Devia ser l’estiu del 59 quan la ninotaire Pilarín Bayés va començar a festejar amb en Joan. Diu que va ser una mica accidentat, s’anaven trobant per qualsevol excusa i feien com si fos pura coincidència. Passejaven sense agafar-se de la mà, ningú estava al cas. Ell deia que no festejaria mai, era un esperit independent, i no va ser fins a finals d’estiu que la relació es va destapar i es va saber tot. 

L'estiu més especial de la vida de l'arquitecte Josep Miàs és un moment profundament trist. És l'estiu que va morir Enric Miralles, ara fa vint-i-cinc anys, a causa d'un tumor cerebral amb 45 anys. Va ser el seu mestre professional i referent de vida durant una dècada: primer, com a professor; després, com a company de feina, i, finalment, com a amic. "L'estiu de la meva vida va tenir una part molt trista: la pèrdua d'un referent. Va ser un cop molt fort, però soc del parer que els cops forts són aprenentatges per començar una altra etapa", afirma Miàs.

Pol Landman Brignoni, matemàtic i codirector d’Explorium, no es podia imaginar que l’estiu del 2019, després de participar en un torneig d’Ultimate Frisbee al llac de Como, al nord d'Itàlia, i de fer autoestop de tornada fins a Lió, la seva vida faria un tomb. Portava setmanes desesperat buscant pràctiques externes per a la carrera de matemàtiques, però tot el que li oferien –grancs bancs o la distribuïdora càrnica més important d’Europa–, no li interessava gens ni mica: “Buscava alguna cosa vinculada amb el món de l’educació”. Mentre feia de monitor, algú li va suggerir de preguntar a Explorium, l’associació de lleure científic, dirigida en aquell moment per Laura Morera, que havia estat la seva professora a l’escola. Va escriure-li i ella a l’instant va proposar-li fer unes colònies matemàtiques al setembre.

"Per mi, els millors records d’estiu són compartir muntanya amb els meus fills". La corredora de muntanya Núria Picas ha transmès la seva passió als seus bessons de catorze anys, especialment en les èpoques estiuenques que aprofiten per anar a la muntanya. "Col·leccionar tresmils és el que ens agrada més de l'estiu", afirma. Les fites aconseguides no són poques: "Hem fet la travessa de l'Aneto, la Pica d'Estats, el Monte Perdido, Cavalls del Vent...". De fet, aquesta última no la van acabar –matisa– perquè un dels nens tenia una lesió, però no de fer muntanya, sinó de jugar a bàsquet. "De vegades, són pitjors els esports que es fan en llocs tancats que l'alta muntanya", assegura Picas.

“Tinc bon record dels estius d’infantesa, però no recordo res en concret”, reconeix el periodista, historiador i escriptor Jaume Clotet. Explica que tots eren una mena de Verano azul permanent. Com a la sèrie de principis dels vuitanta, passava els dies anant en bici amb els amics i estant a la piscina. Té clar que l’estiu de la seva vida és molt més recent, el del 2024, quan la seva parella li va regalar pels cinquanta anys un viatge a les illes Fèroe, una destinació que feia dècades que tenia al cap. Estava convençut que no hi aniria mai, és poc habitual, té una infraestructura turística pobra i costa arribar-hi: “Quan fa anys que somies amb un lloc, un cop hi vas et pot passar que no n’hi ha per a tant, però el viatge va ser tot el que m’esperava i més”.

"Els millors estius van ser els dels campionats europeus de formació de la selecció, per les companyes amb les quals els vaig compartir i pel que es va aconseguir. Eren èpoques de molta il·lusió, de tornar a veure les amistats, de lluitar per medalles", explica Ainhoa López, jugadora de l'Spar Girona. López va passar els junys dels 17 als 20 anys entrenant-se amb les seves companyes per després enfrontar-se a una competició europea o mundial.

Tot i ser molt de muntanya, molts dels estius que recorda amb afecte la fotògrafa Gemma Pla (@tucutunfotografia) estan relacionats amb la platja. Fa anys que és autònoma i aprofita per viatjar fora de la temporada d’estiu: “Prefereixo viatjar quan no està tothom de vacances”. Mirant enrere, recorda especialment l’estiu de fa gairebé trenta anys, quan va estar a Formentera amb un amic: “Tinc un record salvatge, despullats per les platges, amb sal i els cabells enredats”. Sentia que tornava a les arrels, el seu pare era submarinista del CRIS, el Club del Mar de Terrassa, i a l'estiu anaven sempre a Cadaqués on tenien la Nereida, la barca per les immersions, i de més gran els cosins s’estaven tres mesos amb els avis a Sant Salvador, al costat de Coma-ruga: “A la platja, morenos, tot el dia en biquini i samarreta, en bici, corrent per les oliveres, entrant a casa per berenar i tornant a marxar”. 

