Carles Vico: "Vaig haver de cremar la roba interior per sobreviure al fred"

El 21 de gener de l'any passat Carles Vico (Vilanova del Camí, 1980), expert en supervivència extrema, va començar una aventura inèdita. Volia recórrer en solitari el gel de Groenlàndia durant quatre dies amb només una pala, una cantimplora, un ganivet i un encenedor. Abans, va passar uns dies amb els inuits per aprendre’n tant com pogués. Hi va anar durant l’època més freda de l’any, en què les temperatures poden arribar als 35 graus sota zero i les hores de llum solar són menys de sis al dia. Ara es prepara per a una nova aventura, també freda, a Sibèria. Quan no viatja, Vico es dedica a transmetre els seus aprenentatges als alumnes de l’escola SurvivalXtreme, on ensenya tècniques de supervivència però, sobretot, a controlar les pors.

Per què una pala, una cantimplora, un ganivet i un encenedor?

No em vaig endur ni tenda ni sac, així que necessitava la pala per excavar a la neu i fer-me un refugi. L’encenedor era important per desfer la neu i hidratar-me, així com per tenir una font de calor. El ganivet m’havia de permetre tallar la foca que vaig caçar uns dies abans amb els inuits. La foca m’havia de servir per alimentar-me i també per escalfar-me, ja que amb el greix i un mocador de paper es pot fer una espelma. A la cantimplora hi duia la neu desfeta.

Què va ser el més dur?

Em va atrapar una tempesta, i al cap de sis hores de començar la travessia en solitari vaig haver de caminar amb ràfegues de vent de 100 quilòmetres per hora. Em va trucar l’equip i em van dir que m’havien de treure d’allà, que les condicions anirien a pitjor. Era a dotze quilòmetres del poble, però l’helicòpter no podia venir, així que m’hi havia d’acostar jo. Però abans de poder arribar al punt de trobada vaig caure a l’aigua. Van trigar 14 hores a poder-me venir a buscar. Vaig estar a punt de morir.

Què va fer per evitar morir?

Cada vegada que intentava sortir de l’aigua el gel es trencava i tornava a caure. Al final, a cops de puny, vaig aconseguir arribar fins a una zona on el gel estava dur i vaig poder sortir. Un cop fora, el més important era mantenir l’escalfor. I no adormir-me, perquè si m’adormia amb tant de fred podia no despertar-me.

Com va entrar en calor?

Vaig fer-me un refugi i vaig cremar la roba per intentar entrar en calor. Cada 25 minuts cremava una peça, i cada cinc minuts feia tandes d’exercici. Vaig cremar dues mudes de roba interior, dues samarretes sintètiques, uns pantalons exteriors i uns de tècnics. Em vaig intoxicar amb el fum i vaig tenir fases d’hipotèrmia molt fortes. Hi va haver un moment que el cos va deixar de tremolar, era com si s’hagués adonat que ja no hi havia res a fer.

Però va sobreviure.

Finalment vaig veure els llums de les motos que em venien a buscar. En cap moment vaig pensar d’abandonar, era una lluita de segon a segon. Ja sa i estalvi, els metges es van escandalitzar. Vaig patir congelació als dits, i al principi creien que perdria els ronyons: quan vaig tornar a casa pixava coca-cola! Ja m’he recuperat, i dimarts vinent marxo a una nova aventura a Sibèria, on duré només un ganivet i una cantimplora. A més, tres caçadors amb els seus gossos intentaran atrapar-me.

Què diria que en va aprendre, de l’experiència a Groenlàndia?

Que la sensació de control que de vegades tenim sovint és falsa. És una cosa que tenia present, però ara la tinc marcada amb ferro roent, ara crema. Per més que ho planifiquis tot, hi ha coses que escapen al teu control. També vaig aprendre que és bo tenir por, però no entrar en pànic. La por em va mantenir en lluita.

¿Com va començar a dedicar-se a la supervivència extrema?

El meu avi vivia a la muntanya i des que tenia 3 anys l’acompanyava a tot arreu. Vaig aprendre a caçar, a collir plantes i a moure’m pel terreny. Fa cinc anys l’empresa de cristalleria del meu pare, on jo treballava, va tancar per la crisi, i vaig adonar-me que tot el que hi havia après ja no em servia. Així és com vaig començar a recuperar el que m’havia ensenyat el meu avi i vaig muntar l’escola.

Què hi ensenyeu a l’escola?

Una de les primeres coses que vaig aprendre quan vaig començar a dedicar-me professionalment a la supervivència és que és una qüestió psicològica. Va més enllà de saber fer foc o construir-se un refugi. Per això ensenyem a la gent a reaccionar en situacions d’estrès: a passar de l’estrès a la por i de la por a la calma. Més que ensenyar tècniques de supervivència, entrenem una manera d’afrontar la vida per no deixar que la por prengui les decisions per tu.

Quines coses fem malament per culpa de la por?

Posem que tenim una discussió amb el nostre cap. La por ens pot fer actuar de diverses maneres: o amb una submissió absoluta o amb una explosió de ràbia que ens faci barallar-nos amb ell. Intentem entendre per què passa i quines reaccions podem prendre. És a dir, no actuar per inèrcia, sinó pensar quina decisió hem de prendre. En una situació d’estrès, el cos decideix que tu no seràs prou ràpid per prendre una decisió i actua per inèrcia. El pànic és el pitjor enemic. El més fort, si entra en pànic, ja està venut.