Chelo Álvarez-Stehle: “Feia 15 anys que animava les víctimes a trencar el silenci i jo no ho feia”

Sands of silence [Arenes de silenci], que va suposar 15 anys de feina per a Chelo Álvarez-Stehle documentant casos arreu del món, es va estrenar a l’abril al Festival de Màlaga, on va obtenir el primer premi i la Bisnaga de Plata. De llavors ençà, s’han succeït els reconeixements. La setmana passada aquesta periodista i documentalista nascuda a la Rioja va ser a Palma, convidada per l’àrea d’Igualtat, Joventut i Drets Cívics, i aquest matí, amb un taller i una projecció-col·loqui, el documental es presenta al XIII Festival de Cine i Drets Humans de Barcelona, a la sala de graus de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona.

Feia més de 15 anys que investigava i donava a conèixer casos de tràfic i abusos sexuals en diferents països i, de sobte, decideix enfrontar-se a la seva pròpia experiència. Com arriba a prendre aquesta decisió?

Feia més de mitja vida que treballava el tema del tràfic, l’explotació i els abusos sexuals, amb una mena de dèria per difondre i denunciar els casos en diversos països. Fa més de 15 anys vaig investigar el tràfic infantil al Nepal, que va inspirar Niñas de hojalata, de Miguel Bardem. Posteriorment, ho vaig fer a Bhutan amb l’explotació sexual lligada a la neteja ètnica, i també amb els nens aborígens australians que patien abusos als orfenats. Va ser després, en conèixer Virginia Isaías, una mexicana que amb un nadó als braços va aconseguir escapar-se d’una xarxa de tràfic i prostitució i que, ja als Estats Units, es va convertir en una líder contra l’explotació sexual, quan se’m va remoure la meva història. Treballava amb ella pensant en el documental i vaig adonar-me que feia 15 anys que animava les víctimes a trencar el silenci com a única via per sortir de la seva situació personalment i socialment i que, en canvi, jo no trencava el meu, de silenci.

¿Vostè també havia estat una víctima d’abusos sexuals?

Vaig començar a fer un viatge paral·lel, a través de diferents històries. En un moment determinat, em vaig adonar que no m’havia demanat mai per què tenia un interès tan gran per aquestes qüestions. Penso en l’abús que va patir la meva germana quan érem petites per part d’un pedòfil. Em vaig sotmetre a teràpia, a través de la qual va sortir la culpabilitat que jo sentia per no haver fet res en el cas de la meva germana, i vaig decidir posar-ho com a pròleg. A la meva família, aquell episodi s’havia silenciat sempre; de fet, el meu pare ni ho sabia. Havia de demanar permís a la meva germana per incloure’l i vaig reunir la família davant la meva càmera. Aquests moments familiars, en què se’m diu que no ho faci públic, revelen molt bé com el silenci està establert en tots els països i en totes les capes socials.

No m’ha contestat: a més de la seva germana, ¿vostè també és víctima d’abusos sexuals?

Jo seguia sense parlar del meu cas. De fet, no m’havia vist mai com a víctima perquè, per aquelles coses, segurament per protegir-me, pensava en el meu agressor com un personatge al qual admirava i també que ell m’ho havia fet per estimació. Dins meu hi havia una barreja estranya d’admiració i de ràbia. Més teràpia. No em podia enfrontar a ell. Havia fet un viatge increïble per entrar en la pell de les víctimes d’abusos, i no volia veure que jo mateixa n’era la víctima, m’hi resistia.

Admirava el seu agressor?

L’abús sexual subtil, per qualificar-lo d’alguna manera, és el més difícil d’identificar. Un adult, qualsevol persona del teu entorn familiar o escolar, et diu que t’estima, que t’admira, que ets la seva preferida, i et sents privilegiada. Sobretot amb els menors, hi ha una manipulació psicològica. T’esclavitzen mentalment i tu caus en la xarxa de la manipulació mental. L’esclavitud no només és quan et priven de llibertat en un centre de prostitució, per exemple. També ho és quan et converteixes en víctima de la por o d’un seductor.

El seu documental fa referència al que anomena “epidèmia del silenci”.

I potser seria més apropiat parlar de pandèmia. És el silenci el que impedeix identificar les víctimes. Només afrontant i ventilant aquestes ferides, que tu mateixa has tapat amb ciment, te’n pots sortir. I si dic pandèmia és perquè, vagi on vagi, i ara encara més amb les presentacions de Sands of silence, cada vegada descobreixo nous casos de violència sexual, de tràfic de persones i d’abusos per part del clergat. De fet, el clergat, a Espanya, és la punta de l’iceberg, en aquest sentit. Cal obrir la capsa de Pandora a la família, parlar-ne, fer-ho públic.

Vostè s’enfronta al seu agressor per carta, però no fa públic el seu nom al documental.

Perquè no volia centrar la feina en ell, ni en mi mateixa. El documental reflecteix tant les vides paral·leles com aquesta pandèmia social, que té a veure amb el patriarcat, amb una societat masclista que fa pensar que, en certa manera, tots som víctimes i agressors. Víctimes i còmplices d’aquesta estructura patriarcal. I és d’això que hem de sortir.