Aleix Saló: "És un moment perfecte per a gent que vol arriscar"

Té cara de nen, discurs d'adult ben informat i demana disculpes per "enrotllar-se massa". Aleix Saló (Ripollet, 1983) diu que és com l'orquestra que a l'estiu fa versions de les cançons que han sonat durant tot l'any. Ell fa la seva versió de les notícies econòmiques, en vídeo i còmic, i explica de manera amena i gamberra les causes, els antecedents i els efectes de la crisi. El seu anterior projecte, Espanyistan, va donar la volta al món amb la seva particular visió de la bombolla immobiliària. Ara presenta Simiocràcia .

T'has convertit en tot un fenomen a les xarxes i a les llibreries. Quina és la clau del teu èxit?

No hi ha fórmules màgiques. És un moment perfecte per a gent que es vol arriscar i experimentar, i que sigui valenta. Jo busco equilibrar la repercussió del que faig amb el prestigi i amb la remuneració.

I te'n surts?

Ho estic intentant. El més important és que m'ho estic passant molt bé, estic tocant terreny verge i, per tant, tinc encerts i fracassos.

Quin és l'objectiu del teu nou llibre? Explicar millor la crisi?

No pretenc revelar res a ningú. La meva feina és fer una síntesi de la informació i dir-la amb un altre to de veu, amb un llenguatge més popular. És com fer una foto general per veure els diversos elements que han tingut joc en aquesta crisi. És com un primer pas per a no iniciats en economia i política per deixar molt clar que la situació actual és molt complexa. El que em preocupava molt a l'inici de la crisi eren les lectures excessivament simplistes, de bons i dolents, que són terreny adobat per a la demagògia, els populismes i els extremismes.

Sense formació d'economista, aconsegueixes explicar molt bé termes econòmics molt complicats. Com t'ho fas?

Els meus coneixements sobre política o economia són autodidactes, però la informació que tinc la té qualsevol lector de diaris. Crec que avui dia l'excés d'informació és un problema perquè la gent no sap per on començar i no té temps per llegir. Jo faig una síntesi, amena, simpàtica i rigorosa, d'aquesta realitat.

I la teva base la deus construir llegint molts diaris, no?

Molts. Quan tenia 15 anys llegia una hora al dia de diaris. Em fascinava. I ara és com un hobby , m'agrada molt l'actualitat perquè tinc molta curiositat per les coses. A la meva manera, intento transmetre això a qui no li pugui arribar el missatge: intento completar la tasca que jo considero imprescindible del periodista i l'economista.

Per tant, falta explicar bé la crisi?

Jo tinc la sensació que hi havia alguna cosa que no s'havia dit prou, ni prou fort, que no s'havia cridat i no havia arribat a les converses de bar. Jo tenia la necessitat imperiosa de dir: ¿però que no esteu veient el que ha passat? I ho he explicat.

Després d'haver-te submergit en el tema, quina és la solució, segons tu, a la crisi actual?

Depèn del que entenem per solució. Si preguntem "què ha de passar per tornar a la situació de fa cinc anys?", la resposta és generar una altra bombolla, perquè aquella bonança era fruit d'unes circumstàncies molt concretes. Però saber quines polítiques s'han de fer és una cosa molt complexa, perquè s'hi barregen vicis molt enquistats dels polítics, algunes inèrcies molt assentades entre els ciutadans sobre com ha de ser la feina o l'habitatge i que ens entestem a perdre.

A què et refereixes?

Continua la nostra obsessió per la seguretat i l'estabilitat, i no sabem apreciar la llibertat. Potser cal canviar de xip. Quan la situació és tan dolenta que toques fons, arriba un punt que, per pura supervivència, on hi ha un problema hi veus una oportunitat, on hi ha una pèrdua hi veus un guany. Serà més fàcil això que arreglar el país. Els països del sud d'Europa som dels que tardem tant a solucionar els problemes que de vegades ens és més fàcil conviure-hi.

N'hi ha que diuen que la teva és la generació perduda. T'hi sents?

La precarietat ha estat sempre present en la meva vida des que vaig sortir de casa, en plena bonança econòmica, quan tenia 22 anys. A mi la crisi no m'ha fet anar a pitjor perquè jo ja partia de molt avall. Som una generació que ha rebut el cop més fort a nivell psicològic, no econòmic. El problema és de les expectatives no realitzades, no pas perquè visquem malament. Si que és cert que volíem tenir una casa i dos cotxes i al final tenim un pis de lloguer compartit, però tenim un pis, hi ha joves d'altres països que no tenen res.

I tu, des de petit havies volgut ser dibuixant de còmic?

No. Jo vaig començar fent vinyetes a la revista local del meu poble, Ripollet, i vaig descobrir que tenia gràcia amb això, però els meus plans eren treure'm arquitectura i ser una persona digna de respecte i dibuixar els caps de setmana. Però no sé com, publico vinyetes de manera ininterrompuda des del 2000. Nosaltres, els vinyetistes, som una espècie a part en el món del còmic perquè som com uns periodistes que fem una síntesi gràfica de la realitat i a mi m'agrada molt. M'ho estic passant molt bé.