Alhambra Nievas: “El món necessita més rugbi, som molt competitius i poc humans”

BarcelonaAls 19 anys estudiava enginyeria de telecomunicacions a Màlaga i ni li passava pel cap que algun dia s’acabaria dedicant professionalment al rugbi. Però una casualitat la va portar a fer una prova a l’equip de la universitat i a partir de llavors l’evolució va ser fulgurant. Primer com a jugadora i, després, com a àrbitre: va ser la primera dona de la història que arbitrava un partit masculí de seleccions, i el premi del 2016 va acabar de consolidar-la a l’elit. Ara dedica el seu dia a dia a entrenar-se i a preparar grans competicions, com ara els últims Jocs Olímpics de Rio, on va dirigir la final femenina. Parla de reglaments, de viatges arreu del món i de grans escenaris on el rugbi és gairebé sagrat, però les paraules més emocionades les dedica a elogiar els valors del rugbi.

¿Com vas decidir provar sort en l’arbitratge?

Una companya em va demanar que l’ajudés, perquè faltaven àrbitres per dirigir partits de nens, i aquí va començar tot. Llavors somiava a arribar a uns Jocs Olímpics, era una idea que tenia al cap des de petita, però no m’hauria imaginat mai que l’arbitratge acabaria tenint el pes que té en la meva vida.

L’àrbitre sol rebre més crítiques que no pas aplaudiments. ¿D’on traieu la motivació?

És veritat que a Espanya, en general, hi ha una aproximació negativa a la figura de l’àrbitre, sobretot per la influència del futbol, on l’arbitratge es polemitza molt, massa. Però en el rugbi tenim uns codis totalment diferents: la figura de l’àrbitre és molt respectada, tothom entén que sense l’àrbitre no es pot jugar i que som part activa del joc. Això ens permet actuar amb més naturalitat. Gairebé tots els àrbitres de rugbi han sigut abans jugadors o entrenadors.

De tots els llocs que has visitat arbitrant, ¿on t’ha sorprès més la manera com es vivia el rugbi?

Potser Nova Zelanda, perquè allà el rugbi no és només un esport, és una filosofia de vida. La manera com treballen, els entrenaments, l’arbitratge... són modèlics. Sent un país petit, han aconseguit ser una potència una mundial.

Ara que sembla que el rugbi s’està posant de moda a Espanya, ¿què creus que el fa diferent d’altres esports?

Si el rugbi continua creixent a Espanya -i jo crec que ho farà- el que més ens ha de preocupar és que la gent que s’hi acosti entengui els codis de conducta que té. A vegades la gent va als estadis a esbravar-se en lloc d’anar-hi a animar i a disfrutar, i això, que la gent del rugbi no entenem, és el que hem d’evitar. Hem de transmetre que en l’essència del rugbi hi ha qualitats humanes com el respecte, la solidaritat, el treball en equip, assumir que hi ha diferents maneres de pensar, adaptar-se als altres... Jo sempre dic que al món necessitem més rugbi, perquè aquests valors són necessaris també fora del camp. Som una societat molt competitiva i poc humana.

Què vol dir amb això d’adaptar-se als altres?

Per exemple, que en el rugbi tothom hi pot encaixar, tingui el físic que tingui. En un equip hi ha diferents posicions i es necessita gent amb característiques molt diverses: més alta, més baixa, més forta, més àgil... I fora del camp passa exactament el mateix: tothom hi aporta alguna cosa. Hi ha jugadors més líders i d’altres que potser són menys comunicatius però que també troben el seu rol. El rugbi és un esport integrador en aquest sentit.

El rugbi té una concepció del joc diferent de la d’altres esports. Quan veus, per exemple, futbolistes que simulen un penal i que a sobre es queixen a l’àrbitre, què penses?

Doncs que és una barbaritat. En el rugbi això no havia passat mai i fa relativament poc es va introduir una sanció específica per a aquest tipus d’accions a causa d’un parell de casos aïllats que es van produir. Van ser situacions molt puntuals, però era important reaccionar per conservar l’essència del rugbi. Està castigat pel reglament però també pels mateixos companys d’equip, pels clubs, per l’afició. Tots els que estem involucrats en el joc ho denunciem... Enganyar està malament, i crec que altres esports ho haurien de castigar molt més.

Com és el dia a dia d’un àrbitre?

La meva vida, concretament, és diferent de la d’altres companys perquè soc l’únic àrbitre -home o dona- d’Espanya que es guanya professionalment la vida amb l’arbitratge. Aquí el rugbi encara és un esport molt amateur. Jo tinc una sessió física d’entrenament diària, faig sessions de vídeo, cursos de formació i altres activitats de promoció i captació d’àrbitres.

Tenint en compte que ets una dona en un món d’homes, ¿et sents pionera?

Sí, noto que tinc una responsabilitat que assumeixo amb una certa satisfacció. Si el meu cas pot ajudar a fer que altres noies es plantegin ser àrbitres i que la societat comenci a entendre que certs rols no són per a homes o per a dones sinó per a persones, jo encantada. He de dir que en el rugbi jo no he patit masclisme. A les seleccions, tant a la masculina com a la femenina disposen dels mateixos recursos, i jo quan entro al camp noto que em respecten i em miren com un àrbitre qualsevol, no com una dona àrbitre. Però a la societat és cert que encara tenim estereotips masclistes relacionats amb l’esport, com el que diu que una nena ha de fer ballet i no pot fer qualsevol esport.