Blanca Soler: “La meva vocació, ser mestra, es va convertir en el meu malson”

Professora, autora de ‘Dies de tot’ Intimista Blanca Soler, professora de llengua i literatura i germana dels mediàtics Toni i Sílvia Soler, debuta en la literatura amb ‘Dies de tot’ (Columna). Hi barreja les reflexions del seu vessant de mestra amb les memòries de la seva vida per acabar redescobrint-se

Una depressió i un diagnòstic de fibromiàlgia la van allunyar un curs i mig de les aules quan en tenia “cinquanta llargs”. Els primers mesos van ser molt durs perquè no sabia què fer amb la seva vida. Però en una de les moltes nits d’insomni es va asseure davant l’ordinador per mirar d’ordenar els pensaments. L’exercici va ser terapèutic i passar estones davant el teclat es va convertir en un costum. D’aquí n’ha sortit Dies de tot (Columna), en què Blanca Soler, professora per vocació, reflexiona sobre la seva vida, la seva pèrdua de vocació i l’actual estat de salut de l’educació.

Es va fer professora per vocació però un dia el pànic no la deixava entrar a l’escola. ¿Com va arribar a aquest extrem?

Primer pensava que era una mala època; després, que ja ho arreglaria; el següent pas va ser tenir migranyes i trobar-me davant d’una classe plena d’adolescents i no poder parlar per una pressió al pit que no em deixava respirar; fins que va arribar un dia que em vaig trobar a la porta del centre i no podia entrar-hi. Durant mesos, ja de baixa, vaig estar fugint perquè em feia pànic pensar que em podia trobar algun alumne o exalumne, tot i que hi tenia una bona relació. No acabar la meva vida professional de la manera que jo esperava ha sigut el meu gran disgust.

¿Aquest temps allunyada de les aules li va servir per recuperar la vocació?

Personalment vaig aprendre que a la vida no cal córrer tant, ni fer tantes coses. A vegades t’has d’aturar a reflexionar, rumiar i, sobretot, a escoltar el cos i la ment. Professionalment l’aturada em va servir per confirmar el pànic que ja tenia.

Quin era?

L’educació de les futures generacions se’n va en orris.

En el llibre va desgranant els motius, i un són les TIC...

L’adaptació de les TIC ha sigut molt i molt ràpida a les escoles, igual que a la societat. Els mestres han hagut de fer un sobreesforç sense la seguretat d’estar-ho fent bé perquè tot és massa nou. S’ha arribat al punt que els alumnes fan un treball sense consultar ni un llibre, només miren les primeres quatre web que es troben.

¿Les TIC no són bones, doncs, per al sistema educatiu?

Sí, però s’ha d’anar amb molt de compte per no fer malbé la part bona que tenen i perquè, sobretot, no es converteixin en una mena de xarxa que ho engloba tot i anul·la l’esforç i la responsabilitat dels alumnes.

També parla dels canvis que s’han produït en la relació entre pares i fills.

La meva opinió és que els pares s’han oblidat una mica del seu paper i donen massa marge als nens. Són els pares els que han de triar què han de fer els petits i fer-ho junts per ajudar-los a créixer i, així, quan toqui, puguin anar sols. En els últims anys he rebut missatges de pares contra una mesura que havia pres amb el seu fill sense ni preguntar-me si la decisió era correcta o no.

Es qüestiona massa el mestre?

Exacte. Quan els mestres prenem una decisió, excepte en casos molt excepcionals, ho fem sempre pensant en el bé dels alumnes.

Com s’ha passat del “Fill, què li has fet al mestre?” de fa 30 anys al “Mestre, què li has fet al meu fill?” d’ara?

No sé com hi hem arribat, suposo que hi influeixen diversos factors, com la crisi econòmica, uns horaris laborals dels pares que no ajuden gens a criar un nen, que la societat premia uns valors que no són els que ensenyem... Vaja, que tot suma i molts cops els adolescents de 16 anys tenen un comportament a l’aula molt difícil, protesten per tot. He tingut alumnes que m’han qüestionat per què han de fer un treball si poden anar a la tele i guanyar un dineral per explicar quatre coses personals.

I a tot això cal afegir-hi els canvis de lleis educatives...

Un pla d’estudis ha de ser molt ben pensat pels entesos i per qui és a l’aula, que sap com s’aplicarà perquè pugui assentar-se bé en el sistema educatiu, i treballar-lo amb calma. El que no pot ser és que quan un professor ha preparat una feina projectada a quatre anys i en la qual ja ha detectat els aspectes que pot millorar, arribi algú i li digui que ja no ha de fer allò, sinó una altra cosa per a la qual tampoc l’ha preparat ningú.

No hi ha autocrítica?

Sí, potser hem sigut massa obedients, és a dir, si el primer dia haguéssim dit que no a fer tal reforma, que era una animalada, potser hauria anat millor. Ara bé, crec que no podem lluitar contra el canvi tan vertiginós que ha fet la societat. Si no hi ha una nova actitud des de la societat, des de dins de l’aula és molt difícil lluitar-hi.

No es pot reconduir, doncs?

Jo ho veig com un desastre i ho he viscut així, però entenc que hi ha companys que ho viuen d’una manera completament diferent.

Ja ha tornat a les aules després de la pausa. Com va ser el retorn?

Em va costar molt perquè no em venia de gust. El primer dia el vaig viure molt angoixada i trista perquè la meva vocació, el somni de la meva vida, es va convertir en un malson. Era una fase de tristesa perquè l’ensenyament tal com jo el veia no anava pel camí per on havia d’anar. Després et quedes amb una sensació de desengany i ho procures fer tan bé com pots.