"Vaig veure un nano mirant a terra concentradíssim i quan li vaig preguntar què mirava, em va dir: «Hi ha formigues»". L'estiu de 1993, l'escolapi i educador Enric Canet arribava al Casal dels Infants del Raval amb un ampli bagatge en l'escoltisme, però sempre amb infants de classe mitjana. Allà es va trobar nens i nenes amb unes necessitats diferents de les que tenien els que havia conegut fins aleshores. "Eren nanos molt resistents al dolor, però se'ls feia una muntanya viure fora de la ciutat", explica. La seva feina va incloure llavors tasques tan bàsiques com trobar sacs de dormir per anar-se'n de colònies amb unes mínimes condicions: "Dormíem en tendes de campanya dotze o catorze adolescents amb paper de diari com a aïllant. Alguns no havien sortit mai de Barcelona. Un dormia al carrer amb el seu pare i un altre acabava d’arribar del Marroc i es dedicava a cuidar els seus cosins". Aquells primers estius al Casal el marcarien per sempre: "Va ser un xoc molt important. No tenien les possibilitats d’un esplai o agrupament escolta. No tenien els materials que havien de tenir. Ni cap visió de la muntanya. Tot se’ls feia una cosa molt estrambòtica", explica Canet.

“Els millors estius de la meva vida van ser fins als 18 anys”, recorda Rafa Peña, copropietari del restaurant Gresca i el bar Torpedo. Fins llavors, estava pràcticament tot l’estiu, des de finals de juny i fins al setembre, al càmping a Camprodon, on sempre tenien instal·lada la caravana. Hi anaven tot l’any, però l’estiu era el moment àlgid. “Érem una vintena de nens, després adolescents, mig salvatges, que ens ho passàvem d’allò més bé, tot el dia jugant”. 

Els gorgs de la riera de Merlès actualment estan massificats i fins i tot s'hi ha restringit el pas. "Ara només es pot aparcar en segons quins llocs i la gent ha de caminar molt de tros per poder arribar-hi. És l'única manera de poder preservar aquests espais", es lamenta Imma Puigcorbé, una de les cares visibles de Revolta Pagesa. Aquest és l'escenari del seu millor record d'estiu, però ja no és el que era: "Ara em costa anar-hi perquè sé què m'hi trobaré. Abans, aquests espais eren molt de la gent que vivia allà i amb les xarxes socials han perdut l'encant que tenien".

Amb certa nostàlgia, la comunicadora i actriu Txe Arana es queda amb els estius d’infantesa, quan tenia sis anys i jugava tot el dia: “El joc no era un passatemps, era el temps mateix. Aquella època en què ni tan sols sabia què volia dir perdre el temps perquè el temps era nostre”. Sent d’una família nombrosa, són sis germans, l’estiu era el moment d’estar plegats, amb els germans i els cosins. “Llavors no hi havia urgències de res, només estones d’estar en remull a la piscina, el gust de préssec, i estar hores i hores seguint una filera de formigues”. Uns estius ideals en què sempre estava acompanyada, no es podien avorrir, les rialles estaven molt presents a casa. 

Equivocar-se en comprar un bitllet d'avió pot convertir-se en el teu millor record de l'estiu. És l'experiència de la mestra de música i youtuber Neus Rossell, que va agafar un vol a Gran Canària per Setmana Santa per visitar un amic que, en realitat, vivia a Tenerife. Quan el va voler canviar, les úniques dates disponibles per anar a casa del seu amic eren a l'estiu, i justament uns dies que l'amic no hi era. Rossell, que treballava des dels 16 anys sense parar –"primer de cambrera, en un forn, en un estanc i, després, de mestra i, a l'estiu, de monitora de casal"–, va considerar que aquell estiu havia de parar i entendre el que era fer vacances de veritat. Així doncs, animada per les seves amigues, va decidir anar-hi de totes maneres i emprendre el que considera el seu primer viatge sola, encara que havia viscut en altres llocs, però sempre amb el refugi de l'escola. "Em vaig espavilar. Vaig aprendre que soles podem fer moltes coses, un fet que la societat no entén gaire. Tothom diu que has d’anar acompanyat. Què coi? Per què no buscar-me la vida?", exclama.

Des del 2021, quan la compositora Helena Cánovas Parés va guanyar el Premi Europeu Carmen Mateu a Joves Artistes d'Òpera i Dansa, ja sabia què passaria l’agost del 2024. “Feia anys que tenia aquest estiu marcat al calendari”, explica. La culminació de molts mesos de feina va arribar el 8 d’agost al Festival Castell de Perelada, amb l’estrena de la seva òpera Don Juan no existe, que reinterpreta el mite de Don Joan i ret homenatge a les dones artistes que han estat silenciades.

"Pilota, platja i tatano". L'excap de malalties infeccioses del Parc Taulí Manel Cervantes, que ens va ajudar a entendre la pandèmia des de les tertúlies televisives i també a les pàgines de l'ARA, enumera els jocs d'estiu de la seva infantesa, als anys cinquanta. Germà gran d'una família més que nombrosa, acostumava a estar entretingut en alguna de les llars familiars de Barcelona, a la Sagrera o a Virrei Amat, totes dues presidides per un enorme aparell de ràdio.

