Belén Rueda: "Pensava que la interpretació no era per a mi"

Ens vam trobar al Teatre Grec, només dues hores i mitja abans de l'estrena del muntatge La caída de los dioses , dirigida per Tomaz Pandur i basada en la pel·lícula de Visconti. "Estic una miqueta nerviosa", confessa, amb la seva veu amable i tendra, gairebé maternal. "I m'encanta el lloc: com més t'agrada un lloc, més nerviosa estàs".

Abans només havies fet Closer al teatre, i ja fa 4 anys. Per què tan poc teatre?

Perquè tinc filles! Sé que sona fatal dir-ho, però és així. Amb Closer vam estar sis mesos a Madrid i sis mesos de gira i el teatre coincideix amb els horaris de les nenes. Entre setmana havia de sortir de casa a les sis, com a molt tard, i elles surten de classe a les cinc. Ho portava fatal, i estant separada encara és més difícil.

Sempre has tingut molt en compte les teves filles.

Sí, però hi ha vegades que has de mirar-te la teva vida des de fora i pensar en tu. Una pel·lícula, per exemple, que són dos mesos de rodatge: penses que dos mesos en les seves vides tampoc no són tan importants. Però sempre ho consulto amb elles i ho parlem, i intento passar el màxim temps possible amb elles .

I les teves filles com ho porten això de veure la mama plorant tan sovint per la pantalla?

Ho tenen molt clar. Em diuen que ja va sent hora que faci una comèdia, que les tinc molt tristes! Amb el teatre és diferent, et veuen patint en persona. És curiós.

I ara per què has acceptat fer La caída de los dioses ?

Alguna altra vegada m'han ofert coses que m'agradaven però estava fent altres projectes. I mentre pugui, que no sempre serà així perquè ja sabem que la meva professió té alts i baixos, m'agrada fer una sola cosa. Feia anys que tenia moltes ganes de treballar amb el Tomaz Pandur i quan em va trucar per proposar-m'ho jo estava a punt de començar el rodatge d'una sèrie i li vaig haver de dir que no! Gairebé m'agafa un atac de cor. Però la sèrie va caure i aquí em teniu.

Una obra amb un tema potent: l'ascens del nazisme.

Sí. És la història d'una família i alhora és la història del que va passar en la història en aquell moment i s'hi poden fer molts paral·lelismes. M'agrada perquè és una funció molt coral i hem creat un ambient fantàstic amb la companyia, que no té res a veure amb el que veurà la gent. A l'obra, el que queda viu és perquè és molt llest o és molt dolent!

T'has preparat molt per fer l'obra. Cal conèixer la història per interpretar el teu paper?

Tinc una feina meravellosa, perquè t'obliga a ficar-te en diferents mons, no només a nivell històric, sinó també a nivell personal. És molt important ficar-s'hi: en aquest cas concret, no és el mateix veure el moment històric des del present que des del moment en què van passar les coses, perquè nosaltres sabem què va passar. I ells no. I això fa que els personatges ho facin tot amb una gran intensitat i ingenuïtat, i no s'imaginen el que arribarà. Per a mi és una oportunitat per enriquir-me, perquè si no ho fas així tendeixes a jutjar els teus personatges i és impossible posar-te en la seva pell.

On va quedar l'arquitectura?

Va quedar on va quedar. Sembla que ja no sigui jo! És una carrera amb una part molt artística i una de molt tècnica, i jo patia molt amb la tècnica.

També vas fer de model.

Això m'agrada puntualitzar-ho. Va ser, simplement, una manera d'aconseguir diners per poder viure mentre estudiava arquitectura.

Però gràcies a la feina de model vas ser presentadora. I el pas de presentadora a actriu es va produir de manera molt natural.

Sí, va ser natural, però també ho vaig buscar. Als 17 anys havia fet un curs amb un professor de l'Escola d'Art Dramàtic de Madrid, amb qui vaig estar un any, però la meva pròpia personalitat no em deixava créixer en això, pensava que no era una cosa per a mi, tenia por, era tímida... Però al cap d'uns anys vaig seguir rebent classes d'interpretació. I quan em va arribar l'oportunitat va ser a poc a poc i vaig aprendre molt. A la televisió s'aprèn molt, especialment en sèries tan treballades com Periodistas .

I després va arribar Mar adentro .

Mar adentro va ser un moment d'inflexió molt important a la meva vida professional. Hi ha moments en què sembla que les altres persones confien més en tu que tu mateixa i Alejandro Amenábar va apostar per mi, cegament.