ENTREVISTA

Ami Klin: “L’autisme és una manera diferent d’estar al món”

Director del Marcus Autism Center d’Atlanta

El doctor nord-americà Ami Klin dirigeix el Marcus Autism Center d’Atlanta i és un dels principals experts mundials en autisme. Divendres passat, durant la reunió anual de la Societat Catalana de Psiquiatria Infantojuvenil de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya al Palau de Congressos de Girona, va centrar la seva intervenció en la necessitat de detectar l’autisme en els primers anys de vida.

Fa 30 anys que investiga l’autisme.

A quines conclusions ha arribat?

En els últims sis anys, primer a Yale i després a Atlanta, hem verificat que l’autisme es desenvolupa durant els dos primers anys de vida i que els problemes poden ser atenuats amb la detecció precoç. A més, els avenços tecnològics dels últims tres o quatre anys ens permeten detectar-lo abans que el nadó tingui sis mesos, de manera que podem pal·liar els retards intel·lectuals i del llenguatge i altres problemes de conducta.

Com ho aconsegueixen?

Tenim un aparell que quantifica la mirada dels nadons des dels primers mesos, a raó de 120 cops per segon. Aquest seguiment ocular ens serveix per estudiar el seu encaix amb el cuidador. De la coreografia de reforç mutu amb el cuidador en dependrà la ment social, el cervell social i, per tant, la capacitat de socialitzar-se. La tecnologia ens permet veure el món a través dels seus ulls i dur-lo al nostre laboratori per estudiar com interactuen amb el món en cada moment, què és important per a ells i què no.

I què és el que els importa?

Depèn de cada cas, però hem de tenir clar que l’autisme és una manera diferent d’aprendre coses del món. Hi ha un espectre molt ampli. Hi ha individus que estan totalment incapacitats intel·lectualment, però n’hi ha d’altres que són superdotats. Alguns no parlen gens i d’altres parlen molt. Les investigacions estan redefinint l’autisme. En lloc de tractar-lo com un trastorn, hauríem de veure’l com una manera d’estar al món, amb una perspectiva única. No és una malaltia mèdica que es pugui tractar i curar.

Quin és l’objectiu, doncs?

Que els individus amb autisme puguin alliberar-se de les conseqüències devastadores que acostumen a patir, la pitjor de les quals és un profund aïllament. Poden treballar molt bé en algunes àrees, n’hi ha que tenen habilitats artístiques increïbles. Seria fantàstic que tinguessin la possibilitat de créixer, de viure independentment, de treballar i de tenir relacions significatives.

En alguns casos ja està passant.

Sí, hi ha adults amb autisme que són professors universitaris malgrat que tinguin problemes de capacitats adaptatives. Però volem que tots els afectats puguin aprendre a relacionar-se en societat, que tinguin la possibilitat de ser independents.

Tot un repte.

Sí, i no només per a ells. La detecció precoç és necessària, però no n’hi ha prou. Només detectar-ho no seria ètic: calen aparells per als metges d’atenció primària, facilitar un tractament accessible a totes les famílies, tenir un impacte en la realitat de cada comunitat. Ara estem fent una investigació amb 36.000 nens de quatre estats nord-americans: Nova York, Geòrgia, Florida i Pennsilvània. La idea és que puguin ser tractats a casa mateix, involucrant els pares i fent-los cursos perquè sàpiguen com actuar.

De moment, la investigació se centra als Estats Units.

És veritat, però també tenim l’oportunitat de fer col·laboracions a Espanya, Anglaterra, Israel i el Brasil. L’autisme és un problema universal i en aquest sentit la detecció precoç ha de ser un repte per a tots els països. En aquests moments, als Estats Units disposem d’onze aparells de detecció, però aviat en tindrem més i segur que arribaran a la resta del món.

¿Quin percentatge de la població pateix autisme?

Quan vaig començar en aquest camp pensava que hi havia quatre individus per cada 10.000 amb autisme i que, per tant, era una afecció molt rara. Ara sabem que un de cada 68 nens té autisme, almenys als Estats Units, Anglaterra i Corea del Sud. No tenim dades de Catalunya, però no hi ha cap motiu per pensar que sigui diferent. Als Estats Units hi ha més de 4,5 milions de casos i el cost social d’aquest trastorn és enorme. Si fóssim capaços d’identificar-lo a temps, d’intervenir-hi i tractar-lo, canviaríem la vida dels afectats i de les seves famílies.