Sempre s'ha dit que una mirada pot ser molt reveladora. En el cas de Josh, l'adolescent que protagonitza Animal kingdom , la mirada en qüestió és la que el personatge dirigeix a un televisor mentre s'aparta per deixar que uns metges examinin el cos sense vida de la seva mare, víctima d'una sobredosi. És una mirada distreta, buida, la clau d'una seqüència que culmina amb l'arribada de la seva àvia, una senyora encantadora d'una dolçor estranyament inquietant. L'escena conté l'essència d'una pel·lícula que explica com la violència es pot inscriure en la naturalesa de les persones quan passa a formar part de la seva quotidianitat.
El debut de David Michôd és un noir ambiciós i personal que reelabora els tòpics del gènere a través de història d'un orfe que es veu enredat en un tens i ombrívol relat de venjança i mort en què haurà d'enfrontar les seves pors i moure's entre la seva família i la llei.
Rebel·lió 'sui generis'
Com el mateix director reconeix, la pel·lícula té un cert paral·lelisme amb Un dels nostres (Martin Scorsese, 1990), en el sentit que tots dos films exploren un món al marge de la llei a través de la mirada d'un protagonista que creix en aquest context. Aquest procés de maduració comporta un cert aprenentatge de codis i rituals i, inevitablement, una progressiva pèrdua de la innocència, que en el cas de Josh ja estava força malmesa. La temptació de l'adolescent és aquí trencar la norma familiar, és a dir, obeir la legalitat, una rebel·lió sui generis que parla amb claredat de la confusió del personatge.
El més interessant és que, com en la cinta d'Scorsese, l'elecció de bàndol no es planteja des de l'àmbit moral, sinó com una qüestió pràctica de pertinença a un grup i, en última instància, de supervivència. No en va els personatges es mouen en un món hostil i amenaçador -el regne animal a què al·ludeix el títol de la pel·lícula- en què els policies (i una corrupta unitat de les forces especials) són el depredador i la família és l'únic refugi, no sempre segur, tutelat des de l'ombra per Janine, la mater familias del clan.
En aquest escenari la violència i la tendresa es fonen contínuament davant la impàvida mirada de Josh, que haurà d'endurir-se molt ràpidament si no vol ser una víctima més d'aquest món inclement.
Inesperada maduresa
Animal kingdom és un debut que no ho sembla. La seguretat de la posada en escena i l'habilitat de Michôd per a la creació d'atmosferes enrarides són més pròpies d'un director experimentat que d'un principiant com ell.
La pel·lícula és generosa en temps morts i moments relaxats que contenen l'alè d'una història marcada per ocasionals esclats de violència, impactes que sobten per la naturalitat amb què encaixen en el relat. Entossudit a conduir la seva opera prima lluny dels camins més transitats del gènere, Michôd alenteix el ritme del relat durant la primera meitat del film -potser massa i tot- i fa un ús abusiu dels plans en ralentí i la música ambiental amb què subratlla sense massa subtilesa la qualitat desassossegadora d'algunes situacions.
Michôd aposta per la creació d'un to molt concret abans que per ofegar d'acció el relat, una estratègia que acaba jugant a favor de la cinta quan aquesta arriba al tercer acte, que remata un final veritablement memorable, tancant l'inevitable i tràgic cicle vital del protagonista.
'Mamma mia!'
Un dels punts més forts de la pel·lícula és el treball interpretatiu del conjunt d'actors i especialment el de Jacki Weaver, nominada al Globus d'Or com a millor secundària, una actriu australiana amb més experiència teatral que cinematogràfica que interpreta amb una perversa ambigüitat el personatge de Janine. Michôd es pren el seu temps per mostrar el veritable rostre del personatge, però quan arriba el moment descobrim com se les gasta aquesta iaia, una lleona que defensa els seus cadells i segella la seva soterrada primacia en el nucli familiar amb uns petons quasi incestuosos.
En un clar contrast, Guy Pearce interpreta l'altra cara de la moneda, un inspector de policia que ofereix a Josh la possibilitat d'una fugida d'aquest món, tot i que no és capaç de garantir-li la seguretat. I en un altre to també destaca la interpretació de Ben Mendelsohn, que encarna un esgarrifant psicòpata, l'oncle guillat de Josh.
Amb la solidesa d' Animal kingdom com a aval, Michôd apunta a ser una nova promesa del cinema de gènere i una punta de llança de la nova generació d'autors australians. Els seus curtmetratges i els guions que ha fet per als films d'Spencer Susser mostren un ampli ventall de possibilitats expressives, des de l'excèntric i desesperat sentit de l'humor de Hesher (2010) al tendre romanticisme en un escenari apocalíptic d' I love Sarah Jane (2008). Tot i la seva curta filmografia, Michôd representa una ferma esperança de tornar a posar en el mapa el cinema australià, més enllà de les produccions de Baz Luhrmann, Jane Campion o algun dels supervivents de la Nova Onada, com ara Peter Weir, Phillip Noyce i George Miller.
