Alaa Murabit: “Els professors em deien: «No aixequis la mà, als nois no els agraden les noies llestes»”

Va néixer en una família d’onze germans. Hi va fer el primer màster, oi?

En una família nombrosa aprens a fer concessions, aprens sobre igualtat o sobre la importància de ser present a les discussions. Tinc cinc germans i cinc germanes. Li asseguro que ha sigut clau per a la meva feina actual en drets humans. M’ha permès reconèixer la importància de les parts interessades i a qui fas costat per aconseguir el suport necessari.

Va tornar a casa seva, a Líbia, quan tenia quinze anys. Havent viscut al Canadà, ¿va experimentar alguna mena de xoc cultural per com es tractava les dones a Líbia?

Va ser curiós. La meva educació no va canviar mai. Els meus pares, al Canadà o a Líbia, eren exactament iguals. Recordo que al Canadà la gent feia broma quan venia a casa perquè tenia el mateix aspecte que si hagués estat al mig de Líbia, ja que la meva mare tenia les fotos penjades a les parets... com fan la majoria d’immigrants. Però a la vegada, quan ens vam traslladar a Líbia, els meus pares van dir que l’educació era el més important. Era el mateix principi amb què ens van educar al Canadà.

Fins i tot per a les dones?

Sobretot per a les dones! La meva germana gran era cirurgiana plàstica pediàtrica, així que tenia un gran exemple a seguir. La mare criava onze fills i si vols educar cinc nens i sis nenes has de mediar molt sovint i exercir el lideratge. A Líbia la meva mare seguia dient: “Pots ser el que vulguis ser, pots opinar del que vulguis”.

Això és molt americà.

[Riu.] No, de fet crec que és molt libi. Crec.

Per què?

Perquè tradicionalment les dones havien tingut aquest paper. Això va canviar després dels anys seixanta, quan Líbia es va convertir en una societat més tancada. Hi ha hagut una desconnexió entre els principis més bàsics de la fe i la manera com s’ha interpretat, perquè l’han interpretat homes. Jo havia acabat l’institut als 15 anys al Canadà i vaig començar la carrera de medicina als 16 a Líbia. Els professors van començar a dir-me “No cal que aixequis la mà, als nois no els agraden les noies llestes”. O “No pateixis per treure bones notes, no necessites el títol per a res més que per penjar-lo a la paret”. Pensaven que jo era allà només per motius socials, no per arribar a ser metge algun dia. Allò va ser el que més em va impactar, perquè sempre havia volgut destacar en els estudis. I com més sentia aquests comentaris, més entenia que a Líbia mai seria considerada igual com els meus companys de classe masculins. Pots controlar la teva vida, però si no en pot fer res per les limitacions estructurals que hi ha, ho pateixes molt més.

¿La revolució que va derrocar Gaddafi representava una esperança de canvi per a vostè?

Sí. Per a mi la revolució havia de permetre el reconeixement de la dignitat. I les dones hi van participar activament, de manera igualitària, en totes les facetes. Però després de la revolució no es va escoltar les dones. Al cap de pocs mesos, les dones explicaven: “Se’m fa difícil conduir sola, diuen a la meva filla que s’ha de vestir de determinada manera a l’escola, diuen als meus fills que a la universitat segregaran...” Les dones parlaven d’això, però la resta del món mirava Líbia com si fos l’exemple de l’èxit de la Primavera Àrab. Mentrestant, els homes lluitaven per poder, diners, terres, propietats, i no es prestava atenció als senyals d’alerta de les dones. I aquí és quan de fet ens vam equivocar.

I què va decidir fer?

Amb The Voice of Libian Women vam detectar ràpid el problema creixent amb l’integrisme, provocat i dirigit pels líders polítics i religiosos, que manipulaven la fe. Jo vinc d’una família bastant religiosa, però mai m’han dit que no podia aconseguir una cosa per la religió. Ben al contrari. El meu pare diu: “Segons l’islam, Déu et va posar a la terra per ser la millor versió possible de tu mateixa. Per tant, si se t’ha atorgat una habilitat, has de fer-la servir”. Per tant, per a mi el missatge que les dones no havien de rebre una educació, s’havien de casar joves i ser controlades era molt perillós. I vam contraatacar creant una nova narrativa que digués: “No, això no té cap base religiosa”. I vam començar a fer servir bibliografia religiosa i la campanya va tenir molt d’èxit: a través de la ràdio, la televisió i cartells publicitaris vam arribar a més de dos milions de persones, en un país de sis milions d’habitants. Perquè si es parla d’això és molt més difícil que algú obligui les dones a quedar-se a casa, perquè poden respondre: “Sabem quins són els nostres drets i no ho hem de fer”.

Fins i tot han de lluitar contra la violència domèstica.

