Amb l'últim pla de Harry Potter i les relíquies de la mort: part 2 conclou la franquícia cinematogràfica més comercial de l'última dècada, un projecte de dimensions faraòniques que ha multiplicat i arrodonit l'impacte cultural de les populars novel·les de J.K. Rowling. L'èxit de les pel·lícules és indissociable del fenomen literari, però amb justícia la saga mereix una consideració a part: produir vuit films de l'envergadura dels de Harry Potter en deu anys, mantenir la homogeneïtat del projecte i acontentar tant els potteròfils com el públic majoritari... En fi, no és qualsevol cosa.
Des del primer lliurament, els films de Harry Potter han navegat a contracorrent en el Hollywood actual, hipertrofiat d'acció i atapeït de superherois. En aquest context, i de manera quasi subversiva, la saga ha seguit el seu propi camí, prioritzant personatges i trama als efectes, ignorant les convencions actuals del cinema juvenil i construint un univers ric i complex, posseïdor d'encant i (valgui la redundància) de veritable màgia. I en el procés, sobrevivint a desgràcies com la mort de Richard Harris, l'actor que interpretava Dumbledore en les dues primeres pel·lícules.
En l'àmbit artístic, els films no passaran als annals de la història. Dels quatre directors que han passat per la saga, només Alfonso Cuarón hi va voler (o poder) deixar una empremta personal. Curiosament, el film que va dirigir, Harry Potter i el presoner d'Azkaban , és el que va tenir més mals resultats a la taquilla, el més criticat pels fans... i el favorit de la crítica, una dada que confirma que la sèrie està concebuda principalment com un espectacle popular i que guanyar un Oscar no va ser mai el seu objectiu.
Més que un director. L'artífex principal de la saga és David Hayman, el productor de les pel·lícules i últim responsable d'un projecte que ha recaptat al llarg de deu anys més de 4.000 milions d'euros i ha rellançat la indústria cinematogràfica de la Gran Bretanya. Hayman va comptar amb un director amb experiència dirigint nens (Chris Columbus) per als dos primers títols; va donar feina a la meitat dels actors britànics de prestigi, assegurant un nivell interpretatiu per sobre de la mitjana, i, el més important, va confiar en un sol guionista, Steve Kloves, per escriure els guions, vigilat de prop per Rowling. Si Harry Potter és millor que bona part de les franquícies juvenils és, en bona part, gràcies a tot això.
Harry Potter va per feina
A diferència de la primera pel·lícula d'aquesta doble entrega, un preàmbul insatisfactori farcit de temps morts, el nou Harry Potter va directe al gra. Harry, Ron i Hermione continuen la recerca dels horricreus que contenen l'ànima de Voldemort, i això els condueix primer al banc màgic de Gringotts i a continuació a Hogwarts, ara dirigida pel professor Snape, l'assassí de Dumbledore. A Hogwarts s'escenificarà llavors el combat final entre Harry i els seguidors de Voldemort, sense estalviar ni una engruna d'èpica i dramatisme, i involucrant-hi un bon grapat dels secundaris dels films anteriors, alguns dels quals moriran en l'enfrontament.
És injust fer una valoració de Harry Potter i les relíquies de la mort: part 2 sense contemplar-la en el context de la saga. A diferència d'altres franquícies, la de Harry Potter és un tot, i no només la suma de les parts. L'episodi final s'ha de veure, doncs, com un tancament de la història. És per això que, més enllà del mercantilisme, la decisió de dividir l'últim llibre en dues parts i allargar el desenllaç s'entén ara com una jugada en benefici de l'espectacle, que arrodoneix així la història.
Sigui com sigui, és difícil que els fans se sentin decebuts: el film conté el desplegament més important de pirotècnia de la saga i en manté intactes els valors: un brillant conjunt d'intèrprets secundaris -amb menció especial per a Alan Rickman- i un disseny de producció a l'alçada de les circumstàncies. Malauradament, el principal problema també es manté: un protagonista sense carisma. Daniel Radcliffe confon la intensitat amb l'estrenyiment i Rupert Grint, per més que s'hi esforci, no té gràcia. Però tant se val, la fascinant caracterització de Ralph Fiennes com a Voldemort compensa de llarg el magnetisme de peix bullit de Radcliffe.
La fi de la infantesa
Un aspecte confereix una especial càrrega emocional al final de la franquícia de Potter : és la primera saga cinematogràfica en què els actors han crescut i madurat en paral·lel als personatges. Encara més, el nucli principal d'espectadors de la saga, els nens que van acudir en massa a veure Harry Potter i la pedra filosofal , han crescut també amb els personatges, dibuixant un lligam sense precedent a la història del cinema entre vida i ficció. Per a molts d'aquells espectadors, els que no s'hagin desenganxat a mig camí de la sèrie, la cloenda de la saga és alguna cosa més que l'últim episodi d'un relat: és un esdeveniment que serveix per tancar, d'alguna manera, una part de la infantesa.
