THE NEW YORK TIMESRichard Shine, biòleg de la Universitat de Sydney, va notar la misteriosa desaparició dels ous del gripau gegant que estudiava, el Rhinella marina . Es tracta d'un amfibi llatinoamericà gros, berrugós, del color del fang, que s'havia reintroduït a Austràlia feia anys en un desafortunat intent de controlar els escarabats. Sabia que alguns grans carnívors australians, com ara cocodrils i gats marsupials, havien mort després de fer-se un tip de menjar amb tota innocència aquests gripaus, que són extraordinàriament tòxics. Ara semblava que uns depredadors més petits anaven al darrere dels ous d'aquest amfibi, igual de verinosos. Els estudis de camp van revelar aviat la identitat dels lladres. Per sorpresa dels investigadors, diu Shine, eren els mateixos gripaus, o més ben dit, els capgrossos d'aquesta espècie, que neden cap a cada nova tongada d'ous de Rhinella per "consumir amb desfici" qualsevol petita esfera negra que troben. Fins i tot, quan poden triar entre els seus ous i els d'aspecte semblant d'altres espècies de granotes, els capgrossos de Rhinella es decanten majoritàriament per l'opció caníbal.
La vida després de la metamorfosi no ajuda gaire a defugir les amenaces fraternals. Els científics també han demostrat que els gripaus de grandària mitjana mouen els dits dels peus posteriors per atraure els gripaus petits i empassar-se'ls sencers. "El pitjor enemic d'un gripau gegant és un altre gripau gegant -afirma Shine-. És un món en què els gripaus devoren els gripaus".
Gustos diferents
El canibalisme animal es manifesta de maneres diferents. Hi ha mascles que exigeixen a les seves amants que els devorin i n'hi ha d'altres que volen evitar aquest destí aturant el festeig i fingint amb gran dramatisme el rigor mortis . Hi ha femelles de tití que tenen un comportament propi dels zombis i es mengen les cries no desitjades amb un gust macabre pels cervells; i les cries de cecília -un amfibi sense extremitats que viu al fang-, per alimentar-se, escorxen la seva mare de viu en viu en repetides ocasions.
En el passat, el canibalisme animal es considerava accidental o patològic: si agafeu per sorpresa una conilla en l'acte de donar a llum, el xoc la pot portar a menjar-se els seus conillets. Ara els científics s'adonen que de vegades pot tenir un sentit des del punt de vista evolutiu, i quan en troben un nou exemple, miren de trobar les forces selectives que hi ha al darrere.
Per què els capgrossos dels gripaus gegants es mengen els ous? Els investigadors proposen tres motius: aquesta pràctica accelera la maduració; elimina futurs rivals que, atès el cicle reproductiu de la mare gripau, és gairebé segur que no tenen cap relació amb el capgròs en qüestió, i implica l'explotació d'un recurs abundant, tòxic per a altres espècies però al qual el capgròs és immune. "Estem parlant d'un animal tropical que van traslladar a un dels llocs més secs de la Terra -diu Shine-. El canibalisme és un dels trucs enginyosos que el converteixen en un colonitzador excel·lent i una màquina per a la supervivència".
Amor caníbal
Maydianne Andrade, biòloga de la University of Toronto Scarborough, a Ontario, ha estudiat l'aranya Latrodectus hasselti , un tipus de viuda negre els mascles de la qual es llancen de bona gana a la mandíbula de les seves companyes, que són molt més grosses. Andrade ha descobert que aquest autosacrifici no és més que l'acte final d'un elaborat ritual de festeig que pot durar hores. El pretendent fa vibrar els fils de seda de la teranyina fent saltirons. S'abalança sobre la femella, fa temptadores tombarelles prop de la boca de la femella i després retrocedeix fent la figuereta. La femella permet que el mascle la munti i li ompli una de les espermateques. Després, el mascle torna a ballar al voltant de la femella, que li permet omplir-li l'espermateca número 2, els genitals del mascle es trenquen per contribuir a segellar el tracte i s'ha acabat. El mascle s'abalança de debò cap als quelícers (les peces bucals) de la femella, que se'l cruspeix en un moment. I pobre del pretendent que no sigui prou agosarat! La femella interromprà la seva lànguida rutina, se'l cruspirà prematurament i a l'instant s'aparellarà amb un rival moguda pel despit.
