L'ENTREVISTA

Anne Phillips: “Les dones no hauríem d’ignorar el sexisme de cada dia, com ara l’assetjament verbal”

La professora de política i gènere a la London School of Economics considera que "les polítiques reben un nivell molt més alt de verí i de ‘bullying’ a les xarxes socials que no pas els polítics”

ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS Periodista

Vostè considera que l’expressió “Un home, un vot” ha amagat una discriminació.

Sí, perquè trobo extraordinari que durant molt de temps la gent pensés que els països eren democràtics, fins i tot quan, al principi, no concedien el dret de vot a les dones. Encara avui hi ha politòlegs que descriuen alguns països com a democràtics afegint una petita nota a peu de pàgina: “Naturalment, el sufragi universal per a tots els adults va arribar una mica més tard”. Com si fos una qüestió menor. En anglès, si dic “Un home, un vot” ningú entendria que vull dir “Una persona, un vot”. Vol dir exactament “Un home, un vot”. Crec que el problema ara s’ha superat, i el que preocupa a la gent és si la igualtat de la ciutadania també vol dir que homes i dones haurien de ser representats equitativament en els organismes que prenen decisions en la societat.

Curiosament, vostè ve d’Anglaterra, on actualment tenen dues dones al capdamunt del sistema polític.

No crec que el simbolisme de la figura de la reina sigui gaire significatiu, ni tenir una dona primera ministra. El problema real no és canviar un individu de tant en tant. Per descomptat que va ser significatiu que Margaret Thatcher fos primera ministra, però la qüestió seria aconseguir que fos normal que homes i dones tinguessin la mateixa possibilitat de ser representants polítics i contribuir de manera substancial a la creació de polítiques per a la societat. Hem avançat força, però el Parlament britànic té un 32% de dones. I molt sovint el que sentim que expliquen les dones que estan en política ara són experiències de misogínia, d’assetjament. Les dones polítiques s’enfronten a un nivell molt més alt de verí i de bullying a les xarxes socials que no pas els homes polítics, i això facilita un sentiment antipolítics que es multiplica exponencialment quan es converteix en un sentiment antidones polítiques.

A Barcelona vostè ha parlat de republicanisme, i tinc curiositat per saber què vol dir república per a algú que ve del país més monàrquic del món.

Sempre em deixa parada que la gent se senti tan vinculada a la monarquia, a la Gran Bretanya, tot i que té un poder polític absolutament simbòlic. Tècnicament, el monarca escull el següent primer ministre, però si el monarca intentés escollir algú que no fos el líder del partit que ha format la coalició majoritària, què passaria? És una mena de ritual, però precisament perquè és un ritual, a la gent li agrada dir que la monarquia no té res de dolent. Però contestant la seva pregunta, el republicanisme està intervenint en el discurs polític en un sentit molt més ampli. La gent ha tornat a considerar idees antigues de la república romana, del Renaixement italià, per evocar un món on la gent es pren seriosament l’àmbit públic, s’involucra en les discussions públiques als mitjans de comunicació, per exemple, uns mitjans que haurien d’estar interessats en política en lloc de parlar de l’última història del famós de torn. Jo uso la idea del republicanisme per invocar el bé comú, l’interès públic, el bé de la república, ser un ciutadà en lloc de ser només un consumidor privat, en un moment en què el consumisme s’està apoderant de les nostres vides. Molt del que implica la noció de republicanisme ara és més ampli que no pas estar a favor o no dels reis i les reines.

Quin és el gran obstacle per a la igualtat completa entre homes i dones?

Li anava dir “els homes” [riu], però això seria una mica massa simple. De fet, l’obstacle és a tants nivells diferents que és molt difícil triar una sola cosa. Malgrat tots els canvis socials que hem vist, la responsabilitat de la feina de tenir cura dels nens petits, dels malalts, de la gent gran, segueix sent una responsabilitat majoritàriament femenina. Això té tota mena d’implicacions per a les dones pel que fa a l’accés a la feina, especialment després d’haver tingut fills. El fet de ser pare o mare té un gran impacte en les oportunitats que tindràs a la vida. Fins que no encertem en la manera de transformar com la societat organitza la feina dels cuidadors no arribarem gaire lluny en la igualtat entre sexes.

Llavors, com avançaria?

