31/08/2015

Carles Sanjosé: “La música en català tindria més sortida si no hi hagués oposició ideològica”

4 min
Sanjosex actuarà divendres al Sant Andreu Teatre dins el cicle EnciSAT!, en un concert en què farà evidents els seus referents.

Carles Sanjosé (la Bisbal d’Empordà, 1977) obrirà aquest divendres el cicle de concerts EnciSAT! al Sant Andreu Teatre. Serà un bolo especial en què deixarà a estones la guitarra i retrà homenatge als músics que l’han influenciat. Un any i mig després de publicar el quart disc d’estudi, Festival, ja treballa en un futur àlbum que “parlarà de relacions” i tornarà a ser més recollit que festiu, però no en el sentit “trist, melancòlic i malaltís” d’Al marge d’un camí (2010). Sanjosex viu amb serenitat la seva maduresa personal i creativa. “Em sento més lliure del lloc on he viscut”, afirma. Tot i així, el seu paisatge és l’entorn en què continua exercint d’arquitecte freelance : “De vegades penso que ho he dit massa que sóc arquitecte. He fet discos que me’ls he agafat molt seriosament!”

Fa 10 anys del teu primer àlbum, Viva! (Bankrobber, 2005). ¿En quin moment et trobes?

Ara que ja no sóc la novetat, veig que he de donar qualitat. La música, tal com s’entén en la societat occidental, té molt de juvenil, de novetat, d’energia, de màrqueting. I està molt bé, però jo ja tinc 38 anys i he publicat 5 discos. Si no has tingut èxit mundial, difícilment en tindràs. El que pretenc és que les persones que escoltin la meva música tinguin el màxim plaer possible, que transmeti sensacions potents, que sigui coherent i que jo m’hi senti identificat.

El PopArb va ser crucial per a l’impuls de Sanjosex. Aquest any el festival ha dit adéu. Què implica el seu tancament?

És el final d’una generació i, simbòlicament, és un final important. Quan vam començar no hi havia públic, però hi havia una moguda incipient i aquesta època de creixement l’he viscuda amb il·lusió. Suposo que qui gasta en música i té ganes d’anar a concerts és gent més jove i que la generació del PopArb potser no hi connecta tant. Però el relleu passa de manera natural i és una evolució pròpia del mercat. Fins i tot hi ha una part positiva: existeixen grups més joves que aconsegueixen reunir molta gent a festivals. Quan vaig treure el primer disc això no passava.

¿Creus que té a veure amb els grups o amb l’oferta musical en si?

Segurament existeix la voluntat dels productors musicals que hi hagi grans festivals amb molta gent, i això pot ofegar esdeveniments de petit format. Potser han d’existir festivals grans i coses molt més petites. Figures com jo, un cantautor, anirem més perduts, sí, però potser és normal. Crec que va aparèixer la moguda del pop català perquè hi havia un buit d’autenticitat, en el sentit de persona que fa música i punt, i no de grups que busquen l’èxit. Això potser tornarà a passar. Són etapes.

Santi Balmes, de Love of Lesbian, afirmava fa poc en una entrevista a Jot Down que no es pot viure de la música en català.

Tinc una contradicció amb això, perquè dir-ho està bé per ser-ne conscients però també pot ser nociu, perquè crec que no és ben bé cert. La música en català podria tenir més sortida si no hi hagués l’oposició ideològica i cultural que hi ha a Espanya, i si hi hagués una situació normalitzada a València i les Illes. Sense ànim de crear polèmica, ho trobo una falta de respecte del gran cap al petit, de la cultura castellana cap a la catalana. És pesat però només podem tocar el voraviu, o si no desapareixem. Dit això, és cert que el mercat català és petit. Jo no m’he dedicat mai totalment a la música.

¿Ser arquitecte et dóna més distància i llibertat?

Em dóna llibertat per marcar tempos: no faig discos per obligació. La part negativa és que, inconscientment, potser es nota que no m’hi va la vida. I també fa que tingui una visió molt intel·lectual de la música. ¿Per què ens emocionen tant Los Chichos, encara que siguin ridículs a nivell de lletra? Perquè hi ha una autenticitat molt potent, com en el flamenc. A vegades penso que la societat occidental moderna va en contra de la música, per aquesta intel·lectualització i racionalització. La música té molt d’irracional, d’essencial, de visceral. Per això veiem més musical l’Àfrica que el Japó.

A la cançó Fem música fas autocrítica, dius: «Feu música pel país, feu música amb compromís, feu música per sobreviure i després en voleu viure». Per què fas música, tu?

Faig música, en part, per l’amor a la meva cultura i al català, no me n’amago. Però em vaig dir Sanjosex i vaig fer un disc que es deia Viva! per rebel·lia: no volia formar part de la bandereta. Jo em sento molt català però segons quins discursos tampoc te’ls compro. En aquest moment, faig música perquè em fa sentir bé.

Com serà el concert de l’EnciSAT?

Agafarem cançons d’altres músics, les versionarem, les posarem al costat de temes meus i explicarem el perquè. Per exemple, un tema de l’africà Bassekou Kouyate al costat de Corriol. Tocarem Temporal de Radio Tarifa i una cançó rumbera com Són instints. Potser caurà una versió de Paco de Lucía. De Bob Dylan no farem Blowin’ in the wind sinó Seven days, i potser estarà al costat de Bob Dylan o de No cal que miris enrere. Són en general cançons poc conegudes de músics coneguts, perquè jo sempre he volgut descobrir coses noves. He jugat molt al gat i la rata: he agafat coses d’altres llocs però sempre des d’aquí, d’un pop molt senzill.

stats