Alejandro Corchs: "Si Bush hagués fet teràpia, no hauria iniciat cap guerra"

Una encara l'entrevista amb un xaman i líder espiritual indígena amb escepticisme. Alejandro Corchs, però, trenca força esquemes. Fill de pares desapareguts en la dictadura argentina, va créixer en la mentida i va decidir buscar els perquès més enllà del món tangible. Va encarar aquest viatge amb la mateixa incredulitat que ens poden despertar ara les seves visions i va acabar trobant les respostes que necessitava.

Què els va passar als teus pares?

El desembre del 1978, quan tenia un any i nou mesos, vivia a Buenos Aires perquè els meus pares eren uruguaians exiliats a l'Argentina. Una tarda els militars es van emportar la meva mare i el meu pare. Ella va aconseguir deixar-me amb el veí, que em va amagar. No els vaig veure mai més. Eren intel·lectuals d'esquerres, res més. Jo vaig anar a viure amb els meus avis a l'Uruguai.

Com ho vas viure, de nen?

La meva família em va explicar una altra història. Deien que els meus pares eren a Espanya, que estaven bé però que no sabien si podrien venir. Em deien això perquè no sabien si quan la dictadura s'acabés els meus pares tornarien. Una nòvia del meu tiet m'enviava cassets en què es feia passar per la meva mare, donant-me consells. Amb els anys vaig començar a qüestionar-ho i un dia la millor amiga de la meva mare em va venir a visitar. Li vaig preguntar per què no venien els meus pares i es va quedar parada amb la versió que m'havien donat. M'ho va explicar tot.

Com vas reaccionar?

Va ser molt dolorós però terapèutic al mateix temps, m'estava tornant boig preguntant-me quina seria la veritat. Vaig començar a treballar molt jove, als onze anys, en una ràdio. Pensava que me'n podria sortir i ser exitós per esborrar-ho tot. Al cap de quatre anys em van acomiadar injustament i em vaig enfonsar. I aleshores només podia pensar en quin sentit tenien la vida i la mort, si Déu existeix i per què va deixar que em passés tot plegat.

Vas trobar respostes?

Un company em va convèncer d'anar al psicòleg. Jo no creia en la teràpia, era molt superb. Havia anat a una escola cristiana, Jesucrist i la Verge Maria em queien bé però a Déu el volia matar. Un dia li vaig preguntar al psicòleg si Déu existia i em va dir que havia de trobar el meu propi camí. Jo vaig pensar que això dels camins era per als bojos. Em va donar llibres de filosofia i de diverses creences religioses, i per curiositat els vaig anar llegint.

Et van aportar alguna cosa?

Uns eren massa intel·lectuals i d'altres em semblaven pura ciència-ficció, no em creia res. A teràpia vaig veure que el problema era la sensació d'abandonament. Això em portava conflictes amb les dones, no podia estar amb una de sola, en necessitava tres o quatre per si una em deixava. Així vaig estar sis anys més, fins que als 23 anys la psicòloga em va dir que no podíem anar més lluny, que quan abordava el dolor de quan era petit el meu inconscient es tancava, no ens donava permís. Em va dir que m'ajudarien els indis. I jo ho veia clar: la psicòloga se m'havia tornat completament boja...

Els indis... com s'ho farien?

La teràpia consistia en quatre dies sol al bosc, sense menjar ni beure. Un xaman seguiria el procés des de lluny. Em va semblar un disbarat, vaig negar-m'hi durant mig any, fins que vaig decidir provar-ho. No sabia si em curaria però almenys era un pas per deixar de ser tan superb. Vaig fer-ho desconfiant, no hi hauria anat mai si no fos perquè necessitava respostes i en el pla humà no les trobava. El president deia que els desapareguts no existien i ningú m'explicava res més.

Va funcionar?

Vaig deixar la supèrbia enrere. Després d'estar quatre dies tirat a terra sobre una manta, seguint l'ombra d'un arbust per protegir-me del sol, vaig aprendre a ser humil. L'última nit vaig tenir una visió, vaig veure com torturaven els meus pares. I sentia que tots els seus pensaments eren per a mi, demanant que no em passés res. Adonar-me 25 anys després que en realitat l'únic que van fer mentre els torturaven era pensar en mi em va fer sentir molt estimat i va començar una nova etapa en la meva vida, vaig fer net.

Deus entendre que costin de creure, les visions.

No vull convèncer a ningú. Sóc una persona racional, les ferides em fan ser-ho. L'escepticisme em sembla molt sa, és una bona manera de refugiar-se de l'excés de passió que ens han impregnat les religions durant la història. Però no es bo tornar-te escèptic sense creure en res, cadascú ha de trobar la seva veritat.

I ara ajudes altres a trobar el que a tu et va salvar.

La meva feina es mostrar que tot té sentit, no que tot està bé, les coses sempre s'han d'ordenar. Si Bush hagués fet teràpia no hauria necessitat fer una guerra més gran que la del seu pare, no n'hauria iniciat cap. Per molt poderosos que siguin, no són lliures si repeteixen errors per culpa de ferides psicològiques. La nostra cultura fa que construïm barreres que ens allunyen, ens porten a estar sols. I aquí Déu, la font de la vida o el nom que vulguis posar-li és a dins patint amb nosaltres i a fora esperant que trenquem els murs que creiem que ens defensen.