ENTREVISTA

“Ens hem passat de sobreprotectors amb la gent gran”

La metge geriatra Ana Urrutia porta anys denunciant pràctiques indignes contra la gent gran, com ara la subjecció al llit. Ara crida a la revolució en el seu llibre ‘Cuidar. Una revolución en el cuidado de las personas’

La metge Ana Urrutia utilitza exemples reals per conscienciar de la importància de tractar dignament les persones grans. I explica sempre una imatge ben gràfica d’una residència amb ancians subjectats al llit: “¿Com ens sentiríem nosaltres si estiguéssim lligats i oblidats la major part del dia?” Urrutia insta a fer la revolució en la cura de les persones.

L’esperança de vida augmenta i cada cop hi haurà més gent gran. Cal posar sobre la taula la importància de les cures a la gent gran.

No ens n’adonem. Sembla que sigui una cosa que els passa a ells, però ells serem nosaltres. Hem de solucionar-ho ara independentment que nosaltres arribem a grans o no.

Al voltant de la vellesa s’imposa generalment un missatge negatiu.

Sí, però potser per la meva professió jo no ho veig així. Ho veig des d’una actitud positiva, tant de bo arribem a vells! Tot i que hi ha aspectes a millorar, cada cop treballem millor i és fonamental que fem el canvi ja. Hem de posar la dignitat en el centre de les cures i això és un canvi radical en l’atenció a les persones grans. No dic que siguem uns maltractadors, hi ha moltes organitzacions que treballen bé, però ha arribat el moment que ho facin totes.

Com els agradaria ser cuidats?

Des del respecte. Entenent que dins del respecte hi és tot inclòs: escoltar-los, respectar els seus gustos, les seves preferències...

Els tractem de manera paternalista?

Aquest és el problema. Ho hem començat a fer al veure la vellesa com una etapa lligada a la dependència, i la major part no són dependents. Tant famílies com institucions ens hem passat de sobreprotectors. No els veiem com persones amb capacitat per decidir, sinó com persones amb dependència i demència.

Vostè sosté que subjectar les persones grans - cosa que a vegades es fa perquè no caiguin del llit - és un “horror”.

La subjecció és habitual en tota la cadena de cures dels hospitals, les residències i els centres de salut mental. A tu i a mi ens poden ingressar a l’hospital però mai ens subjectarien. I s’ha de començar per eliminar allò que és indigne per als pacients, com la subjecció.

Cal un abordatge diferent?

Hem de començar per interioritzar això: no faré res que sigui indigne per al meu pacient. Jo m’ho autoimposo. I això vol dir conèixer les seves necessitats. Som persones diferents i no necessitem el mateix. I per això cal conèixer-les. Quin és el seu historial de vida o quins són els seus valors, perquè això em permet cobrir les seves necessitats. Si té risc de caiguda perquè s’aixeca, m’he de preguntar per què s’aixeca. Si cobreixo aquesta necessitat, ja no necessitarà aixecar-se. Està queixós? Sent dolor? Vol anar al bany? I el mateix a l’UCI. Se’ls subjecta perquè es desintuben. Si modifiquem l’entorn, personalitzem les cures i deixem que les famílies entrin a l’UCI i que col·laborin en les cures, la persona estarà més tranquil·la i no es traurà el tub. Si cobrim les necessitats d’aquestes persones, llavors no cal subjectar. Cal una revolució de les cures i un canvi de visió.

¿El problema és que els fiquem tots en el mateix sac?

Doncs sí. Parlem de la gent gran com d’“els avis”. I no tots són avis, per exemple. Ni tots són dependents. Només el 20% ho són. Ni tots són rondinaires. Però amb la gent gran ens agrada generalitzar perquè ens sentim més còmodes, i cadascú és un món. A més, la generació de persones grans és cada cop més reivindicativa. Fins ara era una generació molt complaent i ara ja comencen a lluitar per les coses. És més enriquidor. Està canviant el perfil.

¿On està millor la gent gran: a casa o a la residència?

S’ha d’individualitzar. L’entorn natural és casa seva i s’hi han d’estar com més temps millor, però bé. Tampoc s’ha d’arribar a situacions en què per estar a casa la persona no hi estigui bé. I hi ajudaria molt que la imatge negativa de la residència es positivés. Les residències ja no són el que eren i s’assemblen cada cop més a una casa. Que les famílies no se sentin culpables. A vegades veig famílies esgotades però que pensen que és millor que s’estigui a casa. Necessiten cures especials i gent centrada en ells.

Quines altres pràctiques cal canviar?

Hi ha pràctiques que no són correctes: aixecar la veu, anomenar-los per un nom que no és aquell a què estan acostumats, infantilitzar-los o fer servir apel·latius com ara “carinyo”, que malgrat que sigui amb bona intenció, hi ha qui no vol aquesta confiança. Els cuidadors hem d’utilitzar el tracte com a eina terapèutica. Que no depengui del caràcter de cada cuidador sinó del perfil de la persona que estem cuidant.

Com són les cures a la gent gran a la resta d’Europa?

Tenen rutines molt diferents. A Espanya hi ha un moviment de canvi amb organitzacions centrades en la persona i que han deixat de subjectar la gent gran. Però la resta les han de seguir. I a aquelles organitzacions que no veuen la necessitat de canviar, se les ha d’obligar. El llibre és un exemple que això és possible.

L’administració hi fa alguna cosa?

Està trigant, ja portem gairebé deu anys amb això. Fa temps que s’hauria d’haver mogut.