Carles González: “L’escola ha d’ensenyar als nens a cuidar el seu cos durant tota la vida”
Carles González forma part d’una generació que va patir les classes de gimnàstica “de ‘potro’ i plínton”, i ara treballa des de l’INEFC en projectes que porten a les aules unes classes d’educació física basades en el coneixement del cos i els hàbits saludables
González va ser professor d’educació física en diferents instituts fins que va tenir l’oportunitat de donar classes a la universitat, on ensenya una educació física “diferent de la tradicional”. Lidera un grup de treball, l’#EFteam, que idea i prova projectes adreçats a instituts de secundària, i reclama “més hores” per a una assignatura que hauria de servir, entre altres coses, “per prevenir l’obesitat i el sedentarisme”.
Què recordes de l’educació física que vas rebre de petit?
Tinc 52 anys i en l’època de la Transició vaig viure una educació física molt militaritzada, amb una sèrie d’exercicis inconnexos -allò de saltar el potro, el plínton...- sense gaire sentit. Anys més tard vam passar a l’etapa de l’esport democràtic: els alumnes feien certs esports a les classes però tampoc hi havia una intenció educativa gaire clara, i al final de curs es feien unes proves físiques només per posar una nota. A més, era una educació que segregava: per als nens que tenien certa habilitat en un esport tot era fàcil, mentre que els que tenien dificultats no s’hi sentien gens involucrats i acabaven pensant: “¿I a mi a la vida de què em servirà saber jugar a bàsquet?” Ara no pretenem fer jugadors de res sinó enfocar l’educació física des d’un punt de vista més educatiu. A l’escola els nens han d’aprendre a cuidar el cos tota la vida, a tenir uns hàbits saludables, a controlar els temes posturals, a tenir uns conceptes bàsics de nutrició...
Però els índexs de sedentarisme i d’obesitat són cada cop més alts.
Internet ha revolucionat les nostres vides, i les hores que abans dedicaven a jugar al carrer ara els nens les passen amb la Play, l’Instagram, el WhatsApp... La indústria tecnològica és un monstre a qui no podrem vèncer mai, però precisament per això l’educació física és bàsica com a eina de prevenció. I nosaltres som partidaris d’aliar-nos amb la tecnologia: en els projectes utilitzem molt els mòbils, que amb les aplicacions ens permeten comptabilitzar passes i calories, ensenyar a controlar la freqüència cardíaca o dissenyar exercicis que després els nois poden compartir amb els companys.
A l’educació física no se li ha donat, tradicionalment, la mateixa importància que a altres assignatures.
Sí, venim d’aquesta tradició. I el que més em preocupa és que les escoles innovadores que treballen per projectes, moltes vegades l’exclouen. Potser és perquè els actuals professors van rebre una educació física que no portava enlloc. Un dia, en una xerrada, una mestra explicava que a la seva escola demanaven al professor d’educació física que “entretingués” els alumnes un parell d’hores perquè la resta de mestres poguessin reunir-se a dissenyar els projectes del centre. Em va molestar, esclar. El professor d’educació física també hi té molt a dir, en tot això. Quan a ciències naturals expliquen l’esquelet, els músculs... l’educació física hi té molt a dir. Amb la música tenim moltes coses en comú, perquè el cos és moviment. O en ciències socials: l’esport és una minisocietat en què una persona jutja què està bé i què malament, hi ha en joc uns valors, és bàsic el treball en equip...
Les classes d’educació física i els esports que es fan en extraescolars, com conviuen?
Són del tot complementaris, no alternatius. De fet, l’objectiu és que cadascú esculli un esport que li permeti aprofundir en les eines d’educació física. Uns ho faran d’una manera menys exigent, i d’altres, que són al cim de la piràmide i que hem de tenir clar que són molt pocs, es dedicaran a l’esport d’alt rendiment. Però l’important és que tots tinguin una base.
A vegades per als pares és un maldecap escollir un esport per als fills. Quin és el teu consell?
Que consultin els professors d’educació física, que són els que coneixen millor cada nen a nivell motriu i intel·lectual. Per exemple, a un nen que és introvertit o a un que és més aviat egoista segur que li anirà millor un esport d’equip; si li costa prendre decisions o té poca autoestima, potser li anirà bé un esport de raqueta, en què cada error té una conseqüència; a un que és poc hàbil, li anirà bé un esport de pilota... I un altre consell és que, quan són petits, apuntin els nens a activitats poliesportives. Com en l’educació musical, en què s’intenta que provin diferents instruments perquè al final n’escullin un amb llibertat.
On queda la competitivitat?
La societat és molt competitiva -a vegades l’escola també, quan es dona tanta importància a les notes-, i quan els pares apunten els nens a un esport sempre volen que siguin els millors, que guanyin lligues... Però haurien de tenir clar si els fills fan esport d’alt rendiment, en què el principal objectiu és guanyar, o si fan esport per salut, per passar-ho bé i socialitzar-se. És perillós confondre els dos àmbits perquè tenen codis diferents.
Quin paper tenen els referents esportius que apareixen als mitjans?
Són bons perquè acosten l’esport als més petits, però després hi ha la feina dels educadors. Els han de fer veure: primer, que aquell esportista d’elit ha tingut una trajectòria extraordinària que queda molt lluny de la realitat de la immensa majoria; i segon, que els valors estan per sobre de l’èxit. Perquè si no el que reben -i el que imiten- són missatges com el de Cristiano Ronaldo, que cada dia diu a la tele que ell, pel fet de ser futbolista, és el millor i el més guapo del món.
