BARCELONA

Barcelona empeny els menys formats a la perifèria

La meitat dels 80.000 immigrants que rep cada any la ciutat són adults joves amb estudis superiors

Els que neixen a Barcelona en un barri de renda baixa i han cursat estudis primaris tenen un 30% de possibilitats de traslladar-se a un barri de renda alta. Els que han acabat els estudis superiors, un 60%. A això s’hi ha d’afegir que aquests barris -normalment els més cèntrics, amb alguna excepció, com la Vila Olímpica- també són els preferits dels immigrants amb formació superior. El resultat és que s’empeny la població amb menys formació cap a les zones més perifèriques o “suburbanes” de la ciutat, segons un estudi de l’investigador Antonio López, del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

López, que ha tingut accés per primera vegada als moviments del padró municipal segons el nivell d’estudis, explica a l’article Atracció de talent i polarització socioeconòmica a Barcelona que a la ciutat arriben cada any uns 80.000 immigrants de fora, i que la meitat tenen entre 25 i 39 anys i estudis universitaris. D’aquests nouvinguts, un 45% són de la resta de Catalunya, un 35% de l’estranger i un 20% d’Espanya. López assegura a l’article que la idea que la majoria d’immigrants tenen un nivell de formació baix “correspon, en tot cas, a etapes migratòries del passat”.

On van els immigrants?

Aquests nouvinguts no es distribueixen de manera homogènia quan arriben a la ciutat. “Tot el poder que té Barcelona per atreure població qualificada no el té per distribuir-la uniformement”, diu l’article. Els districtes de Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu, els barris del Besòs i els de la Marina del Port i del Prat Vermell són on acaben vivint la majoria dels que tenen menys formació. En canvi, és més fàcil que els immigrants universitaris acabin vivint en barris del centre de la ciutat o en altres especialment valorats, com la Vila Olímpica i el districte de Sarrià-Sant Gervasi.

Els immigrants amb formació superior i nacionalitat espanyola, incloent-hi els que vénen de la resta de Catalunya, van a parar sobretot al barri de Gràcia, encara que també es concentren a l’Eixample, Sants, el Poble-sec, les Corts, Sarrià, el Poblenou i la Vila Olímpica.

La població que ve de l’estranger i té formació universitària també s’instal·la en aquests barris, però sobretot ho fa a la Vila Olímpica -un 74% dels estrangers que hi van a viure tenen estudis superiors- i en zones com Pedralbes, Sant Gervasi-Galvany, Sarrià i les Tres Torres (70%). També té tendència a anar a parar a Ciutat Vella.

Els que es mouen de barri dins de la ciutat i han viscut fins ara en una zona de renda baixa tenen més tendència a quedar-s’hi si no tenen estudis superiors. Tot això fa que la ciutat “cada vegada es polaritzi més”, explica López. Assegura que, així com es diu que els pobres són cada vegada més pobres i els rics més rics, passa el mateix amb els barris de la ciutat. Segons el demògraf, “el patró actual de la mobilitat residencial interna dels barcelonins accentua les ja existents diferències socioeconòmiques al territori”.

Analitzar l’expulsió

“És d’esperar que cada cop més persones es despengin d’aquesta cursa per residir als barris més elititzats” i vagin a parar a les zones que hi limiten, encarint-les, i arraconant cada vegada més la població amb menys formació i rendes més baixes. López no s’atreveix encara a parlar de processos d’expulsió de la població menys formada de determinats barris. “És molt complicat, s’ha de fer una anàlisi molt a fons, és un gran repte per als demògrafs”, apunta, però no descarta que Barcelona pateixi processos d’aquesta mena com els que han afectat ciutats com Nova York i Berlín. “Encara que aquí els canvis són més lents, per la tendència a tenir l’habitatge en propietat, als llocs on hi ha més lloguer són molt més ràpids”, diu.

Perquè Barcelona “no mori d’èxit”, avisa López, “ha d’incorporar polítiques redistributives dels beneficis que genera l’atracció de població qualificada”. S’han de trobar mecanismes que permetin que la població amb menys diners pugui continuar vivint als barris més valorats, alerta. Si no es fa, s’estarà aconseguint una ciutat cada vegada més desigual, com les d’altres països on hi ha zones en què l’habitatge “s’ha convertit en un bé exclusiu, i excloent” que es va escampant des dels barris centrals.

Més continguts de