TURISME

“A Barcelona els turistes i els residents són com l’aigua i l’oli”

Una ciutat renuncia a una part quan s’obre al turisme, segons els experts

“No hi ha turisme sense canvis socials i culturals. Evitar que el turisme et canviï és complicat”. Són paraules d’Agustín Santana, doctor en antropologia i professor convidat a les jornades Turisme: perspectives locals i tendències globals, organitzades pel Cidob i en les quals experts de tot el món van debatre sobre l’etern conflicte entre el turista que visita un país i el ciutadà que l’acull.

Per a Santana, qualsevol territori que es vol obrir al turisme s’acomiada irremeiablement d’una part d’ell mateix. “Quan convertim un element cultural en un objecte turístic, sempre s’ha de fer alguna renúncia: el que tu tens no és directament presentable per al consum”, assenyala. I ho explica amb un exemple: “És com quan un mexicà rebaixa el picant dels seus plats”. Els experts parlen del concepte turistificació per referir-se a aquest procés a través del qual una realitat històrica, social o cultural es converteix en un valor al mercat turístic. “Veiem el món a través de les ulleres de la nostra cultura -continua Santana-. Per això, quan volem vendre alguna cosa a un turista, hem de mirar a través de les seves ulleres. I això, vulguem o no, té efectes sobre la nostra pròpia cultura”.

Sigularitzar-se per ser iguals

Segons aquest antropòleg, l’únic turista sense efecte sobre la societat és el que és invisible. “I encara no existeix, excepte en la virtualitat d’internet”, riu. Per a Yolanda Onghena i Claudio Milano -investigadora sènior del Cidob i economista i antropòleg, respectivament-, actualment en la turistificació se solapen “la mercantilització i la culturalització” per satisfer el turista en la seva recerca d’experiència, autenticitat i exotisme. “Ara tots els destins volen singularitzar-se, volen ser únics”, afegeix Agustín Santana, i amb les ànsies de presentar-se sota aquesta etiqueta als ulls del turista “els destins acaben sent tots iguals”.

De fet, per a Onghena i Milano, el turista no deixa de ser “un consumidor”, i la turistificació “és el preu que es posa a un desig, és una oferta que es torna exòtica, una atracció que es torna demanda”.

En aquest escenari, és difícil evitar el xoc entre els visitants -que tenen unes determinades expectatives sobre el que volen trobar-se-, i els residents, que no volen veure la seva cultura pervertida per satisfer les necessitats d’un grup forà.

Òscar Casanovas, professor de dret i política turística, assenyala que “no hi ha cap instrument jurídic específic per protegir el ciutadà del turista”, i que l’única eina que es pot utilitzar és el concepte de sostenibilitat, de manera que hi hagi un equilibri. “¿Com redueixes el nombre de turistes sense reduir el nombre de llocs de treball que generen?”, afegeix Agustín Santana, que assenyala que la clau és donar més importància a escoltar la ciutadania: “Hem de conèixer bé tant els que vénen a un destí com els que hi viuen”.

Casanovas és més radical, i afirma que l’activitat del turista és sovint incompatible amb la del resident. “A Barcelona hi ha un problema clar de convivència; els turistes i els residents són com l’aigua i l’oli”, diu, i per això opina que el vessant jurídic del conflicte encara és un tema pendent, i que, en la seva complicada relació, probablement les dues parts “hauran de cedir una part dels seus drets en favor de l’altra”.

Jordi Bacaria, director del Cidob i catedràtic d’economia, denuncia que molts barcelonins han canviat de barri per escapar del turisme, però alhora avisa que hi ha actituds molt hipocresies: “De vegades els que es queixen més són aquells a qui agrada més moure’s pel món”. Bacaria trenca una llança a favor dels viatgers i lloa el seu poder transformador, no sempre negatiu. “Als anys 50, gràcies a ells el biquini va poder més que la Guàrdia Civil”, sentencia.

Més continguts de