Afrontar les qüestions de visibilitat política és crucial. Miri, tots vivim amb persones del sexe oposat: tenim mares, pares, fills que són nens i nenes, parelles, amics del sexe oposat... Naturalment no som pas enemics, oi? Constitueix una part essencial de com s’organitza la nostra vida. Hi ha alguna cosa relacionada amb això que fa que ens sigui més difícil identificar estructures de poder. Creiem que només estem prenent decisions sobre com organitzem el repartiment de la feina i no tenim la sensació d’estar sotmetent-nos a una mena d’estructura de poder. Per això penso que part de la dificultat de les relacions entre gèneres no és tant la invisibilitat sinó la normalitat, el fet que hi ha estructures sistèmiques que empenyen homes i dones a posicions d’influència o de manca d’influència. Com es normalitzen les nostres relacions pel fet de ser homes i dones fa les coses més difícils. Als països on la proporció o el poder de les dones en política ha canviat en un període de temps llarg sí que canvia l’agenda política, es veuen moltes més iniciatives serioses en igualtat de salaris, discriminació per sexe, violència contra les dones, necessitats dels infants en edat preescolar, etc.

Què en pensa, de la campanya amb l’etiqueta #MeToo?

És obvi que el problema de l’assetjament no ha desaparegut mai. Ara, a la iniciativa #MeToo hi participen dones que descriuen diferents formes d’atacs sexuals que van passar fa un temps, que o bé van acceptar com a part normal de la vida o bé es van sentir massa intimidades per denunciar-los. A vegades aprens a ignorar l’assetjament verbal, però potser no hauríem d’aprendre a ignorar-lo. L’assetjament verbal és freqüent al Regne Unit, sobretot a les dones més joves. En diem “el sexisme de cada dia”, i és campanya semblant a aquesta del #MeToo: són dones joves que expliquen les seves experiències sobre la mena de sexisme que et forces a no prendre’t massa seriosament, a no donar-hi importància, a no estar pensant-hi i preocupant-te’n. I en un moment determinat t’atures i penses: “Per què ho he d’aguantar, tot això?” És molt encoratjador veure com responen les dones joves.

Continuen sentint la pressió per estar guapes?

De fet, això ha reaparegut encara amb més força. La idea de com has de ser per tal de ser atractiva s’ha codificat d’una manera més estricta els últims anys. Quan jo tenia 20 anys hi havia un desafiament més gran a la noció dominant de bellesa i es va obrir un rang més ampli de maneres de ser dona i ser home. Alguna cosa del consumisme, del màrqueting i de la representació als mitjans de comunicació imposa ara una visió més difícil de resistir. Crec que hem anat endavant i després hem retrocedit.

Creu que el matrimoni beneficia més l’home que la dona?

Hi ha dades científiques que diuen que el matrimoni és millor per a l’home que per a la dona en termes de salut general. Sens dubte és millor en termes de riquesa, de drets a les pensions o d’accés al mercat de treball, perquè per a les dones el matrimoni tendeix a voler dir que acabaran assumint un rol específic en el repartiment de les tasques. Avui en dia, les parelles molt sovint intenten plantejar un repartiment més igualitari de tasques, però hi ha dades que diuen que fins i tot parelles que viuen juntes amb aquest plantejament relativament igualitari, quan es casen passa alguna cosa que ho canvia tot i apareix una desigualtat més gran en el repartiment de les feines.

Com ha de ser una bona política de gènere?

La primera mesura seria una bona provisió pública per ajudar tantes dones que passen una gran part de la vida cuidant els pares. La segona seria que es reconegui que la gent té responsabilitats fora de la feina. Crec que encara tenim un model que està basat en un home que té una esposa, un patró de contractació laboral que pressuposa que podem dedicar una certa quantitat d’hores a la feina remunerada, però amb la resta de la nostra vida no sé què se suposa què n’hem de fer! I la tercera, amb la robòtica, pot ser un bon moment per pensar com volem estructurar la feina perquè es reconegui que ja no cal que invertim tantes hores en una tasca remunerada. Això ens donaria a tots l’oportunitat de reorganitzar les nostres vides per poder-hi incorporar els cuidadors.

És més fàcil o més difícil lluitar per les seves idees en un Regne Unit fora de la Unió Europea?

Crec que el Brexit ens ho posa més difícil. La Unió Europea ha sigut útil per al Regne Unit perquè ha marcat uns estàndards d’igualtat de gènere en drets laborals com les baixes per maternitat o paternitat. El Regne Unit és un dels pitjors països de la UE pel que fa a la provisió per als pares. Part del suport a la sortida de la Gran Bretanya de la UE ve d’una visió idealitzada de la Gran Bretanya d’abans de la immigració, de la tranquil·la vida rural, que ja no es correspon amb les experiències de ningú. I una altra part ve de les parts no industrialitzades, on el suport a tot això associat a la UE es veu com una cosa “de l’àrea metropolitana, dels londinencs, dels cosmopolites”. Part del que s’ha inclòs en aquest discurs és també un atac a aquestes idees metropolitanes d’igualtat de gènere. Estic bastant deprimida per les perspectives del Regne Unit. Espero que podrem demanar tornar a entrar a la UE, però això seria a molt llarg termini.

Més continguts de