Asa omple la sala Bikini i desplega optimisme en un concert impecable
Sense cap imperfecció. Així va sonar dimecres l'esperadíssim concert d'Asa a Bikini, una de les apostes més innovadores de l'eclèctic Festival del Mil·lenni -en la programació, el concert d'Asa s'ubicava entre els de dos veterans com José Feliciano i Sylvie Vartan-. La cantautora nigeriana nascuda a París ja havia tocat un parell de vegades a Barcelona, però s'estrenava en una sala per presentar el segon treball, Beautiful imperfection (2010), una injecció d'optimisme, color i felicitat que, veient el ple absolut a Bikini, queda clar que ha arribat com una benedicció en plena època de deslluïment i pesadesa generalitzada. Simpàtica i bromista, i força lluny de la imatge seriosa que mostra a la portada del disc -malgrat la qualitat de la fotografia de Jean-Baptiste Mondino, un dels millors retratistes del món-, Bukola Elemide Asa va sortir vestida de groc desafiant la coneguda superstició que assegura la mala sort que porta aquest color a dalt de l'escenari.
Des del primer minut de concert, la cantautora parisenca criada a Lagos va anar desgranant un per un els temes que configuren el seu últim treball: Ok ok , Maybe , Baby gone … Són cançons de soul-pop en estat pur que van fer moure -amb problemes, en l'inexistent espai lliure que quedava a la sala- un públic curiosament gens jovenet però d'allò més aplicat a l'hora de cantar lletres tan esperançadores com les que obren un dels temes més aplaudits de la cantautora, Why can't we : " Woke up early this morning whith a smile on my face ". La seva veu inconfusible, plena de calidesa i de matisos i en què queda palès el seu origen africà, va estar acompanyada impecablement pels cinc músics que formen la seva banda i per la veu no menys seductora d'una corista a la qual Asa va presentar, a més, com una excel·lent perruquera, capaç de fer-li a ella els seus excèntrics monyos.
Quan l'ambient ja estava més que caldejat, Asa va fer un parèntesi per interpretar Fire on the mountain, un dels temes estrella del seu primer disc, Asa (2007), resultat de la seva anterior etapa, especialment activista i compromesa amb les causes del seu país. Cap a la recta final de l'atapeïda vetllada, Asa es va deixar anar en discursos en què no van faltar les mencions a la seva mare, a la felicitat i als motius de pes que tenim al nostre país per estar contents. Entre altres, el menjar, i se'n va confessar una amant incondicional.
El moment àlgid del xou va ser quan la nigeriana es va desprendre de les sabates de taló i es va llançar a ballar, demostrant que les seves arrels no només l'han dotat d'una veu prodigiosa. Tot i que excessivament perfecta -es va trobar a faltar que l'africana es deixés anar una mica més, almenys en els bisos-, Asa ens va regalar bon ambient i bones dosis de ritme que van dibuixar un somriure als llavis de tots els assistents.
