La victòria aclaparadora del Partit Laborista a les eleccions generals del Regne Unit ja dona lliçons als partits de centre i de centreesquerra d’altres indrets. Però que sigui important o no a llarg termini depèn de la capacitat del primer ministre Keir Starmer de solucionar els problemes econòmics del seu país –una missió força difícil–.

Primer dia de classes a la Cambra dels Comuns després de les eleccions de dijous passat al Regne Unit. I, com de costum, no s'hi cabia. De fet, eIs 412 parlamentaris del govern podrien ocupar pràcticament els 430 seients que hi ha en total, per bé que si s'hi estrenyen molt, podrien arribar als 450 o 460. Si fa no fa, 200 menys que el nombre de parlamentaris, en total 650, dels quals 335 han entrat al Palau de Westminster aquest dimarts, a primera hora de la tarda, com a nous diputats.

Programació oficial i contraprogramació ultra. El segon dia de Keir Starmer com a nou primer ministre del Regne Unit ja s'ha pogut comprovar que l'extrema dreta del Partit Reformista de Nigel Farage no té intenció de donar-li els cent dies de gràcia, i menys encara en uns moments en què el Partit Conservador, en xoc per l'abast de la derrota electoral de dijous, sembla poc més que un pollastre sense cap, i amb molts aspirants a recollir el testimoni que deixa Rishi Sunak.

Poques vegades un resultat electoral havia estat tan anticipat com l'abassegadora victòria del Partit Laborista de dijous al Regne Unit després de 14 anys de governs conservadors. El rumb del país es va començar a tòrcer el 23 de juny del 2016, quan els partidaris de treure el país de la Unió Europea es van imposar en referèndum i van fer del Brexit una realitat. La tebior tant del primer ministre conservador, David Cameron, com de l'oposició laborista a l'hora de defensar el manteniment a dins de la UE va donar ales als discursos populistes antieuropeus de Nigel Farage, que va ser el veritable vencedor de la cita. Des de llavors tot ha sigut un cúmul de despropòsits. Cameron va marxar i va ser substituït per Theresa May, que es va embrancar en un inacabable procés de negociació del Brexit que amb el pas del temps s'ha acabat confirmant com un autèntic fracàs econòmic i social. El moment més baix dels tories, però, va arribar amb els escàndols de Boris Johnson i la seva nefasta gestió de la pandèmia, i on bàsicament ell mateix es dedicava a incomplir les normes que imposava a la resta de la població. Després d'ell, ni la breu Liz Truss ni Rishi Sunak van aconseguir adreçar el rumb.

Rishi Sunak és la més rellevant de les moltes víctimes de la desfeta més gran que mai ha patit el Partit Conservador britànic en 190 anys d'història. No pas perquè hagi engrossit la llista dels 251 diputats que han caigut en l'escabetxina d'aquest dijous, sinó perquè ha anunciat a mig matí d'aquest divendres que dimitirà en les setmanes vinents com a líder tory. Una vegada més, com en els darrers cinc anys ha passat en quatre ocasions, els conservadors hauran de buscar líder: ja ho van haver de fer per substituir Theresa May, Boris Johnson i Liz Truss.

Contra el corrent general a Europa i al món, el Parlament britànic s’omplirà la setmana que ve de diputats i diputades de centreesquerra. Però l’aclaparadora victòria en escons del laborisme a les eleccions de dijous ha eclipsat el mar de fons que ha portat per primer cop el Partit Reformista, la formació d’extrema dreta de Nigel Farage, a Westminster.

Sense temps per perdre. El relleu de poder al Regne Unit és immediat. A les cinc de la matinada d'aquest divendres el Partit Laborista aconseguia superar el llindar de la majoria absoluta (326 escons; n'ha obtingut 412, a falta de conèixer el resultat de dos districtes), i set hores i mitja després, Keir Starmer, acompanyat de la seva dona, Victoria, entrava a Downing Street després d'haver rebut l'encàrrec del rei Carles III de formar nou executiu, i d'haver-se convertit així en el premier número 58 de la història del país.

Austeritat, Brexit, xenofòbia i populisme poden definir el període que tot just acaba de tancar el Regne Unit amb les eleccions generals celebrades aquest dijous. Entre el 6 de maig del 2010 i el 4 de juliol del 2024, època d'omnipotència conservadora a Downing Street –els primers cinc anys en coalició amb els liberaldemòcrates–, cinc premiers han entrat entre aplaudiments per la porta del número 10 i cinc n'han sortit per la mateixa gatera que acostuma a fer servir Larry, el famós gat de la residència, disposat a enfrontar-se a ratolins i guineus amb la imparcialitat i eficàcia del millor funcionari del país.

Keir Starmer, de 61 anys, premier britànic electe arran de l'aclaparadora victòria laborista en les eleccions generals celebrades aquest dijous al Regne Unit, està boig per l'Arsenal. És un gunner de tota la vida i un amant del futbol, esport que practica setmanalment. Almenys, fins ara. Però el primer míting de campanya després de la convocatòria avançada dels comicis, el 23 de maig, no el va fer a l'Emirates Stadium, ocupant la banqueta de Mikel Arteta, sinó sobre la gespa del camp del Gillingham Football Club, un modest equip del comtat de Kent, al sud-est del país, que juga a la quarta categoria anglesa. Ni que fos d'esquitllada, Starmer no volia un inici de cursa que el vinculés amb l'elit dels grans clubs de la Premier.

Canvi de cicle polític al Regne Unit després de catorze anys de governs conservadors. El Partit Laborista de Keir Starmer ha aconseguit una victòria rotunda en les eleccions generals d'aquest dijous. Quan encara falta saber els resultats de dos districtes, el laborisme obté 412 escons, que superen àmpliament el llindar de la majoria absoluta, que se situa en 326. El partit que des de la primavera del 2020 comanda Starmer ha donat així un tomb espectacular a les xifres de les últimes eleccions, celebrades el 2019 (202 diputats), en el pic de popularitat de Boris Johnson.

