Josep Vicent Frechina: “Associar-se garanteix que es posi en primer pla el bé comú, no el personal”

MassalfassarHa participat en la creació de l’Associació Tramús, Tradició i Música, i del Col·lectiu de Músics en Valencià Ovidi Montllor. És evident que creu en la feina col·lectiva. Però la fórmula no està en declivi?

A escala social hi ha un gran desplaçament del fet col·lectiu al fet individual. La xarxa hauria d’haver potenciat el fet col·lectiu però ha potenciat l’individualisme, perquè ha creat la cultura de l’autoexposició i l’autocelebració. Per contra, la gent que érem joves els anys 80 teníem una tradició associativa que venia de l’àmbit parroquial, dels Moviments Juniors o dels grups de scouts i, de grans, vam reproduir la fórmula.

Què es perd si desapareix el model?

Desballestem la societat, perquè el moviment associatiu és la columna vertebral, el canemàs sobre el qual està construïda. Les institucions tradicionals com la família i l’Església estan en crisi, i si no creem institucions alternatives poderoses estem dissolent la societat, convertint-nos en éssers individuals i aïllats que contactem amb altres virtualment, i és difícil treballar per la transformació social i la millora de la vida de tots si cadascú va a la seua. Associar-se garanteix que es posi en primer pla el bé comú, no el teu personal.

¿Creu que hi ha un menyspreu per la cultura popular?

Sí, històricament el terme s’ha utilitzat amb eixa intenció. S’hi ha afegit l’adjectiu popular per distingir-la de la cultura presumptament verdadera. Però els últims trenta anys s’ha produït una revalorització progressiva de molts elements de cultura tradicional i, fins i tot, s’ha fet l’evolució de patrimonialitzar-la. L’evolució és positiva, i un fenomen com el del cantant Pep Gimeno, Botifarra, evidencia que la cultura tradicional, segons com es mostre, té potencial per atraure molta gent. De fet, al País Valencià no hi ha ara cap escriptor, pintor o cuiner que siga tan famós com el Botifarra. És a dir, tenim un personatge de cultura popular que és el personatge més important de cultura, ja sense adjectius.

Per què rebutja el foklorisme?

M’agrada la cultura popular com a vivència i no com a record o nostàlgia. Ni com un objecte que es trau de tant en tant de l’armari per recordar què érem i es torna a guardar. Vull una cultura popular que tinga sentit hui. L’altra és una cultura popular mistificada. Si no forma part de la quotidianitat no és cultura popular, és una altra cosa.

Però el Botifarra ha tingut èxit amb un repertori tradicional no vinculat al present, com sí que va fer Al Tall.

Ell agafa les cançons antigues sense disfressar-les d’antigues, simplement les torna a cantar. Ho fa amb una credibilitat i una autenticitat que fa que la gent s’emocione. Està fent una operació en teoria museística, però que s’insereix del tot en el present. Quan algú balla un bolero amb robes antigues i marcant una certa distància, hi ha un problema de comunicació, li manca veritat, es veu com un espectacle de restauració del passat sense més transcendència. Però quan el Botifarra puja a l’escenari té alguna cosa de veritat; la gent veu el seu passat, s’hi identifica i el sent viu. És el que genera l’emoció, eixa il·lusió de continuïtat amb el que un percep com les seues arrels.

Eixamplem la mirada. Quina és la salut de la música en català?

Excel·lent, probablement la millor de la història.

Per nombre o per qualitat?

Qualitativament ja depèn dels paràmetres amb què s’analitze, però quantitativament és evident, per diversitat i per ventall estilístic.

Però no compta amb noms de la dimensió d’Ovidi Montllor, Serrat, Llach o Raimon...

Amb tanta quantitat la qualitat és desigual, però hi ha coses de qualitat extraordinària que tenen tanta incidència social com la dels autors de la Transició. La diferència és que el públic està més segmentat i no hi ha res tan transversal. Ara Rosalía ven molts més discos que Serrat, i de llarg.

Però té més qualitat?

Serrat és un dels millors escriptors de cançons dels últims 40 anys al món, així que abans de fer cap comparació amb Serrat cal pensar-s’ho bé.

Per què la música en valencià sembla més fecunda en el registre lúdic?

Per optimització de recursos. En qualsevol colla d’amics segur que un toca la dolçaina i un altre a la banda de música, i si es decideixen a fer un grup necessàriament hauran d’incloure dolçaina i vent, i això només encaixa amb propostes festives.

¿No té res a veure amb eixe caràcter valencià suposadament expansiu?

Podria tenir-hi a veure, però crec que és més eixa optimització de recursos. I el procés d’imitació d’Obrint Pas.

Per què al País Valencià arriba tan poca música de les Illes Balears?

Hi ha un problema terrible, i és un dels grans fiascos de la Transició: no es va construir un mercat cultural català, va ser boicotejat. I amb el procés autonòmic consolidat les fronteres s’han fet més impermeables. I el que ha quedat dels Països Catalans és un sistema radial on tot passa pel Principat. No hi ha relacions pròpies del País Valencià amb les Illes, ni del País Valencià amb la Catalunya del Nord, ni de les Illes amb la Catalunya del Nord. I, aleshores, el País Valencià i les Illes s’han desconnectat. I això és dramàtic per a la cultura.