Andrade afirma que l'actuació suïcida d'aquest mascle té un sentit. Els mascles tenen la mida d'un gra d'arròs que s'emporta el vent, mentre que les femelles es distribueixen d'una manera molt irregular i són difícils de trobar, fins al punt que una gran majoria de mascles no en troben mai cap. Per tant, els pocs afortunats que en troben una no poden perdre ni un minut: és la seva única oportunitat de tenir descendència. "D'això en diem una inversió terminal", afirma Andrade.
Als mascles amb més perspectives de lligar la idea del canibalisme conjugal segurament no els sembla tan sexi. En algunes espècies d'aranya vídua, els mascles se senten atrets sobretot per les femelles que fan olor d'haver menjat fa poc i que, per tant, són menys propenses a veure la parella que s'acosta com un àpat.
Fer-se el mort
En estudiar una altra aranya petita, la Pisaura mirabilis (d'1,22 centímetres de llarg), Trine Bild, de la Universitat d'Aarhus, ha descobert que els mascles fan servir una tàctica melodramàtica per evitar el canibalisme de les femelles. Per seduir-les, els presenten com a regal de noces un insecte acabat de capturar i embolcallat amb seda. El mascle aprofita aleshores per copular. I per què ella no se'l mengi a ell també fingeix que està mort.
Mares sacrificades
Un altre espectacle que fa posar els pèls de punta és el tipus de canibalisme que s'ha descobert fa poc en dues espècies de cecílies. Les mares es comporten com unes santes. Durant els tres mesos posteriors al naixement de les cries, la mare es queda al seu costat perquè se la mengin literalment unes quantes vegades.
Durant tres dies, la capa externa de la pell de la femella es va inflant gradualment gràcies als lípids i es posa pàl·lida i brillant. Quan està madura, mitja dotzena de cries famolenques l'envolten i, amb unes rengleres de dents temporals i especialitzades que semblen culleres amb ranures o garfis, la pelen, com si fos una patata, de dalt a baix. Estiren i estiren, i es barallen pel tall.
"Al cap de 10 minuts d'activitat frenètica han escorxat la mare de viu en viu", segons Wilkinson, del Museu d'Història Natural, que ho ha estudiat. Com una marededéu que dóna el pit al nen Jesús, "es manté plàcida tota l'estona", afirma Wilkinson.
Te'l menjaries
Però no totes les mares són màrtirs i fins i tot les bones poden tenir moments monstruosos. Els titís solen tenir fama de sentir un afecte exagerat per les seves cries. En un número recent de la revista Primates , Laurence Culot -de la Universitat Estatal de Sao Paulo- i els seus col·legues afirmen que han estat testimonis d'un estrany cas de canibalisme maternal entre titís de bigotis salvatges del Perú.
Una tití mare, amb el fill acabat de néixer en braços, buscava fruites amb la seva filla gran. L'escena era encantadora: un mico petitet d'allò més bufó aferrat a la pell de la mare. De sobte, els investigadors van veure que la mare mossegava el crani del nadó i se'n menjava el cervell. I quan la mare va haver enllestit tot el cap, la filla gran es va menjar un tros d'espatlla. Em va sorprendre moltíssim, no m'esperava veure una cosa així entre els titís salvatges", afirma Culot. "No podia deixar de pensar: «Oh, Déu meu, i jo m'he deixat la càmera!»"
Els investigadors creuen que, en certa manera, aquest acte tan macabre era una manifestació d'amor maternal. Va resultar que la filla gran estava aleshores embarassada. Els titís petits demanen tanta atenció que criar-los és cosa de tot el grup; per tant, si el nadó hagués sobreviscut, la cria de la filla no hauria tingut cap oportunitat. Mare i filla van fer un pacte a través d'un acte compartit de canibalisme.
