Arthur Brooks: “La felicitat té quatre potes: fe, família, feina i comunitat”

Ve d’un dinar amb empresaris. Quina conclusió n’ha tret?

M’han preguntat com hem de parlar de la lliure empresa. Tothom sap que és eficaç i crea prosperitat, però té molt mala fama, com si només fos qüestió de diners. M’han preguntat per la moralitat de la lliure empresa. No és una cosa principalment econòmica, és de dignitat humana. Dóna la possibilitat a la gent de guanyar-se la vida. I ho tenim en comú, els Estats Units i Catalunya, però hem de recordar que és un instrument moral principalment, i no econòmic.

Quan un banc nord-americà, l’any 2008, empaqueta i ven subprimes, n’està fent un ús immoral.

La lliure empresa és una màquina, com un cotxe. Pots fer servir el cotxe per a coses immorals, i l’economia també. Allò va ser una equivocació moral i econòmica.

¿No deu ser que, com que l’home es pot comportar criminalment utilitzant l’economia, necessita la mà correctora de l’estat?

Sí, i tant. Has de tenir un estat. Mínim, però l’has de tenir. El mercat lliure no sempre funciona. La lliure empresa no és el capitalisme. El capitalisme és el mercat pur. La lliure empresa és la barreja de capitalisme i de govern que corregeix els fracassos del mercat.

Quines són les funcions que ha de tenir el govern?

Dues: crear la xarxa social per als més necessitats i corregir els problemes dels mercats, com els monopolis, o el crim i la corrupció. Però sovint el govern destrueix els mercats.

I com ho fa?

Normalment, als Estats Units i aquí a Catalunya també, el govern fa favors als amics. Sempre hi ha relacions inapropiades entre empreses i governs. Per això els governs fan regulacions per canviar el comportament de la gent, protegint determinats mercats. I això destrueix la competència, que és molt important per al consumidor.

O sigui que vostè creu, com Reagan, que el problema és el govern.

A vegades, sí. La gent fa servir el govern com si fos una altra manera de guanyar diners, i aleshores el govern sí que és el problema.

¿La feina principal del govern no és garantir la igualtat d’oportunitats?

El govern ha d’intentar igualar les oportunitats entre els nens, que no hi hagi grans diferències entre les escoles de veïns rics i pobres. I ha de garantir també un nivell bàsic de la sanitat. No la mateixa sanitat per a tothom, perquè hauríem de tenir l’opció de comprar un nivell més alt de sanitat. Però un nivell bàsic sí.

Tractar un càncer és nivell bàsic?

Sí, i per tant crec que el sistema sanitari tal com està estructurat als EUA està molt malament. No està bé que una persona s’arruïni perquè té càncer o ha tingut un accident.

Doncs si l’estat ha de proveir una educació i una sanitat bàsica, vostè és dels conservadors nord-americans més progressistes que conec.

Això és la nova dreta als Estats Units.

Això no és la socialdemocràcia?

No. La socialdemocràcia és arruïnar-nos gastant tots els diners per a tothom, quan haurien de ser només per garantir un nivell bàsic per als més necessitats. La socialdemocràcia ens fa dependents del govern. Cada cop que dónes diners, serveis i redistribució a la classe mitjana, fas un pas més cap a la insolvència. Quan ets insolvent, després tens austeritat. I quan tens austeritat, a qui afecta? Als pobres. És molt irònic. Si cobreixes un nivell bàsic sanitari i educatiu no crearàs dèficit. Després, deixa que funcioni la lliure empresa i que actuï la cultura emprenedora. Això produirà una economia al servei de la felicitat i la prosperitat. I això té quatre potes: fe, família, comunitat i feina.

¿Els ateus o els agnòstics no poden ser feliços?

Em refereixo a tenir un sentit transcendental de la vida. No pots tenir una vida totalment materialista. Això et fa ser infeliç. I quan dic família, hi incloc l’homosexual. Si ets materialista, no estàs compartint els valors entre els humans. La feina no és només per guanyar diners, sinó per tenir dignitat. L’estat té l’obligació d’ajudar a buscar feina. Però, esclar, això és molt car, i què fa l’estat? És molt més barat donar diners a la gent que no té feina, però això no et dóna dignitat. Hem de crear un sistema d’oportunitats laborals i reformar el sistema d’educació. Cada cop tenim més funcionaris, més sindicats poderosos de mestres, però un 25% dels nens del meu país no tenen una educació que els prepari per a cap lloc de treball. On visc jo, a Washington DC, només el 15% d’aquests alumnes llegeixen al nivell de la mitjana nacional. Això és una discriminació sistemàtica contra pobres, negres... La gent que realment té més necessitats. Als EUA tenim dos països. El país dels rics i de les elits, a qui està servint el president Obama, i el país de més avall, el dels pobres, els més marginats.

