Fa quinze anys, el 71% dels cotxes que es venien al mercat espanyol funcionaven amb un motor dièsel. Durant la primera meitat d’aquest 2025 el percentatge de cotxes nous impulsats per un motor dièsel és de tan sols el 5,2%, mentre els cotxes totalment elèctrics han assolit una quota de mercat del 7,95%, els híbrids endollables ja representen un 11,45% del total, i resten a molta distància dels híbrids convencionals, que ja assoleixen el 34,1% de la quota del mercat. Tots els experts coincideixen que aquesta tendència no farà sinó créixer gràcies a l’augment de l’oferta dels vehicles híbrids, híbrids endollables i elèctrics, i a uns preus cada cop més competitius.

Quan l’ARA va néixer a finals del 2011 amb la promesa de sortir a buscar –i explicar– “el món que ve”, el país tot just fregava els 7,5 milions d’habitants. La fita dels 8 milions s’albirava a l'horitzó encara llunyà del 2030, però la realitat ha desmentit les previsions i la xifra ha arribat molt abans del que s’esperava, concretament amb set anys d'antelació –a finals del 2023–. L’explicació del que els demògrafs ja han batejat com el segon boom demogràfic del segle XXI –i això que tot just hem passat el primer quart– rau primordialment en l’arribada de població estrangera. Sense aquest factor, el país estaria perdent població total des de fa pràcticament vuit anys. De fet, el creixement natural de Catalunya, és a dir, la diferència entre els naixements i les defuncions, s'ha anat desaccelerant els últims quinze anys fins a entrar en taxes negatives els últims set. Des del 2018 hi ha més enterraments que parts.

L’ARA tot just feia uns mesos que caminava quan, el 12 de març del 2011, el director italià Riccardo Muti va protagonitzar un acte de resistència cultural a l’Òpera de Roma durant una funció de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi (1813-1901). Berlusconi, aleshores primer ministre italià, havia anunciat una retallada salvatge als pressupostos de cultura. El públic romà estava emprenyat amb Berlusconi, i al final de Va, pensiero, el cor dels esclaus hebreus del tercer acte, va cridar contra el primer ministre. Muti va emergir del fossat de l’orquestra i va convidar el públic a cantar Va, pensiero i a reivindicar plegats el valor de la cultura.

Theodor Kallifatides ha deixat la seva icònica pipa per pujar a l’escenari a rebre el primer Premi Internacional Diari ARA, un guardó que vol ser un reconeixement a la contribució de persones o institucions al progrés i la convivència globals. L'hi ha entregat la directora del diari, Esther Vera, que ha afirmat que l'escriptor "encarna els valors d’una Europa plural, oberta al diàleg entre cultures i identitats complexes, l’Europa que en Kallifatides troba el pòsit del pensament humanístic i el bagatge ètic de l’Antiga Grècia". Per a l'ARA, el seu testimoni "irradia tolerància, capacitat de treball, integració en la societat d’acollida i alhora fidelitat als orígens", que tan bé ha retratat a través del "batec humà de les seves històries".

Costa trobar persones més càlides que Juan Carlos Unzué. Escoltar-lo és un goig. La seva mirada i la seva veu abracen a tothom que se'l troba, encara que sigui a través d'una petita pantalla. Amb aquest esperit, l'exporter i exentrenador dedica un missatge d'agraïment amb motiu del sisè Premi Carles Capdevila, un guardó que rep enguany per la seva extraordinària tasca de visibilització de l'esclerosi lateral amiotròfica, la temuda i maleïda ELA, una malaltia que pateix des de fa més de cinc anys. Ara en té 58.

La història d'Openchip, que aquest dijous a la nit ha rebut el premi Ignasi Pujol del diari ARA, dedicat a destacar una iniciativa empresarial, va començar durant la pandèmia de la covid, un moment en què també es va forjar en l'imaginari popular un nou diccionari farcit de paraules com xips i semiconductors. L'escassetat de components de microelectrònica, com aquests xips, va passar a ser de cop i volta un problema mundial i local. La societat va aprendre aleshores que aquests components eren imprescindibles per tirar endavant l'economia i van començar a sonar les alarmes.

La llibretera de La Impossible, Olga Federico, va rebre el 2019 una notícia demolidora: el diagnòstic d'un càncer de pit molt agressiu. "Em van dir que aniria moltes vegades a l'hospital. Al principi no t'ho creus, però és així. I mentre hi era veia amb molta admiració totes aquelles ganes dels pacients de col·laborar en la recerca", explica Federico. Una vegada es va haver recuperat del tractament, li seguia ressonant tot el que havia viscut, fins que va decidir posar-se mans a l'obra i buscar alguna manera de potenciar la investigació mèdica.

