Columna completa de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a 'La Publicitat' (3-VII-1925) sobre Joan Miró (Barcelona, 1893-Palma, 1983), i fragments d’una crònica de Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879-1937) també a 'La Publicitat' (6-IX-1934) sobre Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881-Mougins, 1973). Peces de dos periodistes generalistes que en uns deu anys de distància i amb amenitat van tractar respectivament del Miró que prenia embranzida artística i del Picasso que assolia la maduresa creativa.      

A Barcelona, una ciutat marcada a foc per la petjada de Picasso i Miró gràcies als seus dos centres monogràfics, fa anys que penso que la parròquia amant de l’art es divideix entre els picassians i els mironians, com si fossin dues maneres d’entendre l’art i el món. Doncs bé, aquesta exposició trenca una mica aquest mite. No és que desapareguin els límits entre l’un i l’altre, que una mica també, sinó que posar-los l’un al costat de l’altre d’una manera tan intensa i amb obres que abasten un període tan llarg permet als uns i als altres reconciliar-se amb els contraris. Estem parlant de dues de les bèsties més grosses de l’art del segle XX. Representen, en certa manera, el moment de màxima esplendor d’un art d’avantguarda que realment pensava que podia canviar el món. És un art poètic, experimental, lliure, radicalment antiacadèmic i, sí, una mica testosterònic. Un art, en qualsevol cas, que va canviar la manera com l’entenem avui en dia. Aquí deixo dues raons i un consell per anar a veure la doble exposició Miró-Picasso, que fins al 24 de març estarà oberta al Museu Picasso i a la Fundació Miró de Barcelona.

“El que seria ideal és treure guspires d’un bloc de gel”, explica en Jaume Sabartés que va dir el seu amic Picasso. Encara avui continuem meravellats davant d’una obra artística que es va erigir en emblema del segle xx per la seva capacitat d’atrapar els somnis i deliris del moment, d’aplegar talent creatiu i desig col·lectiu. Aquesta identificació contemporània amb Picasso va fer del seu art la fisonomia d’una època de ruptura, dissonàncies i nous hàbits de vida en uns anys en què es covava la modernitat. Què li va passar a la humanitat per reconèixer-se en aquest mosaic de pintures que se’ns mostren com un calidoscopi del seu moment, entre la descomposició i la resurrecció de l’origen, de l’essencial?

En el context de l’eclosió dels feixismes, Miró va començar un conjunt de pintures que ell va denominar “salvatges” i en les quals, tot i el colors agres i els personatges grotescos, hi apareix també el lirisme de la grafia. Aquesta obra pertany al Museu Centre d’Art Reina Sofia com a donació de Pilar Juncosa i es pot veure ara a la Fundació Miró.

Algunes de les exposicions més importants de la Celebració Picasso han arribat durant els últims mesos de les commemoracions: després de Miró-Picasso a la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso de Barcelona, el dia 15 de novembre obrirà les portes al Museu Reina Sofia una altra de les exposicions més esperades: Picasso 1906. La gran transformació (fins al 4 de març del 2024), el comissari de la qual és el professor de la Universitat de Màlaga Eugenio Carmona. La tesi és reveladora: Carmona considera l’any 1906 com un període amb entitat pròpia en la trajectòria de Picasso, en comptes de veure’l "com un epíleg del període rosa o com un pròleg de Les senyoretes d’Avinyó". Durant aquells dotze mesos, dos dels quals els va passar a Gósol amb la seva parella d’aleshores, Fernande Olivier, Picasso va fer la primera aportació a “l’art modern”, com explica Carmona. “Amb només 25 anys, el 1906, Picasso és un artista encara jove però ja madur en els seus criteris estètics –diu la presentació de la mostra–. Deixant enrere la bohèmia i el pessimisme, es mostra vital i expansiu, fins i tot sensual; s’acosta a plantejaments llibertaris i anhela la refundació de l’experiència artística. Amb el suport de marxants i col·leccionistes, i relacionat amb un potent grup de creadors coetanis, viu lliurat al sentit «processual» de la seva obra, busca «el que és primordial» i desenvolupa el seu treball en tres registres: el cos, la forma i la interculturalitat”.

Per a Pablo Picasso l’art tenia un poder transformador. Ho va explicar ell mateix quan es va afiliar al Partit Comunista l'any 1944: “La meva adhesió és la conseqüència lògica de tota la meva vida, de tota la meva obra”, va dir Picasso “Em fa sentir orgullós dir que mai he considerat la pintura com un art per al simple esbarjo, com una distracció; he volgut, mitjançant el dibuix i el color, com que aquestes eren les meves armes, anar sempre més enllà en el coneixement del món i dels homes, perquè aquest coneixement ens alliberi cada dia una mica a tots”, deia l’artista malagueny. Així mateix, assegurava que havia lluitat sempre “com un vertader revolucionari”. 

La cita és a la rèplica del Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París del 1937. Es va construir a Barcelona el 1992 amb motiu dels Jocs Olímpics, a Montbau, i avui, aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Sert que va albergar el Guernica de Picasso i El segador de Miró, és la biblioteca de la Guerra Civil de la Universitat de Barcelona. Marko Daniel, l’actual director de la Fundació Miró de Barcelona, explica que hi ha passat moltes hores per preparar la seva tesi doctoral sobre el patrimoni cultural a la Guerra Civil Espanyola. Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, també ha dedicat molts estudis a l’art durant i després del conflicte i coneix molt bé el que suposa aquest edifici en l’imaginari col·lectiu. Comencem per aquí. 

