ENTREVISTA

André ‘Speedy’ García: “La limitació més gran és la falta de força mental”

Néixer sense un braç no ha impedit el jove portuguès André García assolir el seu somni: ser ballarí de 'breakdance'

Néixer sense un braç no ha impedit el jove portuguès André García assolir el seu somni: ser ballarí de breakdance. Les seves habilitats i l’esperit de superació li han valgut el sobrenom de Speedy (veloç) i l’han portat a Barcelona on, de la mà del Grupo Sifu, ha actuat a l’espectacle La Nit Més In al Gran Teatre del Liceu.

Havies ballat mai davant de tanta gent o en un espai com aquest?

És la primera vegada. També és la primera oportunitat que hem tingut amb Ritmos Urbanos de fer un xou com aquest, més inclusiu. És molt excitant treballar en un espectacle com aquest perquè m’hi sento molt identificat. Volem que el xou inspiri i que transmeti una història que millori la percepció que té la gent de si mateixa i del seu potencial.

I com transmets tot això al públic?

Sobretot amb moviments. A mi em falta una mà, però he escollit ballar un estil que és molt complicat per a una persona amb qualsevol tipus de limitació física: el breakdance. Així és com intento mostrar a la gent que tot és possible si hi poses la ment. Crec que la limitació més gran que pots tenir és la falta de força mental per perseguir les coses que creus que pots fer.

Un missatge potent

És una de les coses que m’agradaria continuar fent amb la meva vida. Vull intentar canviar la vida de la gent amb l’exemple del que faig. Donar-los forces per buscar i perseguir els seus somnis. I lluitar per ells. Si de les 2.000 persones que hi caben al Liceu en puc tocar dues o tres... O només una! Per això també sento el pes de la responsabilitat d’estar en el meu millor jo i intentar treure el millor dels altres.

Quin ha sigut el teu procés?

He hagut d’afrontar molts reptes i el que m’ha mantingut intentant-ho una vegada i una altra ha sigut sempre la creativitat. Intentar adaptar les coses que estava veient que feia l’altra gent i buscar la manera de treballar el meu cos per aconseguir-ho jo.

Cal tenir molta passió...

Especialment això. S’ha d’estimar el que fas. És la cosa més important. Cal tenir passió i amor per la forma d’art que facis o pel que sigui que vols fer. L’art és una de les maneres més expressives de fer-ho, però això s’aplica a qualsevol aspecte de la vida: des de cordar-se les sabates a cuinar. Si penses que pots fer-ho i hi poses passió, si no tens aquesta limitació al cap, tot és possible.

Però podies haver escollit qualsevol altre art o tipus de ball, que poguessis fer amb una sola mà... I, tot i això, vas escollir el breakdance , que no és fàcil fins i tot per a gent amb dues mans.

Sempre m’han agradat els reptes. Quan era petit, a la meva família sempre em van impulsar a intentar fer coses, en comptes de posar excuses. La primera vegada que vaig veure breakdance em va emocionar. L’expressió del cos, els moviments complicats, els girs, l’adrenalina... I també la barreja de tot això amb la música. Em vaig sentir tan entusiasmat que havia de provar-ho.

D’on et ve la passió pel ball?

Vaig néixer en una família de gent molt artista. La majoria dels meus familiars es dediquen a la música. No tots treballen d’artistes, però tots tenen la passió per l’art. El meu pare toca el saxo, la meva germana la flauta... Jo solia tocar la trompeta. La meva mare feia balls tradicionals i va ser la primera a fer-me pujar als seus peus i intentar fer-me ballar.

Quan va arribar el breakdance ?

Tot va començar com un joc de nens. Vaig començar quan tenia 15 anys al pati de l’escola amb dos amics. Vèiem vídeos a internet i intentàvem copiar el que vèiem. Utilitzàvem programes informàtics per posar les imatges a càmera lenta i imitar pas a pas cada moviment. Crec que això és el que em va fer pensar que era possible per a mi ballar breakdance. Perquè estàvem tots junts intentant esbrinar la manera de fer-ho: ells intentaven alguns passos i jo d’altres.

N’hi devia haver que no podies fer.

Sí. Però no hi ha una manera perfecta de fer cada moviment. Això va ser el que em va fer encara més apassionat del breakdance : no hi ha límits de com s’han de fer suposadament els moviments; només els has de fer. Sempre és un viatge personal i això és molt alliberador.