“Els seixanta són els estius de la meva vida”, respon sense dubtar la Núria Sebastián, neurocientífica, catedràtica de psicologia de la Universitat Pompeu Fabra i Premi Nacional de recerca 2024. Per ella allò eren vacances de veritat, quan des dels volts de Sant Joan i fins a principis d’octubre que tornaven a l’escola, coincidint amb l’aniversari del caudillo, s’instal·lava amb la mare, les tietes i els cosins a la casa que tenien els avis a Calafell, al barri de l’Espineta. Eren unes cases baixes a primera línia de mar, sense carretera al davant i on tota la canalla es passava el dia jugant. 

A l'extrem del poble de Moià (Moianès), tocant a Santa Maria d'Oló, hi ha el Molí del Perer, una masia i un antic molí que van construir els avantpassats de la família materna de l'artista Marcel·lí Antúnez Roca, cofundador de La Fura dels Baus. De fet, ell hi va viure uns quants estius de la seva infantesa, el primer l'any 1967, que el marcarien intensament.

Després de descartar estius que competeixen entre els millors, la vinyetista Flavita Banana es queda amb el d'aquest 2025. “Segurament l’any que ve et diria el de 2026, aquesta és la gràcia”, explica somrient. Li fa més il·lusió tot el que és possible que mirar enrere, és poc nostàlgica. Per a les pròximes setmanes té plans, petits viatges, escapades de platja o riu. Li'n diu la vida petita, és així com li agrada: “Cada cop més soc capaç d’apreciar quan estic bé en el moment present”. Està convençuda que aquesta percepció té molt a veure amb el fet que fa un any i mig que no beu alcohol. Si ho compara amb els estius passats, a les fotos tot estava bé, però si s'hi para a pensar la cosa no era així quan hi havia alcohol pel mig. “Ara estic més present i futura”, afirma satisfeta.

Tres parelles i nou infants passaven junts estius de lliteres, piscina, cuina de batalla, serials de TV3 i coreografies. Els pares d'Alba Riera van trobar a Cantonigròs (Osona) un apartament d'estiueig per compartir amb dues famílies més. No hi havia al darrere un discurs polític. "No sabíem ni què volia dir cocriança. Simplement, ens trèiem els polls entre totes", diu la comunicadora. I continua: "Jo crec que era intuïtiu. Sorgia de no voler deixar anar la vitalitat i passar-s'ho bé compartint entre amics dins del que vol dir criar nens". Té clar que va ser un regal i una experiència que vol repetir amb les seves amistats en algun altre lloc, tot i que durant la infantesa li feia vergonya no seguir la norma. "Tothom tenia una casa a soles. Per què nosaltres compartida?", es preguntava. Als nou germans no de sang de Cantonigròs –a qui tallaven els cabells iguals i, després, els confonien pel poble– allò els va ensenyar a compartir molt aviat i a "entendre que les famílies són molt diverses i no cal que siguin de sang": "Sempre anàvem juntes en pack". I ara que ja ha arribat la primera bebè de la tercera generació, els joves estan pensant en buscar un altre apartament al poble per seguir la tradició. Els estius a Cantonigròs són per a ella "una sensació de casa" que li porta molt bons records. També els dels últims dies de la seva mare i els dels dies posteriors a la seva mort, quan tots els membres d'aquesta família es van ajuntar a l'apartament per passar "un dol col·lectiu".

A l’Helena Torras, consellera independent i inversora tecnològica, li agrada l’estiu. El juny sol ser intens, però a partir de Sant Joan i amb el canvi d’estació tot agafa un altre aire, s’acaben les classes, tothom es relaxa, i arriba juliol que, per ella, és un mes d’amistats, fer sopars d’estiu, acomiadar-se i sortir a la terrassa. A l’agost l’eix és la família, encara que combinen plans diferents: “L’estiu no només l’associo a les vacances; al llarg dels mesos em permet tenir moments relaxats a tots els nivells i és quan faig una revisió de com ha anat el curs i el que vull pel següent, especialment aquest any que en faig cinquanta”.

Entre quatre parets, Animals arquitectes, Escala Humana... La Núria Moliner ens ha dut l'arquitectura a la tele amb una perspectiva pròxima i quotidiana. Però ella no havia previst dedicar-se a la comunicació, que era una habilitat més esperable de la seva germana, l'actriu Anna Moliner, que va estudiar comunicació audiovisual. "Em fa il·lusió perquè d'alguna manera estava vaticinat que m'hi acabaria dedicant, tot i que estudiés arquitectura", diu referint-se a la fotografia d'infantesa que comparteix amb l'ARA. Ara fins i tot té una productora, en la qual posa molta dedicació juntament amb l'equip, amb la intenció de crear produccions "realment boniques i interessants".