Una dècada després de l'Acord de París, malgrat les teories negacionistes amb l'administració de Donald Trump al capdavant, el canvi climàtic és aquí. I va pitjor del que s'havia previst. "Els signes vitals de la Terra han empitjorat molt més del que els humans hagin vist fins ara". És l'advertiment d'un informe d'una coalició de 15.000 científics de tot el món en el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic. L'autor principal de l'estudi, el professor de la Universitat Estatal d'Oregon (EUA) William Ripple, assegura: "La vida al nostre planeta està clarament amenaçada". "La dura veritat és que hem fallat a mantenir-nos per sota del grau i mig [d'augment de la temperatura]", va dir el secretari general de l'ONU, António Guterres, al principi de la COP30. "Cada fracció de grau [que augmenta la temperatura] significa més fam, desplaçaments i pèrdues, especialment per als menys responsables", va advertir.

"Em va trucar el Lluís Cabrera", recorda la compositora tarragonina Cristina López. El fundador del Taller de Músics volia transmetre-li una proposta negociada amb l'ARA: compondre i interpretar la música de la gala del 15è aniversari del diari, que se celebra al Palau de la Música aquest dijous a partir de les 19 h. Cabrera sabia que López, graduada en cant flamenc a l'Esmuc, docent al Taller de Músics i enginyera d'imatge i so, era la persona adequada per remenar conceptes com Mediterrània, poesia, periodisme, història, èpica, energia, tradició i contemporaneïtat, i transformar-los en la música que acompanyarà la cerimònia dels premis de l'ARA al Petit Palau, abans que a la sala de concerts comenci Visca Verdi!, el concert de l'Orquestra Simfònica del Vallès, el Cor Madrigal, la soprano Berna Perles, el tenor Antoni Lliteres i el baríton Àngel Òdena, sota la direcció de Beatriz Fernández Aucejo.

La nostra feina és simple i radical: fer retre comptes als poders amb fets, mètode, verificació i rigor. No és una guerra ni una croada; és una responsabilitat democràtica exercida per professionals que no som actors polítics però tampoc observadors passius.

Tots els aniversaris s'han de celebrar i si són xifres rodones o grans fites, encara més. L'ARA fa 15 anys i aquest dijous al vespre s'ha trobat amb els seus lectors al Palau de la Música per commemorar una dècada i mitja de periodisme lliure i compromès. Una gran festa amb subscriptors, personalitats públiques i autoritats que ha servit per reviure la trepidant història del diari, però també per parlar d’un futur no exempt de reptes que la capçalera afronta amb il·lusió. Minuts abans de l’inici de l’acte, als voltants del Palau una munió de convidats se saludaven, s’abraçaven i es felicitaven per la bona vida d’un diari que el 2010, en plena crisi econòmica, va tenir la gosadia d’apostar pel periodisme independent. El temps ha demostrat que aquella il·lusió, que en el seu moment podia semblar esbojarrada, no ho era gens.

Els tres lustres que van del 2010 al 2025 han estat marcats, en el terreny educatiu, per una preocupant desafecció general cap als centres d’ensenyament i una pèrdua dels consensos bàsics, tant sobre mètodes i llengua vehicular (amb el català sota pressió judicial i política), com sobre models de governança, currículums, ús de les noves tecnologies o formació del professorat, entre d’altres. Amb tot, també s’han fet avenços, com ara la reducció de la segregació escolar a partir del pacte del 2028, que ha suposat que l’escola concertada aculli ara el triple d’alumnes immigrants que fa una dècada, o les passes endavant en la gratuïtat de les escoles bressol.

L’escena va tenir lloc el passat setembre en un restaurant refinat d’Estrasburg, ciutat molt europea. Dues veus rellevants del Parlament Europeu parlaven de tancs, de drons i de risc de guerra a Europa mentre degustaven un poulet a la crème. La conversa transcorria amb total normalitat entre els assistents a taula: polítics i periodistes. “Europa té prou soldats per lluitar?”, “Els exèrcits europeus han de modernitzar-se, els tancs ja no guanyen guerres”, “Si Rússia ens ataqués, amb l’armament que tenim, només podríem aguantar uns dies”. Van ser consignes que es van sentir durant el sopar.  

