ENTREVISTA
Societat 13/03/2018

“El piano es toca millor si tens set de cultura”

Andreu Riera presenta ‘Cinema per a tres’, amb música de Rafel Aguiló i edició de Joan Bibiloni

Cristina Ros
4 min
Andreu Riera ha presentat nou disc, Cinema per a tres, amb música  de Rafel Aguiló i producció de Joan Bibiloni.

Compagina els nombrosos concerts que té arreu del món amb la feina de professor de piano al Conservatori Superior de les Illes Balears. No ho porta malament: li agrada fer moltes coses i en companyia. Andreu Riera (Manacor, 1965) és ben lluny de ser un músic, un pianista, solitari. Acaba de llançar nou disc, i tampoc és un treball que hagi fet sol. Cinema per a tres, que és el títol del nou àlbum de Satie Produccions, representa la segona aventura discogràfica de tres amics manacorins, com ho va ser el celebrat Vora mar (2009): Riera, al piano, interpreta les composicions de Rafel Aguiló, mentre que l’edició i la producció són del també músic Joan Bibiloni. El presenta un altre il·lustre de Manacor, Antoni Parera Fons, Premio Nacional de Música 2016, que destaca el sentit “espectacular” que dona el pianista a cada obra: “Exultant, directament a l’ànima”, afegeix.

Quins adjectius faries servir per definir Cinema per a tres?

Diria que és una música ambiciosa, relaxant i d’harmonies subtils, molt franceses, plena de colors impressionistes i amb un punt de fusió de jazz. Cinema per a tres és un títol que fa referència als tres fills del compositor Rafel Aguiló, i no als tres amics que hem fet el disc, transmet la química que hi ha entre nosaltres. Ja ens vam trobar molt bé fent Vora mar, fa quasi deu anys, i aquesta d’ara és una segona experiència que confirma que quan treballes relaxat i amb bona companyia les coses surten millor. És com als concerts, quan connectes molt amb el públic notes que s’alliberen les tensions i llavors et comuniques intensament amb el teu esperit.

Què li demanes a una música?

Li demano el mateix que a qualsevol obra d’art. Mai em canso de repetir que per a mi la prioritat és que una obra tingui ànima, que notis que respira des de l’interior, que no sigui una façana, una cosa només decorativa, sinó que es faci evident que està plena i que és capaç de connectar amb la nostra essència espiritual. Li deman a la música, a la literatura, a una pintura o a una obra de teatre. Per a mi, l’art, qualsevol art, és el cultiu de l’esperit. Ho deia molt bé Miquel Àngel Riera -que, per cert, vivia al mateix carrer que jo-, quan remarcava que la bellesa de l’home està en el fet que és capaç de crear bellesa. Segurament morim i no hi ha res més, però les obres d’art ens recorden que la persona té la capacitat de crear i transcendir.

L’intèrpret també és un creador. ¿Quina importància li dones, tu que tens un poc aparcada la faceta de compositor?

Esclar, la interpretació també és creació. La música d’una composició està aturada, fixada en una partitura, com a intèrpret l’has de recrear i donar-li una nova vida. Per això és important connectar amb l’ànima, que és el més personal que tenim. A mi això m’omple, tot i que és cert que el fet de tenir molt de repertori i concerts es fa difícil de combinar amb la composició. Arribarà el moment de treballar-la.

Fins a quin punt se t’imposa la disciplina que exigeix el piano?

El piano en si mateix és una disciplina que ja fa molts anys que es va convertir en la meva passió. En tot cas, sí, t’has d’entrenar cada dia, vull dir que t’has d’exercitar físicament, i això requereix una gran constància. Hi ha almenys dues hores al dia d’entrenament. Una vegada has cobert aquest exercici, tens la base per gaudir i fer que els altres gaudeixin. Ara bé, si puc, necessit tancar el piano dues setmanes a l’any, oblidar-lo, ni veure’l. És molt saludable.

Què és el que recomanes més sovint als alumnes de piano?

Més enllà de qüestions tècniques, el que de veritat fa que un músic sigui millor és cultivar-se, conèixer totes les músiques, però també llegir, visitar museus, anar al teatre, veure dansa, interessar-se per la gastronomia, viatjar, obrir els ulls a totes les manifestacions culturals. Llavors pots aportar colors a la música. El piano es toca millor si tens set de cultura i en beus habitualment.

Al marge dels conservatoris superiors, ¿comparteixes que l’educació musical a Espanya és una de les grans assignatures pendents?

L’educació musical és el gran fracàs de l’ensenyament a Espanya. Som a la cua d’Europa. Sovint es comença pel solfeig, i en una etapa infantil això és molt cru i se l’odia. S’hauria de deixar per a etapes superiors i posar com a obligatori tocar un instrument a partir dels 6 o 7 anys, tocar com un joc, establir metàfores. A Espanya no s’han implantat ni s’han creat mètodes pedagògics musicals per a les etapes infantils. No s’hi ha invertit. Això sí, s’han construït auditoris i conservatoris, tenim orquestres. Primer s’hauria d’invertir en pedagogia musical, per crear passió i demanda, i després ja té sentit fer auditoris.

Et consideres un clàssic? ¿Creus que hi molta distància entre la pianística clàssica i l’actual?

Els profans pensen que hi ha molta distància entre el repertori clàssic i el contemporani. No és així. Els grans pianistes contemporanis coneixen molt bé els clàssics, tal com Matisse havia de conèixer Leonardo. Jo ho puc compaginar, i si em demanessin que només toqués contemporani m’hi negaria. No podria estar sense tocar regularment Chopin, Beethoven o Debussy. Els necessit perquè connecten amb el meu esperit.

stats