26/01/2019

August Gil Matamala: “No crec en la imparcialitat d’aquest tribunal”

7 min

¿Estableix alguna relació entre aquells judicis del Tribunal d’Ordre Públic i els que estan apunt de començar?

No es pot banalitzar el que era la justícia en època franquista, però hi ha coses que me la recorden, com ara l’existència d’una voluntat política més que jurídica per part del tribunal que ara haurà de jutjar. Aquí hi ha una continuïtat que em preocupa i que em fa pensar que hi ha algun fracàs històric pendent de solucionar. Ara bé, la legalitat, tant interna com internacional, el procediment i la manera de fer el judici són diferents.

¿Com es prepara un judici que és més que un judici?

Si el judici és més que un judici, vol dir que som davant d’un judici polític, en què, a part de discutir en termes jurídics sobre els fets, és imprescindible que hi hagi un debat ideològic i polític per poder justificar els relats dels fets i l’aplicació de la llei. En un judici polític, l’advocat que només defensi el seu client en termes tècnics no comprèn ni amb qui s’enfronta ni quin és el sentit profund de l’acusació.

Per què afirma que hi ha una voluntat política en aquest judici?

Perquè ho han dit en multitud d’escrits, per exemple el jutge Llarena. Les seves famoses interlocutòries estan farcides de consideracions ideològiques o polítiques. És la justícia espanyola qui ha polititzat la causa, això ho trobo indiscutible. Només així es pot entendre que s’acusi de rebel·lió unes persones que no han practicat en cap moment la més mínima violència. També és curiós que, quan fa la relació de fets, el jutge es converteix en una mena d’historiador. Ara resulta que la rebel·lió va començar l’any 2010, o el 2012, o potser ja ve del 1714. I després parla del context, i es converteix en sociòleg. I acaba fent de politòleg quan inclou al relat dels fets debats parlamentaris, dels quals extreu conclusions.

Per tant, els advocats de la defensa haurien de poder desmuntar l’acusació de rebel·lió.

Això seria molt lògic, però no n’estic segur.

¿No n’està segur perquè no creu en la imparcialitat d’aquest tribunal?

No, no hi crec. El president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, ho va dir en un discurs solemne davant el rei: l’article 2 de la Constitució, on s’explicita la indissoluble unitat de la nació espanyola, és el “fonament nuclear de tot el dret d’un estat”. O sigui que l’article 2 té un valor superior a la resta de la Constitució i tota la Constitució s’ha d’interpretar en funció d’aquest principi. Esclar, si aquest principi està per damunt de la legalitat interna mateixa, de la jurisprudència, dels tribunals internacionals de justícia, aleshores hem de pensar que el tribunal no està inspirat en el criteri de neutralitat i d’imparcialitat sinó que ja ha pres partit. El que ens està dient és que la seva feina, com a tribunal de justícia, és defensar la unitat d’Espanya. I si vas a jutjar persones que han actuat políticament contra aquesta unitat, no són delinqüents, són els teus enemics.

Enemics de l’Estat.

És que els jutges es consideren l’Estat. No els jutges de base, entre els quals hi ha professionals que fan bé la seva feina. En canvi, en aquest nivell superior del Suprem tenen la convicció que els polítics ho han fet molt malament i que ells són l’últim reducte. En una interlocutòria famosa, el jutge Llarena arriba a parlar en primera persona i lamenta “la estrategia que sufrimos”. Quan un jutge es considera víctima del processat, la imparcialitat desapareix.

¿Aquesta consideració judicial d’última trinxera de la pàtria té alguna cosa a veure amb la continuïtat de la Transició política després de la mort de Franco?

En el primer moment de la Transició es van mantenir intactes tots els jutges que durant tants anys havien estat practicant la justícia repressiva del franquisme, sense la més mínima depuració de responsabilitats. El mateix dia 1 de gener del 1977, que el BOE publica el decret que liquida el TOP, publica també la creació de l’Audiència Nacional. Jo ho he viscut i puc assegurar que el canvi no el vam notar. Els mateixos locals, els mateixos jutges, els mateixos oficials. Vam tenir una ministra de Justícia que es deia Mariscal de Gante, que era filla d’un dels magistrats del TOP. ¿Es van reconvertir en jutges democràtics, els jutges franquistes? Jo crec que no. Es van adaptar a una nova situació, però és molt difícil canviar una mentalitat.

El catedràtic Javier Pérez Royo ha escrit a l’ARA que “el judici respectarà totes les garanties processals, però està viciat d’origen”. ¿Hi està d’acord?

Sí, la voluntat del tribunal es quedar bé de cara als mitjans i als observadors internacionals. I, per tant, el judici serà pulcre, segurament, però cap tribunal imparcial pot tenir uns acusats en presó preventiva durant quinze mesos. Això només s’entén com una aplicació de la pena, ja per endavant. Això no s’ha vist en casos de corrupció en què les peticions de pena sumaven molts anys de presó. El senyor Urdangarin, per exemple.