En aquests 15 anys de l'ARA, l’economia catalana, que fa tres lustres tenia un producte interior brut (PIB) d'uns 200.000 milions d'euros, el té avui de més de 300.000 milions, més del 50% superior; ha viscut una reestructuració total del sistema financer, la fugida de seus empresarials amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i una caiguda de l’activitat com a la Guerra Civil per la crisi del coronavirus. Aquest període s'ha tancat de moment amb la negativa dels accionistes del Banc Sabadell a acollir-se a l’opa del BBVA, que ja ho havia provat el 2020.

El feminisme va saltar el 2018 dels moviments socials a la primera línia de l’agenda mediàtica i social –aquell any es feia la primera vaga feminista mundial de la història– gràcies al moviment Me Too de denúncia de l’assetjament sexual que es va gestar a Hollywood i es va estendre com una taca d’oli. A l’Estat, el detonant van ser les protestes al carrer contra la sentència de La Manada. El feminisme avança per onades i ara ens trobem en la quarta onada, que té la denúncia contra la violència sexual com a element clau. El Me Too ens va connectar com a dones i va fer caure el miratge de la igualtat: "Va ser una presa de consciència. Malgrat moltes dècades de polítiques d’igualtat i d’igualtat en termes formals, per sota es continuen reproduint actituds de violència sexual", argumenta Maria Freixenet, investigadora de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), i coordinadora de l'estudi La reacció neomasclista després de la quarta onada feminista, signat per diversos acadèmics.

Analitzar els tres últims lustres des de la perspectiva dels consums mediàtics és enfrontar-se a un canvi d’era acceleradíssim on el panorama del 2010 no té res a veure amb el del 2025. I, tanmateix, tot i que el paisatge està irreconeixible, hi ha algun corrent que s’han mantingut, ni que sigui amb la muda d’una nova pell, amb la pàtina de l’última tecnologia.

L'arribada de la immunoteràpia als hospitals, el naixement de l'edició genètica i els dispositius per tornar a caminar, els primers fàrmacs contra l'Alzheimer i les injeccions per perdre pes... És difícil mirar enrere i triar unes poques fites que demostrin com, en els últims quinze anys, la medicina ha fet una embranzida per salvar i millorar milions de vides arreu del món. Des del 2010, desenes de milions d'articles mèdics s'han publicat en revistes d'alt impacte, i mentre llegeixen aquestes línies, els científics i els laboratoris no s'aturen. Des de les seves primeres edicions, l'ARA ha informat i aprofundit en molts d'aquests èxits, i no ha estat aliè als reptes ètics i econòmics a què s'ha hagut d'enfrontar la recerca en salut. Tampoc a la profunda crisi de confiança que han travessat algunes disciplines en l'últim lustre.

"Pa negre, Manel i Pep Guardiola", deia Carles Capdevila en els primers mesos de l'ARA. Com a director del diari, mirava d'ajustar la mirada. Pa negre, la pel·lícula d'Agustí Villaronga, s'havia estrenat el 15 d'octubre del 2010, tretze dies abans del naixement de l'ARA. El grup Manel va publicar el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura, el març del 2011. I Pep Guardiola entrenava el FC Barcelona que va guanyar la Lliga de Campions el 28 de maig del 2011 a Londres, amb gols de Pedro, Messi i Villa. Quinze anys després, la directora de l'ARA, Esther Vera, podria dir: "Rosalía, Carla Simón i Lamine Yamal". Deixant de banda el futbol, que tot ho amara però que no és el material amb què s'escriuen les pàgines de Cultura, entre les paraules de Capdevila i les que podria subscriure Vera hi ha tot un canvi en el mainstream cultural català, en les manifestacions culturals que transcendeixen l'àmbit sectorial. El mainstream no és necessàriament ni el producte més venut ni el més popular, sinó tot allò que forma part d'un debat social més ampli i que pot impactar en la societat. En el millor dels casos, pot tenir un valor artístic afegit i generar contextos que enriqueixen la cultura del país.

Seguir l'actualitat del Barça és com una droga. Qui us escriu la consumeix i la distribueix des de fa dinou anys, sis dels quals al diari ARA, que com a part fonamental del panorama mediàtic català no ha dubtat a participar activament en aquest mercat d'emocions, victòries, derrotes, incendis i pampallugues.

L’ARA no tenia ni tres mesos quan Santi Santamaria, bastió de la cuina tradicional catalana, moria de manera inesperada a Singapur. Cinc mesos més tard tancava les portes definitivament El Bulli, el restaurant de la Cala Montjoi que va revolucionar la cuina a tot el món i que va popularitzar termes com les esferificacions. S’acabava així la pugna que va enfrontar dues faccions a casa nostra, la que defensava la cuina creativa i la tradicional. Què ha vingut després?