Sí. En un dels nostres vídeos tenim un home que pega a la seva dona, que és mestra, al matí. Ella va a l’escola. Allà pega a un dels estudiants. I a l’hora del pati, aquest jove estudiant pega a un altre noi. Volíem que la societat veiés que és un cicle. Ara ens preguntem per què tots aquests nois tenen armes. Doncs perquè van créixer creient que la violència era un mètode de control. La violència domèstica va ser una de les maneres que vam trobar de dir “Si no estàs segur a casa teva, ¿com esperes que la gent se senti segura al carrer?” Com que vam fer-ho a través de la religió, vam controlar el debat. Si haguéssim sigut més directes, la gent hauria reaccionat d’una manera molt més distant.

No és només la violència domèstica sinó també la violació sexual com a eina de guerra.

Vam treballar-hi molt a fons, com a metges. Vam aconseguir que el ministre d’Afers Exteriors digués que les víctimes d’una violació eren supervivents de guerra i que mereixien les mateixes compensacions que els que van lluitar al conflicte. Perquè, culturalment, a tot el món, Líbia no és l’única amb violència domèstica o sexual. Quan hi ha abús o s’assetja una dona, la societat ho veu gairebé com a culpa de la dona. Per exemple, als Estats Units a una estudiant de la universitat li passa alguna cosa i la gent diu: “Com anava vestida?” Passa molt el que anomenem “culpar les víctimes”. També està confirmat que hi va haver molta violència sexual contra els homes com a mecanisme de tortura, per desmasculinitzar-los.

Creu que la religió pot servir per defensar els drets de les dones?

Sí que ho crec. Els drets de les dones i la religió es poden beneficiar molt mútuament si ens assegurem que hi hagi dones als llocs de lideratge religiosos. Aquesta és la clau, i no hi hem prestat atenció en cap fe de les principals. L’islam, el cristianisme, el judaisme, el budisme o l’hinduisme estan dirigits majoritàriament per líders homes, i la manera com hem traduït la fe ha fet que sembli que els drets de les dones estan exclosos de l’essència de la fe. Fins que no tinguem dones assegudes a les converses per interpretar tots aquests versicles mai es llegiran a favor de les dones.

Com veu el problema dels refugiats de Síria a Europa? ¿O el dels subsaharians que travessen Líbia i el mar?

La reacció a la crisi dels refugiats ha sigut espantosa. Jo sóc filla d’un immigrant. El meu pare va sortir de Líbia perquè jo tingués una vida millor. Quants de nosaltres ens quedaríem a casa asseguts mentre cauen bombes sobre els nostres fills? Miri, ara, les meves germanes petites, de 13 i 10 anys, poden distingir els diferents tipus de bales, poden distingir el so que fan diferents tipus d’armes. Ningú no vol això per als fills. Hem de tenir en compte els sacrificis que la gent està fent, en lloc de tancar-los o no deixar que pugin a un tren, o ficar-los tots en un mateix sac perquè alguns entre milions podrien ser extremistes. No és just. S’abusa, s’ataca i es força dones a casar-se perquè no els hem proporcionat altres alternatives. I és un fracàs enorme per a Europa, el Canadà, Líbia... A qualsevol persona que me’n parli li dic: “¿Voldries que el teu fill estigués a classe i hi entressin soldats i comencessin a disparar? Perquè si dius que no, llavors li deus el mateix al fill d’una altra persona”. És humanitat bàsica, i malauradament hem demostrat que no en tenim, amb els refugiats.

Què en pensa de les dones que s’uneixen a l’Estat Islàmic?

Ve del fet que no se senten part de la comunitat local, mentre que l’Estat Islàmic els diu: “Amb nosaltres pots arribar a l’èxit”. És interessant per a mi, perquè hem estat parlant amb l’ONU, la UE, sobre la importància de la inclusió de les dones, i l’Estat Islàmic sembla que ho ha entès. Els diuen: “Tu pots aconseguir-ho tot amb nosaltres”. És mentida, esclar, però és un missatge molt intel·ligent, proporciona esperança. Apel·len a una part d’una noia jove a la qual ningú es dirigeix. Hem de deixar de definir les dones només com a víctimes: són líders i les necessitem al nostre bàndol. Després, moltes acaben sent esclaves sexuals i és aterridor, perquè la realitat que es troben és molt diferent. Hauríem de proveir-les de narratives diferents perquè no les hagin d’anar a buscar en un altre lloc.

Assumeixo que la seva família són els seus grans fans.

Així ho espero! [Riu.] Els pares són els meus millors fans. Els avis són força tradicionals. Crec que la cosa més bonica sobre els avis és que m’han ensenyat com posar-me en la pell d’algú altre. Tenen un punt de vista molt diferent del meu en certes qüestions, i això m’ha permès sortir a la societat en general, perquè els meus avis pensen com la majoria de la gent a Líbia. Particularment la meva àvia ha sigut clau en el meu èxit, perquè m’ha forçat a entendre com la generació més gran i la societat líbia en general veu certes qüestions delicades, i com introduir-ho en la conversa amb tot el tacte possible.