Han justificat la presó preventiva pel risc de fuga, tenint en compte que altres encausats es van exiliar.

És que l’argument és el contrari. Precisament perquè alguns se’n van anar i ells es van quedar, vol dir que ells no tenien intenció de fugar-se. És més, algun d’ells era fora i va tornar. On és el risc de fuga? El fet que uns altres que consten en la mateixa causa siguin a l’estranger no s’ha considerat mai un argument. A part d’això, amb els mitjans tecnològics d’avui dia hi ha vint mil maneres de tenir localitzada una persona i impedir que se’n vagi. És un argument absolutament ridícul.

Sabem que Jordi Cuixart té la idea d’acusar l’Estat i Oriol Junqueras denunciarà una causa general contra l’independentisme. Què li semblen aquestes línies de defensa?

Crec que volen dir que durant el procediment s’han produït vulneracions de drets fonamentals, i això significa una acusació directa a l’administració de justícia i als cossos policials. I això s’ha de dir, perquè és un judici polític i per tant és la manera de desmuntar el relat dels fets que farà l’acusació. I això provocaria, d’entrada, la nul·litat de tota la causa. Perquè hi ha una cosa contrària a tots els principis del dret, que és l’actuació del jutjat 13 de Barcelona, que va fer una instrucció totalment irregular, amb investigacions en secret contra tothom que sabia que es movia en l’àmbit independentista, escorcolls domiciliaris, intervencions telefòniques, incautacions... Quan el Tribunal Suprem es fa càrrec de la causa, li demana al jutjat 13 que li enviï tot aquest material com a elements provatoris. Doncs bé, la pràctica d’aquesta instrucció sota secret, sense que la defensa hi pugui accedir, em sembla causa de nul·litat.

¿Com creu que s’acabarà aquest judici?

No hi ha res escrit. Que hi vagin amb la mentalitat de demostrar que van actuar políticament amb mitjans polítics, entre els quals el dret de reunió, d’associació, de manifestació, de llibertat d’expressió i de participació política. Són drets fonamentals recollits a la Constitució. Que estaven equivocats, potser sí, però això és una discussió que no té res a veure amb un procediment penal: estar equivocat en política no és un delicte. [Somriu.] Perquè no hi hauria polític que no fos a la presó.

¿Com ho viu l’advocat quan sap que aquell judici acabarà als llibres d’història?

És bonic si t’agrada la professió, però si l’espifies és una pífia televisada. L’advocat és part, no és neutral, a vegades comparteix les idees de qui està defensant, i això fa que creï una relació molt intensa que converteix la defensa en un repte molt personal. Els advocats tractem amb persones que tenen una família, i arriba un moment que ho sents com una cosa pròpia. Es pateix molt.

Què aconsellaria als encausats?

Si som davant d’un judici polític, no els podem privar d’expressar-se políticament. Això no els farà mal. Ara bé, s’han de respectar les formes. Estic en contra de fer espectacles d’enfrontament. Una bronca entre el senyor tal i el jutge no serveix de res, es converteix en la notícia i fa perdre de vista el fons de la qüestió. Han de donar un sentit polític a la seva actuació. No dir-li al jutge “Vostè no és imparcial”. No hi ha cap advocat que hagi començat dient que el jutge és parcial o que ja té escrita la sentència. Això no es diu. S’argumenta.

¿On és el país, ara mateix, políticament parlant?

Parteixo de la base que els polítics que van haver de prendre responsabilitats l’octubre del 2017 ho tenien molt difícil. Van haver de prendre decisions no a partir del raonament sinó d’impulsos. Ens cal més perspectiva per establir un veredicte polític sobre el que ha passat. Però crec que s’haurà de fer. I les coses es jutgen pels seus resultats, i el resultat és el que tenim. Per tant, tampoc podem ser ni venjatius, dient que ho van fer molt malament i que són uns incompetents o uns traïdors, ni massa benvolents, perquè la repressió no ho justifica tot. Si es van cometre errors, s’haurà de passar comptes.

Vostè ve de la tradició del PSUC, partit al qual s’atribueix un paper de protector de la unitat civil del poble de Catalunya. Una alcaldessa socialista em va dir un dia que per haver forçat l’Estat potser hem perdut la nació. Que molta gent que ja havia abraçat la bandera catalana ara se la mira amb un cert recel. Què en pensa?

Crec que el Procés va tenir un motor inicial espontani, que s’havia produït un canvi profund en les bases socials d’aquest país, que van arribar a la conclusió que dins de l’estat espanyol i dins del règim autonòmic era impossible arribar a una realització plena de les potencialitats que té la societat catalana. I aquest impediment provocava una ruptura a baix. El Procés sorgeix de la mateixa societat i els partits polítics s’ho troben al carrer, i aleshores surten les organitzacions socials que promouen mobilitzacions, i això és el que dona l’empenta. Llavors els partits polítics hi han de donar una formulació per fer realitat la independència. No sé si per conquistar l’estat hem perdut la nació. És una dialèctica en la qual em perdo.

stats