“Benvinguts al Clos de ca Gras. Us convido a una calçotada i us faré la salsa”, ens diu. És la Pilar Dolç, un cognom –quins cognoms tan sonors, els catalans– que la predestina a la cuina. És filla de pagesos i ara, als setanta-vuit anys, continua en aquest món.

La sàvia d’aquesta setmana és tan sàvia que ha aconseguit que els seus tres fills estimin la cuina i la practiquin. Un d’ells, en Josep Sucarrats, és periodista gastronòmic. Ha escrit llibres sobre alimentació, ha dirigit la revista Cuina i escriu en diversos mitjans. La seva mare diu que ell i els seus dos germans han estat educats, des de petits, en la cuina. “A casa, l’aigua la bevíem del pou. Al vespre, com que tenim botiga, aquí, a la masia, el que fem és anar a triar una col, o el que toqui, de temporada, perquè que sigui fresc i bo, suma. Ens ve tot de l’àvia. Menjar bona fruita, menjar conill, bon vi, per descomptat... El nostre fill, el Jordi, el que és músic, és el més cuinetes. I jo li demano consell, eh?”.

Avui en diem “coliving” i abans en dèiem “compartir pis” i abans, encara, “ser dispeser”, si es donava el cas que hi havia la mestressa de la casa, sovint, vídua amb fills, que cuinava i tenia la roba a punt dels que li llogaven habitacions. La nostra sàvia d’avui, com moltes de les que han viscut a les grans ciutats, vingudes de poble, va ser una pionera del coliving. Va venir de Huelva quan era una nena de vuit anys. La seva família va fer-ho, com se sol, per tongades. “El papa es va quedar sense feina, allà a Andalusia. I un cunyat que tenia aquí el va cridar i va trobar feina de seguida. Tenien casa... Bé, casa. Habitació amb dret a cuina. I en aquella habitació, primer de tot, hi havia el papa, la mama, el meu germà Manolo, Manel, que era molt petitet, i jo. Els altres tres germans es van quedar amb els avis, primer”. Llavors, quan els pares ja s’havien establert, que va ser de seguida, "perquè el papa era molt espavilat, van fer-los venir; els avis i els tres nens”.

La Teresa viu al barri de Gràcia. És la primera barcelonina que tenim al Cuina sÀvia, però és barcelonina d’adopció. És nascuda a Rasquera, i va venir a Barcelona de jove perquè el poble li quedava “petit”.

La Joana Cusiné Olivella, de Vilafranca del Penedès, ens prepara una cassola d’un dels productes autòctons més estimats i singulars de la zona on viu: l’ànec mut del Penedès. En aquest cas, és “ànega” i de seguida sabrem per què. L’ànec mut pertany a una raça que s’ha criat, des de fa més de cinc segles, a les zones de pagès dels voltants de Vilafranca. Avui el trobareu en cooperatives i botigues (sovint, per encàrrec), perquè brolla popularitat —com la dels galls de raça Penedès— i és molt apreciat pels cuiners. L’ànec mut té una carn menys greixosa que la de l’ànec tradicional. Si us mireu el vídeo (no us el podeu perdre, que la nostra cuinera sàvia d’avui, ens regala un ball amb el seu home) veureu que la carn és més fosca que la d’altres ànecs. Viu en un corral, menja pinso, blat de moro i restes de verdura.

Em dic Roser Creus, tinc vuitanta-tres anys, soc de Mollet del Vallès però ara visc a Santa Maria de Palautordera.

Soc la Maria Ubals, visc a Cabrianes, i avui us faré una recepta de cigrons amanits amb cansalada. També els podem amanir amb oli sol, eh, si a algú no li agradés!

Soc l’Aurora Mas Galvany, viuda de Massicas, i avui em veig en cor de fer-vos un arròs de verdures. Que a l’estiu és el que va més bé. No embafa. A l’estiu, tothom el troba tan i tan fresquet. És un plat que va bé, perquè de vegades et queda una mica de verdura a la nevera. Que unes bledes, que una carxofa... I fas una netejada de nevera i et queda un arròs... Si el fas amb amor com l’he fet jo!

Soc la Dolors, visc aquí a Llagostera, a Can Regolta, i es pot dir que cuino des de sempre... Oh, és que vaig venir aquí, que aquesta casa era la granja de la família del meu home, i a la meva sogra no li agradava cuinar. Em sembla que aquesta història l’heu sentida més d’una vegada, oi?

Doncs mira, em dic Agustina Oliveras Calsina. Vaig néixer... Espera’t...! El 10 de setembre del 1942. A pagès, vaig néixer. Però no fèiem de pagesos, a casa. El meu pare, com que la pagesia no donava per viure, de seguida va comprar un camió i feia el transport dels paletes. Tota la vida havia fet això.