"Posar cera, treure cera". La famosa frase del senyor Miyagi en la mítica Karate Kid és tot el que arriba a saber molta gent sobre les arts marcials. De fet, la idea general que se'n té està mitificada per la seva associació al cinema, ja sigui a través d'aquell film i les seves seqüeles, de les pel·lícules de Bruce Lee o de l'abundant cinema asiàtic especialitzat en el gènere. Les més populars, esclar, són les arts marcials orientals, tant les xineses com les coreanes i japoneses, però en el fons encara hi ha molts prejudicis i sobretot un gran desconeixement sobre el tema. "Les pel·lícules han jugat un doble paper; molta gent les ha conegut a través seu, però també s'han quedat amb una imatge superficial", explica el sensei (mestre) Xavier Teixidó, director del Shoshinkan Dojo i redactor en cap de la revista El Budoka. Jordi Marcos, un altre sensei que practica arts marcials des de fa gairebé 30 anys i que actualment imparteix aikido i iaido a l'escola Musho Shinden Ryu, reconeix, en canvi, que ell es va iniciar amb el taekwondo seduït pel fenomen Bruce Lee. Però, segons diu, al gimnàs es va adonar "que el cinema era cinema" i va descobrir "la transmissió d'uns valors de vida: la disciplina, la superació i la recerca de la realització com a ésser humà".
Són un esport?
En si, les arts marcials no són un esport, però cal distingir entre les arts marcials que s'han esportivitzat i les tradicionals. Una mateixa disciplina com el karate, per exemple, té la versió esportiva i la versió tradicional, amb totes les escoles que han desenvolupat cada una de les versions amb característiques específiques. El sensei José E. Bouzas, que en practica des de fa 51 anys i és el director tècnic de l'Associació Espanyola de Dento Karate Do i ostenta el 6è dan de karate shotokan tradicional, n'explica bé la diferència: "S'ha de desmitificar que és violent i que és un esport, perquè és un art marcial". Bouzas, que pertany al club de karate de la Universitat de Komazawa (Tòquio), afegeix: "La gent no ve al dojo a competir o a pegar-se. La raó perquè la gent hi ve és el dojo kun".
El dojo kun
El dojo kun són una sèrie de preceptes que va escriure el fundador del karate shotokan, el sensei Gichin Funakoshi (Okinawa, 1868-1957) que són recitats pels practicants d'aquest estil de karate quan acaba l'entrenament: "Perfeccionar el caràcter, ser lleial i sincer, tractar de superar-se, respectar els altres, cultivar l'autocontrol". De fet, potser és el millor resum del que es vol assolir amb la pràctica de qualsevol art marcial, del seu vessant espiritual, a banda de la seva aplicació en defensa personal.
El judo també és una art marcial que té força notorietat, malgrat que potser és més conegut en la seva faceta esportiva des que va ser nomenat esport olímpic als Jocs del 1964. "En el judo s'aprofita la força i l'energia del company per poder-lo vèncer, buscant la màxima eficiència amb el mínim esforç, però també és molt important ajudar-se els uns als altres per anar millorant", comenta un practicant d'aquesta disciplina. En els últims anys, la pràctica de l'aikido ha anat guanyant popularitat i el nombre d'interessats i practicants ha augmentat considerablement. Val a dir que, últimament, l'oferta de dojos i gimnasos especialitzats per iniciar-se en gairebé qualsevol art marcial no para de créixer.
La pràctica al Japó
¿En què es diferencia la pràctica de les arts marcials al Japó i a Occident? "Al Japó són més visuals, s'expliquen menys amb paraules i més mostrant-ho", explica, a grans trets, Jordi Marcos. "Aquí s'explica d'una manera més pedagògica", confirma Teixidó. "Allà forma part del procés educatiu, està integrat en l'educació des que són ben petits i s'ho agafen més seriosament", constata Bouzas.
Coincideixen que qualsevol persona pot practicar arts marcials, no importa el sexe ni l'edat. Només cal perseverança i tenir-ne ganes; cadascú avança al seu ritme. És, diuen, un aprenentatge personal que dura tota la vida.