Compromís sense límits amb la llibertat creativa, compromís antifeixista i republicà, models del combat de l’art per la pau. Pablo Picasso i Joan Miró compartien una manera d’estar al món i una llarga amistat. Amb aquesta raó central i l’excusa d’alguns aniversaris, la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso han treballat en col·laboració per obrir una extraordinària exposició dels dos artistes que es pot visitar a les dues seus.

Des del mirador de la Fundació Miró he tingut el privilegi de seguir el llarg procés de preparació de la gran exposició Picasso-Miró que aquesta setmana s’ha inaugurat al Museu Picasso i a la Fundació Miró. L’exposició és senzillament extraordinària i sobre el seu contingut només vull transmetre un missatge: no us la podeu perdre. És una exposició que si es fes a Berlín mereixeria viatjar-hi. Doncs la teniu a la vora de casa. En un breu discurs a la cerimònia inaugural, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, va comentar que en l’exercici de la seva funció havia après com és de complex i difícil aconseguir els préstecs clau per a una gran exposició, i va felicitar les quatre curadores per haver-los aconseguit. Un reconeixement ben merescut, i extensible a tots els altres responsables. Per muntar una exposició de primera es necessita el talent per concebre-la i l’ofici per obtenir les peces. De talent i d’ofici n’hi ha hagut molt per part d'Elena Llorens i Margalida Cortadella, del Museu Picasso, i de Sònia Villegas i Teresa Montaner de la Fundació Miró. Moltes gràcies.

Pablo Picasso va anar per primer cop a Horta de Sant Joan l'estiu del 1898, quan encara no havia fet els 17 anys. El mas Tafetans, convertit en estudi provisional pel futur autor del Guernica i el seu amic pintor, Manuel Pallarès, es conserva tal com era a finals del segle XIX. "Encara hi ha rastres de pintura en alguna paret. És meravellós", diu el fotògraf Jean Marie del Moral, que acaba d'inaugurar a l'Institut Francès de Barcelona l'exposició Horta Picasso Miró Mont-roig.

El poeta alquímic i estudiós picassià Josep Palau i Fabre escrivia el 1999, abans que els mòbils colonitzessin les nostres vides: "Vivim assetjats i assaltats constantment per imatges de tota mena: anuncis lluminosos, cinema, televisió, revistes il·lustrades, fulls publicitaris. No és gens estrany que el geni més contundent i característic del segle XX s’hagi revelat en termes plàstics i visuals. Contra tot el que pot semblar, Picasso és el gran antídot a la droga diària i embrutidora de les imatges estereotipades que ens assalten". Encara no hi havia mems ni YouTube, Instagram o Tiktok. Però la lletra i la paraula ja havien cedit pas a la cascada visual com a mitjà de comunicació i d’expressió preponderant.

París. Gener del 1928. Pablo Picasso s’encaterina d’una joveneta que s’està emprovant barrets a les Galeries Lafayette. És Marie-Thérèse Walker, que poc temps després va convertir-se en musa i amant del pintor malagueny mentre aquest encara estava casat amb la ballarina russa Olga Koklova. El coup de fou amb Walker també es faria extensible als barrets, un accessori que va conrear obsessivament fins al final de la seva carrera. Ho testifiquen retrats de Marie-Thérèse i la petita Maya, així com de les dones que van succeir-la en una vida sentimental intensa: Dora Maar, Françoise Gilot –amb qui va tenir la Paloma– i Jacqueline Roque, segona esposa i última companya de Picasso.

L'audiovisual ha tingut, tradicionalment, fascinació per les grans figures històriques i artístiques. En la història del cinema trobem molts exemples de pel·lícules dedicades a grans noms de la pintura, des de Vincent van Gogh (El loco del pelo rojo o Van Gogh, a las puertas de la eternidad) fins a Frida Kahlo, passant per Basquiat. De Joan Miró i de Pablo Picasso també hi ha aproximacions cinematogràfiques i televisives, tant des del relat de ficció com des del documental. Repassem algunes de les propostes disponibles en plataformes que permeten conèixer el vessant personal i artístic dels dos pintors i amics.

Sovint em pregunto què deu el catalanisme polític –el cultural, l’obert i avançat– a Picasso i a Miró, al seu art de transformació i il·luminació i al seu compromís antifeixista i republicà. I, en correspondència, quin és el paper que tenen en la relació entre cultura i política les fundacions patronímiques que els artistes van deixar com a espai per trobar-se i comunicar-se a perpetuïtat amb la ciutadania. ¿La llibertat estètica i el xoc com a ideari poètic i polític? 

La primera trobada personal de Pablo Picasso (1881-1973) i Joan Miró (1893-1983) a París es va produir al voltant d'un regal tan senzill i al mateix temps tan saborós com un pastís. La llegenda, que han recollit alguns experts, diu que era una ensaïmada: Miró la portava de Barcelona, però com que no va trobar Picasso el primer cop que l'havia visitat, el dia que l'hi va poder donar, l'ensaïmada ja estava resseca. Quan es van trobar, el malagueny li va retreure entranyablement que no se l'hagués menjada mentre estava bé. Les mares de Miró i Picasso es coneixien i, quan tots dos artistes es van trobar, Miró ja havia rebut l'impacte de l'obra del malagueny a Barcelona el 1917 amb l'estrena de l'espectacle dels Ballets Russos Parade al Liceu, el decorat i el vestuari del qual eren de Picasso.