Dia del judici final per al Partit Conservador britànic. A les set del matí d'aquest dijous, hora local, s'han obert els col·legis electorals al Regne Unit. Es tancaran tretze hores després i, en aquell moment, un sondeig a peu d'urna que difondrà la BBC, ITV, Sky News i Channel 4, i que històricament ha sigut extremadament fiable, anunciarà el que ja fa setmanes i mesos que pronostiquen les enquestes i que tothom dona per fet: el Partit Laborista tornarà al poder després de 14 anys, quan va ser descavalcat de Downing Street per una coalició de conservadors i liberaldemòcrates.

Quan falten poc menys de quaranta-vuit hores perquè els col·legis electorals s'obrin al Regne Unit, hi ha una incògnita que sembla resolta, si es té en compte la tendència de les enquestes, que és coherent amb els resultats de les eleccions municipals del 2 de maig: el laborisme que encapçala Keir Starmer guanyarà els comicis. Superada aquesta primera casella, l'interrogant de la segona és conèixer la magnitud del triomf, que serà proporcional a la de la catàstrofe que prediuen els sondejos per als conservadors. Sunak ha insistit aquest dimarts que no ha tirat la tovallola. Però tant la seva estratègia –fer campanya bàsicament en districtes on s'apunta una majoria tory per endur-se l'escó– com les seves paraules –diu que cal "evitar una supermajoria" laborista– suggereixen tot el contrari.

El diputat conservador Philip Davies, de 52 anys, des del 2005 representant del districte de Shipley, al nord d'Anglaterra, prop de Leeds, és conegut al Regne Unit per la seva afició a les apostes, pels vincles que té amb la indústria del joc i per les seves opinions extremistes. Davies, casat amb la ministra sense cartera Esther McVey, és una de les perles del partit que governa les illes Britàniques des del 2010 i que dijous vinent s'enfronta a la revàlida de les urnes amb no gaire bones perspectives, si es fa cas de les enquestes. I ell, com a mínim, en fa molt. Tant és així, que enmig de l'escàndol de les apostes sobre el dia de les eleccions, que ha afectat cinc candidats i càrrecs dels tories, a més d'un bon grapat d'oficials de policia, l'esmentat Davies destaca amb dret propi pel cinisme –o potser pragmatisme– que ha demostrat.

Clacton-on-Sea, 105 quilòmetres al nord-est de Londres, a la costa d'Essex, és una població d'uns 53.000 habitants. És un típic centre vacacional britànic que pugna per superar una perenne decadència des de fa 40 anys: establiments de fish and chips, algun pub, camionetes de gelats que s'anuncien amb un ding-dong cridaner i fins i tot un petit parc d'atraccions al moll, com n'hi ha en tantes altres ciutats de la costa del Regne Unit: van proliferar a finals del segle XIX. Però Clacton-on-Sea té també algunes bosses de pobresa endèmica oblidades de la mà de Déu i de les administracions. I la taxa més alta de població inactiva del país. I un índex de criminalitat de 129 delictes per cada mil habitants, molt per sobre de la mitjana d'Anglaterra (92).

En plena pugna per a les eleccions del 4 de juliol, el Partit Conservador britànic s'ha quedat sense director de campanya. El responsable, Tony Lee, ha resultat esquitxat per un potencial escàndol que afecta directament el primer ministre, Rishi Sunak, ja que qüestiona la seva determinació a l'hora de combatre la corrupció. Oficialment, Lee s'ha pres una "excedència" mentre no s'aclareixen els fets. A Rishi Sunak, i a tot el Partit Conservador, la campanya se li està fent eterna. I encara falten tretze dies per a la jornada electoral.

L'onada d'extrema dreta i populista que el cap de setmana passat va sacsejar França i Alemanya a les eleccions europees, té també un reflex al Regne Unit, on el 4 de juliol se celebren els comicis a la Cambra dels Comuns. Per primera vegada des que el 23 de maig el primer ministre Rishi Sunak va convocar per sorpresa els britànics a les urnes, una enquesta situav aquest divendres el Partit Reformista un punt per davant dels conservadors. El lidera el xenòfob Nigel Farage, d'extrema dreta, populista, d'inspiració trumpista i llibertari, que mira més al passat que no pas al futur.

El passat sempre torna, però a les eleccions generals del Regne Unit no es ballen tangos, sinó que el ball és de bastons. I qui ha irromput en la cursa per donar-ne a tort i a dret és un vell conegut de la política britànica i europea, el racista i ultra Nigel Farage, l'home que amb la seva retòrica populista, euroescèptica i trumpista avant la lettre va escorar el Partit Conservador fins al punt de forçar el referèndum del Brexit. Farage concorrerà per vuitena vegada a un seient a la Cambra dels Comuns. I en aquesta ocasió potser té més possibilitats que mai d'aconseguir l'escó. Si més no, en l'acte de llançament de la seva candidatura, aquest migdia a Clacton-on-sea, ha congregat centenars de devots que prenen la seva paraula com la d'un nou messies.

Ningú no ha perdut el temps. La campanya electoral del Regne Unit ja estava en marxa aquest dijous, hores després que Rishi Sunak anunciés dimecres a la tarda l'avançament dels comicis. El premier acusava el líder laborista, Keir Starmer, de no tenir un pla de futur per al país mentre assegurava, en canvi, que ell sí que en té. Starmer, al seu torn, deia que ha arribat l'hora del "canvi" i d'acabar amb el "caos" de catorze anys de desgovern.