28/04/2013

Al final de la cadena, per sota dels aturats

4 min
La Naima no suporta l'olor dels maduixots, li recorda les terribles condicions de treball a canvi d'un sou miserable.

Preguntem a la Naima si li agrada menjar maduixots i fa una ganyota de fàstic. "No els puc suportar!", diu gesticulant amb el braç com si foragités una mosca.

Abans es veu que li agradaven. Ara li provoquen basques. La seva olor la persegueix enganxada a la roba. La sent a les mans quan cuina, quan es pentina; la sent fins i tot després de rentar-se amb sabó i furgar amb un fregall sota les ungles, repassar els plecs de la pell i raspar-ne les durícies. És una olor que no se la pot treure de sobre, i quan sembla que ha desaparegut, aleshores hi ha moments en què la imaginació és capaç de jugar-li una mala passada i l'olor del maduixot reapareix en forma de malson. "Uff, quin fàstic..."

La Naima és una de les prop de vint mil treballadores marroquines que treballen al final de la cadena de la indústria del maduixot, una indústria milionària que els darrers anys ha multiplicat la seva producció al Marroc i avui exporta al voltant de cent mil tones anuals de maduixots arreu del món, sobretot a la Unió Europea, que n'absorbeix el 70% de la producció.

La majoria de les empreses que inverteixen al Marroc, és a dir, que se serveixen de la mà d'obra del país, són empreses estrangeres, de manera que els obrers marroquins s'han convertit en la darrera anella de la cadena productiva d'una indústria que a l'hora de buscar beneficis i rebaixar preus posa l'accent en la deslocalització del treball, seguint una tendència que en el nou capitalisme s'ha convertit en recepta. Darrere d'aquestes inversions hi ha una aparença de desenvolupament, fins i tot un clima de favor, com si els estrangers, els clients europeus, els empresaris amb noms espanyols, anglesos, alemanys, francesos, saudites o xinesos -els nord-americans tenen el monopoli del planter i els pesticides-, haguessin decidit venir al país moguts per aquella idea tan de moda fa unes dècades segons la qual la millor manera de mantenir un bon clima d'equilibri amb el sud -i de frenar l'emigració- era col·laborar en el seu desenvolupament.

La realitat, però, s'allunya força d'aquesta fantasia, i el que de fet està passant és que la feina que avui ningú vol pagar als nostres països a un preu raonable -el preu que signifiquen uns salaris i unes condicions laborals dignes- ha trobat una massa obrera enorme als països pobres; un nou proletariat condemnat a una explotació tan lamentable que fan retrocedir dos segles els drets civils conquerits pel moviment obrer durant la revolució industrial.

Els nostres països paguen aquest desgavell amb l'atur; els països pobres ho paguen amb un tracte indigne, inhumà. La cadena productiva fora del control del sentit comú vol rebaixar el preu de cost estalviant en els treballadors que són al final del procés productiu, mentre que els intermediaris i els supermercats -les grans empreses transaccionals, però no la societat- s'emporten la part més important del benefici. Un benefici que s'evapora en una amalgama financera incontrolable.

Treballen 12 hores dretes

Un maduixot en origen té avui un preu irrisori. El producte sobre el qual s'aixeca el negoci és l'aspecte menys important del guany, és tan insignificant com el salari de les persones que s'ocupen de fer-lo créixer, recollir-lo i empaquetar-lo per a l'exportació. Aquests salaris, d'altra banda -i potser aquesta sigui la part més amarga i absurda de la personalitat del nou capitalisme-, ni tan sols ajuden a desenvolupar les societats que hi aporten la mà d'obra, ja que són salaris que molt sovint arriben per desaparèixer al cap d'un temps i, quan això passa, aquestes societats poc desenvolupades descobreixen que no hi ha hagut temps per fer cap transformació, ja que la deslocalització és per principi un mecanisme que no té en compte el bé comú ni l'interès social. Potser per això mateix Saïd Saâdi és tan clar: "Encara que nosaltres canviem la vida de la nostra gent, diu, són els països que dirigeixen el capitalisme els que s'han d'humanitzar. En cas contrari, estarem abocats a la pobresa i a la violència".

He conegut Saïd, antic ministre socialista, militant social marroquí, durant una trobada a Rabat organitzada per Intermón Oxfam, on també hem escoltat el testimoni de la Naima. Aquesta organització internacional treballa des de fa uns anys amb la societat civil per tal de millorar les condicions laborals i els drets dels treballadors i les treballadores del maduixot, ja que s'ha vist que les condicions de treball són lamentables. La majoria de les treballadores tenen edats entre 13 i 25 anys, viuen en pobles aïllats, i a les 10 o 12 hores de feina als camps i a les fàbriques, dretes, sense poder parlar entre elles, sotmeses a la pressió i als crits constants dels capatassos, als continus assetjaments sexuals -"Segons un estudi que he fet, un terç de les dones el pateixen", diu Saïd-, s'hi han d'afegir una o dues hores de transport diàries en unes furgonetes on es poden arribar a carregar 50 o 60 noies quan només n'hi caben 20.

Un dels objectius de la campanya és aconseguir que els empresaris paguin la seguretat social de les noies, negociar un salari mínim, millorar el transport i donar a les treballadores un document d'identitat, ja que moltes no en tenen. Forçats per aquesta pressió, alguns empresaris estrangers comencen a col·laborar en la millora de les condicions. Saben que, com ha passat en altres indústries, aviat el consumidor descobrirà la sang que regalima dels maduixots. Potser descobrirà també que si als nostres països només creixem en aturats, en algun lloc del món deu haver-hi els obrers. I que els uns i els altres ja formen part de la mateixa cadena productiva en el nou sistema globalitzat.

stats