Perdoni, però Obama va heretar una economia on es destruïen 700.000 o 800.000 llocs de treball mensuals. En aquests sis anys de mandat ha aconseguit recuperar tots aquests llocs de treball i hi ha gairebé el mateix nivell d’atur d’abans del 2008.

Sí, però una quarta part de la gent de més avall que va perdre la feina encara està a l’atur. Tenim una Espanya dins dels Estats Units. La quarta part més baixa té un 23% d’atur. La quarta part de més amunt, un 3,2% d’atur.

Perdoni, ¿no deu ser que els rics nord-americans no aporten el fair share, que en diuen? ¿La secretària de Warren Buffett paga més impostos proporcionalment que Warren Buffett?

Això és pura mentida. Warren Buffett té inversions, i els impostos de les inversions són diferents dels ingressos normals. La secretària de Buffett no paga quasi res perquè no guanya quasi res. Paga un 30% de res. Warren Buffett paga un 25% de bilions i bilions de dòlars, o sigui que Warren Buffett està buscant publicitat, però els rics com ell estan pagant tots els impostos del meu país. El 10% més ric paga un 70% dels impostos per al meu govern. I em sembla perfecte. No em queixo i no pateixo pels rics, però Warren Buffett està pagant molt.

Ha parlat amb Jeb Bush?

Sí, ja fa anys que el conec i està bastant preparat. És intel·ligent i té un sentit moral de l’economia, perquè serveixi millor als més necessitats.

Jeb Bush sona molt als interessos de sempre.

Sona molt a business as usual pel cognom. I sí, és al·lucinant que el país només pugui trobar un president en dues famílies, els Clinton i els Bush. Semblem l’Europa dels Borbó i els Habsburg. Bush té la màquina dels donants de la família reial. És probable un Clinton-Bush altre cop.

Qui seria millor com a president?

Jeb Bush. Té una política exterior millor, un respecte per la lliure empresa, i té idees una mica progressistes i a la vegada tradicionals sobre les coses socials. Hillary Clinton seria millor que Barack Obama, però això és fàcil. Hem tingut un president francès, de mentalitat francesa, i necessitem una altra manera de pensar.

Tan dolent ha sigut Obama?

Home, els pobres han patit molt. El país els ha marginat totalment i l’economia també. No és perquè jo sigui de dretes i l’odiï. Esperava que fos un bon president. Sempre vols que el president sigui bo per al país, però de debò que els pobres els últims sis anys han estat vivint de la caritat.

El més sorprenent del seu discurs des d’un punt de vista europeu com el meu és sentir-li dir que la solució per als pobres és a la dreta.

És que la gent d’esquerres sempre parla dels pobres però els ignora. La gent de dretes ni parla dels pobres. És una conspiració contra la quarta part més inferior de l’economia.

¿Demòcrates i republicans són igual de materialistes?

Sí. És interessant. Entre els republicans, el materialisme es veu en la valoració d’una persona pel sou que té. Entre els demòcrates és la victimització. Identificar una víctima per la desigualtat d’ingressos. Però totes dues coses són expressions de materialisme. Traduir una persona a dòlars.

Em temo que això ja és en l’ADN del país, o almenys del discurs públic. Totes les notícies acaben enfocades a com afecta això la butxaca de cadascú.

Ja, és depriment. Aquí la gent també està sempre parlant dels diners. Això és un problema humà constant. Amb els meus fills, per exemple, parlem del sentit humà i la felicitat, però si només mires la televisió...

¿Una de les diferències culturals entre Europa i els Estats Units és que allà hi ha un entusiasme més gran en l’ambient?

Tenim més capacitat per aguantar el risc, és veritat. L’acte de més risc en la vida és la immigració, i si tens un país tot d’immigrants, aleshores el caràcter de prendre riscos és el més normal en l’ambient. Els meus besavis van venir l’any 1903 des de Dinamarca. Orfes i pobres. Van muntar una granja a Dakota del Sud i una generació després ja no eren pobres. Tu saps perfectament que això és supertípic. Això és part de la cultura, aquest entusiasme pel risc i per fer coses diferents. Jo he canviat de carrera diverses vegades. Era músic, després catedràtic, ara sóc director d’un think tank. Això és molt estrany aquí a Barcelona, però, als Estats Units, gens. La gent canvia constantment.

És el Somni Americà. Però el Somni Americà està en risc, no?

Sí. Hi ha llocs on la gent no munta negocis, com Illinois o Califòrnia, perquè el govern hi posa tants obstacles per muntar un negoci que la gent no vol prendre el risc. Van a Texas o es queden a casa. Això és un problema. Amb més burocràcia, i menys risc, canvies la cultura dels Estats Units. En una generació, ho notarem.