaig canviar l’estudies o treballes per un: "Hola, soc la Carla i la meva mare ha mort. I tu? M’expliques els teus difunts?"

Ben mirat, tenir sentiment de culpa com a pare no és tan dolent com pot semblar. Vol dir que reflexiones sobre el que fas i deixes de fer, i avalues les teves accions i omissions. La gent que no té sentiment de culpa amb la paternitat dubto molt que siguin els pares perfectes, sinó que simplement no fan aquest exercici d’autoavaluació. Per menfotisme o per supervivència, no ho sé.

Abans de ser pare del meu primer fill tenia tot un seguit de temes relacionats amb la paternitat que, ja sigui per prejudicis o per falta d’informació, tenia claríssim que no permetria. Res de mòbils ni tauletes (en especial quan anem als restaurants), no posaria arracades, els animals es dirien pel seu nom (res de guaus ni miaus) o no els faria petons a la boca. I d’aquest últim punt és del que vull parlar aquí.

En menys de 10 minuts deixa anar comentaris radicals i a vegades no arriba a entendre vocabulari de nivell de primària. No ho hauria dit mai d’aquest adolescent que conec. I tu tampoc si el coneguessis i coneguessis el seu entorn. No me’n sé avenir. Ara constato que tot això que m’esgarrifa quan obro els diaris, i especialment aquests dies, no està tan lluny. Digues-me ingènua.

El nostre fill Toni va néixer i va morir el 16 de juny de l’any 1992. Però com que no va viure més de 24 hores, el seu pare no va aconseguir que constés al llibre de família: segons el Registre Civil no era persona. Després de moltes gestions va aconseguir que li poguessin fer una cerimònia de comiat en un tanatori municipal i que el seu cos fos enterrat en un nínxol familiar. Jo estava ingressada de postpart i en xoc per tot el viscut. I no vaig poder fer res.

La filla gran ha arribat a casa preguntant-me què havia d’estudiar per ser científica. Mentre decidia per on començava l’explicació li he preguntat el perquè d’aquesta curiositat, i m’ha dit que ha canviat de vocació, i que ara el que li sembla que vol ser de gran, és científica. Hem tingut una conversa interessant, sobre algunes de les ciències que podia estudiar per convertir-se en científica.

Mai havia imaginat que el meu germà moriria. Com tampoc m’havia plantejat mai que arribaria un dia en què hauria d’explicar als meus fills que va ser una mort per suïcidi. Moltes vegades, en altres moments, m’he dit que no podria fer-ho. En aquesta situació el que sempre m’havia dit una vegada i una altra és que no sabia si dir-los-ho. Com. Quan. Fins a on els explicaria. O què dirien, una vegada que m’haguessin escoltat.

Diuen que les criatures neixen amb un pa sota el braç, però les mares naixem amb una càmera enganxada a la mà. Amb l’arribada del meu primer fill, com moltes altres dones, vaig començar a fotografiar compulsivament la nova persona que havia sortit de les meves entranyes. Dia rere dia, setmana rere setmana: un infant és un projecte en expansió, un canvi constant, un cartell de carpe diem amb potes.

Tenir una filla amb doble nacionalitat catalanobrasilera és imaginar el seu primer Sant Jordi i també les seves primeres festes Juninas, o morir-te de ganes per fer cagar el tió plegades mentre inevitablement entra a la teva vida el Pare Noel, malgrat que t'hi havies resistit fins ara. És saber que el Carnestoltes mai no podrà competir amb el Carnaval que ho paralitza tot a la terra del seu pare, o pensar que sentirà a parlar sovint del seny i la rauxa mentre sent en pròpia pell què és això de la saudade.

Mai hauria dit que la Guàrdia Urbana em perdonaria una multa de trànsit. Però aquella tarda del 10 d’agost em devien veure amb una cara tan desencaixada que l’agent no va tenir cap altra sortida que quadrar-se, dir "passi, passi" i fins i tot tallar el trànsit perquè pogués entrar com un llamp al pàrquing de la Quirón. L’Anna havia trencat aigües mentre jo era al gimnàs. Vaig sortir fent un esprint que ni Usain Bolt en les seves bones èpoques i vam arribar a l’hospital al cap de pocs minuts.

Un migdia de principis d’estiu el meu fill Ricard va tornar del casal i es va trobar amb una sorpresa a la seva habitació: el llit de matrimoni en què havíem estat dormint plegats des que el vaig treure del bressol havia estat substituït per un llit individual amb llençols i coixins de Spiderman. “Uala, que guai!”, va exclamar amb la seva permanent veueta de nas tapat (algun dia deixen de tenir mocs, els nens?). En Ricard està a punt de fer quatre anys i la seva obsessió durant els darrers dotze mesos ha estat aquest superheroi amb poders aràcnids que viu a Nova York i que, quan no està participant en alguna missió, treballa de fotògraf en un diari. M’ha fet comprar joguines de Spider, Legos de Spider, contes de Spider, samarretes, pijames i banyadors de Spider, motxilla de Spider, gorra de Spider, motlle de pastís de Spider... “Mamà, anirem a Nova York algun dia?” “Sí, esclar”. “I estarà l’Spider?”

Fa uns mesos que soc un avió que travessa una zona de turbulències. El cinturó de seguretat ja no garanteix cap estabilitat i a estones em manca l’aire malgrat que algú em va col·locar la màscara d’oxigen quan van començar els sotracs.