“Veuen la por de molt a prop”

ManacorUn dels símptomes, si no el primer i més important, de la bona salut d’una festa popular és la presència participativa dels joves. No la de gatera i sexe, sinó la de l’entusiasme i el sentiment de comunitat, la del coneixement de la tradició, la del respecte pels protocols. I això existeix. No se sap, certament, si aquest fenomen de festa participativa i popular juvenil ha vingut perquè havia de venir, o perquè les escoles, els ajuntaments, les obreries, han fet una feina sorda d’anys fins a assolir l’objectiu de fer rebrotar la festa.

Lluís Gili és mestre d’escola al CEIP Na Caragol d’Artà, concretament en el cicle d’Infantil. “Treballam la festa des de tres eixos: el ball, els personatges de la festa i els seus elements, i les cançons”. Gili reconeix que “personalment solc deixar de banda la part de l’ofici i em centr més en la figura dels dimonis”. De fet, explica, “el ball està molt relacionat amb la part de la música i les cançons, que anam treballant durant les setmanes prèvies a la festa, dins l’aula, al pati i en els moments en què ells en tenen més ganes”.

Aquesta, explica Gili, seria la part del folklore. Però a banda també conviden els alumens “a dur materials, fotos, arguments, canyaferles, vestits de dimonis, per passar-les a la part plàstica”.

Gili també reflexiona sobre la fascinació dels infants envers la figura diabòlica de banyes i mostatxos: “El sant només el veuen a la covalcada i a l’església. Aquesta irreverència, la part de la dansa, la part musical, la part festiva que aporten els dimonis, és la que atreu els joves. Les cançons parlen del sant, però gairebé no el veim”. Per Gili, el dimoni “atreu tant els nins per aquella por que han de superar. Veuen la por de molt a prop. I la societat en riu, d’això. La senten a dins, aquesta por, els infants”. El mestre artanenc, tanmateix, recorda que “des de la primera etapa de totes reconeixen la festa, se senten segurs, però encara no controlen les seves emocions, i l’encarament cercat pels majors amb el dimoni els ajuda a consolidar aquesta qüestió”. Entre els dos anys i els quatre, “quan ho veuen de prop tenen por, però en canvi, quan ho tenen enfora, sota la protecció dels pares, ho observen i ho viuen amb fascinació”. Molt aviat, diu Gili, a partir dels cinc anys, “fins i tot cercaran la provocació del dimoni”.

És un peix que es mossega la coa. Es vivia de diferent manera. Era una festa més nocturna. A l’escola es treballava, aquesta relació dimonis- escola no era tan fluïda com és ara. Una cosa ha duit a l’altra. Ho treballam perquè és un element que ens cohesiona i i això s’ha de treballar.

Toni Gomila és actor i autor teatral. Conegut i reconegut per l’èxit sense precedents d’ Acorar és també un reconegut santantonier, un devot, un entusiasta i un analista acurat de la festa i la seva evolució. Gomila creu que la puixança de la festa i la seva estimulació a les escoles “són dues coses que van juntes. Hi ha una cosa que hi és i que la comunitat en té un record i que fa d’arrambador quan es troba a faltar aquest suport identitari”. En aquest sentit explica que “a ca nostra els dos padrins eren Tonis, i les padrines, Antònies. Record que de petit el dia de Sant Antoni fèiem un dinarasso. La devoció hi és. I per això a Manacor hi ha molts de Tonis. És una devoció antiga, tel·lúrica”. És a partir d’aquí que els joves troben aquest arrambador, aquesta ansa de la qual parlava Gomila adés: “I ha estat ara que les generacions més joves han retrobat això, precisament en el moment de la globalització ha estat quan més han necessitat anar a cercar-ho”. Tanmateix, el dramaturg manacorí recorda que aquesta necessitat de recobrar i fixar la festa com devia ser antigament no és la primera vegada que es manifesta: “Ja els anys 50 i 60 l’amo en Toni Duro havia intentat fixar una manera de viure la festa davant l’arribada de la immigració peninsular”.

Però hi ha hagut, realment, una feina d’enginyeria sociològica? Per Gomila, “és obvi que qualcú l’ha feta pujar. I això és així perquè té uns valors que ens són útils, com ara el lingüístic, perquè la festa de Sant Antoni només pot ser viscuda en català; pel valor del respecte als animals; per les virtuts del sant com l’austeritat o la solidaritat. A l’hora d’educar els infants la figura de Sant Antoni ens és molt més útil que no la de Sant Jaume, per exemple. I per això les pedagogies modernes hi troben molts atributs per aplicar a les activitats alternatives que proposen” i tot això, a més, tenint en compte que “celebram la festa de Sant Antoni sense substrat catòlic”.

Hi ha, encara, una altra qüestió que demana ser explicada: la fascinació d’infants i joves per la figura del dimoni, malgrat que la festa, al cap i a la fi, és en honor del sant, el seu etern rival. Per Gomila, això passa “perquè és una metàfora de la vida, perquè és molt més fàcil la devoció per la disbauxa, per la transgressió, pel fal·lus, que no per l’austeritat, el sacrifici o la reflexió”. I per aquest motiu els joves s’aboquen a la figura del dimoni, mentre que “així com anam fent anys tendim a la introspecció, a la reflexió i a la interioritat”.

La tribu i la terra

Són les coses apreses. Les que no recordam quin dia ens les digueren. Les que s’enfilen per l’espinada dels anys i ens omplen el cor de pàlpits, l’entranya d’emoció, el cap de pensaments i records. Només ho sabrem quan vegem fer a uns altres allò que se suposa que ens feren a nosaltres quan érem petits. “Mira el dimoni!”, “Au, vénga, que els nins grans no tenen por”, diuen els pares als fills amb una mescla de temor atàvic i lliçó immemorial.

I els infants viuran fascinats per aquella màscara, per aquell ídol de la dolentia i el mal, perquè darrere la carota feresta hi veuran encesa, espirejant, l’essència d’un poble, del seu poble. I fins i tot en tornar grans sentiran un misteri que no es podran explicar rere aquesta escenificació festiva del bé i el mal. Res no explica millor aquesta fascinació antiga i la seva reverberació inestroncable que la necessitat de pertinença a una comunitat, a un grup, a una tribu arrelada a la terra, com ho han estat sempre totes les tribus del món.